La casa és un mausoleu d’hipocresia, i els convidats de Nadal no són més que una col·lecció d’ànimes ràncies, plenes de luxúria, avarícia i olor de perfum car i decadència moral. Winifred no fa més que fer neteja.
Alguns llibres et fan tremolar, d’altres et desvetllen rialles, i després arriba Victorian Psycho, capaç de fer les dues coses alhora, mentre et demana que llegeixes la següent pàgina amb les mans tacades de sang i un somriure indecorós als llavis. Així és la nova criatura de Virginia Feito, una novel·la que obre amb una casa senyorial i una promesa: “D’aquí a tres mesos tothom d’aquesta casa serà mort”. I no menteix.
Winifred Notty és una institutriu que arriba a Ensor House per educar Drusilla i Andre, els fills de la família Pounds, amb un mètode bastant peculiar, per no dir qüestionable. I l’opressiva campanya victoriana, on les aparences són més importants que la moral, és el lloc en el qual la nostra benvolguda Winifred troba un camp fèrtil per a sembrar el caos.
Winifred és el tipus d’antiheroïna que estimes odiar o, millor dit, odies estimar. Amb la seua llengua mordaç i el seu menyspreu clínic per la vida humana, és un tsunami emocional que arrasa tot el que troba.
La casa és un mausoleu d’hipocresia, i els convidats de Nadal no són més que una col·lecció d’ànimes ràncies, plenes de luxúria, avarícia i olor de perfum car i decadència moral. Winifred no fa més que fer neteja. Amb estil, amb sarcasme, amb una brutalitat elegant que només ella sap conjugar. Si Mrs. Dalloway hagués decidit assassinar tothom abans de comprar les flors, el resultat s’hi assemblaria una mica.
Winifred és el tipus d’antiheroïna que estimes odiar o, millor dit, odies estimar. Amb la seua llengua mordaç i el seu menyspreu clínic per la vida humana, és un tsunami emocional que arrasa tot el que troba, des de les pintures dels avantpassats de la família per a la qual treballa, fins a l’últim vestigi de seny del lector. La detestem, sí, però no podem apartar la mirada ni deixar de riure’ns-en —perquè sí, per si no ha quedat clar, aquesta novel·la és una comèdia negra.
Winifred observa, jutja i destrueix. I tu, lector, et sorprens rient. I després et sorprens per estar rient. I després… ja és massa tard.
La seua Foscor —així, amb majúscula— és un ésser viu, gairebé animal, que ronda per les pàgines, deambula pels passadissos de la mansió dins el cos de la narradora. Winifred observa, jutja i destrueix. I tu, lector, et sorprens rient. I després et sorprens per estar rient. I després… ja és massa tard.
T’incomoda la violència explícita? Potser no és la teua tassa de te —o el teu pitxer de sang, segons es mire. Que potser la sang i els cossos esquinçats no són el més inquietant de la novel·la, sinó la veu: Winifred no mostra cap tipus d’emoció, però parla com algú que s’ho està passant d’allò més bé a la festa criminal, i creu-me, tu també t’ho passaràs igual de bé com ella, perquè l’humor negre és el que més abunda en aquesta novel·la.
Potser la sang i els cossos esquinçats no són el més inquietant de la novel·la, sinó la veu: Winifred no mostra cap tipus d’emoció.
Però per als qui gaudeixen d’una sàtira tan esmolada com les tisores que la protagonista porta en lloc segur en el seu cosset, Victorian Psycho és per a vosaltres. Miss Notty busca l’espectacle, el caos, el colp de gràcia en un clímax nadalenc gore replet de randa i coberteria d’or. I, d’algun mode retorçat, mentre Ensor House s’enfonsa, ella brilla com una estrela negra en el firmament victorià. Si us atreviu a entrar a Ensor House, aneu amb compte amb la nova institutriu, una cosa perversa s’amaga darrere dels seus llavis.
