L’entrevistaren Pilar López, Amadeu Fabregat, Mercedes Arancibia, Rafa Marí, Pilar García del Burgo, Miquel Alberola, Ferran Vidal, Pere Beneyto, Joan Álvarez, García Bertolín, Rafa Xambó, Josep M. Sabater, o Gonçal Castelló. Les més literàries són les de Montserrat Roig i Baltasar Porcel.
Gràcies a l’obstinació de Francesc Pérez Moragón i l’estimable col·laboració de Nel·lo Pellicer i Vicent Olmos, Editorial Afers ens ofereix, en el marc de l’extraoficial Any Ventura, un recull d’entrevistes publicades en diversos mitjans i èpoques, a cura precisament d’un dels entrevistadors, Adolf Beltran. La més llarga conversa és justament la que va formar part del volum 2 de Tàndem de la Memòria en 1993, encara que ara es reprodueix parcialment. També s’hi inclouen les respostes de Ventura a un qüestionari que li va fer arribar la revista Mundo en 1974.
Entre d’altres que l’entrevistaren per a mitjans impresos o llibres podem destacar plomes tan significatives en l’època com són Pilar López, Amadeu Fabregat, Mercedes Arancibia, Rafa Marí, Pilar García del Burgo, Miquel Alberola, Ferran Vidal, Pere Beneyto, Joan Álvarez, García Bertolín, Rafa Xambó, Josep M. Sabater, o Gonçal Castelló. Les més literàries són les de Montserrat Roig i Baltasar Porcel.
Hi ha, però, una interessant excepció: la transcripció de l’àudio d’una entrevista col·lectiva realitzada per Julián Antonio Ramírez –periodista exiliat junt a Adelita del Campo– en la mítica Radio París. Era l’any 1962, el d’aquell “contubernio de Múnich” que Ventura sempre volgué desmitificar, però que li va costar alguns moments amargs i el seu futur com a periodista.
Ens permet albirar, en les preguntes que se li plantegen, però sobre tot en les respostes i comentaris d’un europeista i federalista convençut, les lluites i els canvis polítics, socials, culturals i econòmics al País Valencià.
L’ostracisme a què el van condemnar formava part de la burda i analfabeta censura franquista, que ell qualifica d’“imbècil”. En tornar de l’exili a París i a Dènia, Ventura ja era un proscrit en els mitjans en què havia treballat: Levante, Jornada i Radio Nacional.
Un dels encerts d’aquest treball és haver mantingut la cronologia de les publicacions, que ens permet albirar, en les preguntes que se li plantegen, però sobre tot en les respostes i comentaris d’un europeista i federalista convençut, les lluites i els canvis polítics, socials, culturals i econòmics al País Valencià; l’evolució cap a una industrialització irreversible i els problemes d’una agricultura minifundista, poc cooperativista, en mans del comerç i tan necessitada de la integració en l’aleshores anomenat Mercado Común, i l’absència d’una banca pròpia, que també li semblava un factor negatiu clau.
Ventura és un periodista econòmic que demana solucions socialistes. És EL Periodista econòmic a qui no deixen escriure en la premsa valenciana, on només pot accedir a les pàgines de Valencia Fruits, mentre les seues informacions i opinions, clares i directes, troben via d’expressió en publicacions forasteres, sobretot catalanes. Que fora capaç de produir 10 articles diaris no va impedir que haguera de buscar una altra manera de pagar els rebuts de casa: la Publicitat.
La fundació i desfeta de partits i plataformes d’esquerres, del naixement de Comissions Obreres i de la Unió de Llauradors, del “búnquer barraqueta”, de la falta de consciència nacional, de la OTAN, de la manca de qualitat de la premsa “valenciana”.
Tornant a les entrevistes ací arreplegades, també hi podem seguir bona part de la Història política del País que ja anàvem fent: de la fundació i desfeta de partits i plataformes d’esquerres, del naixement de Comissions Obreres i de la Unió de Llauradors, del “búnquer barraqueta”, de la falta de consciència nacional, de la OTAN, de la manca de qualitat de la premsa “valenciana” i de les iniciatives progressistes fallides per falta de diners, del que calia exigir a la TVV…
No obstant, sempre hi ha la constant, la mateixa passió, una energia tan immensa com el seu cos –i el seu cor–, la generositat, el sentit de l’humor, la ironia i el sarcasme. I també el reconeixement a moltes persones que l’ajudaren de jove a reflexionar sense pressions fins a llevar-se de damunt els seus condicionants familiars –religiosos, polítics– i transitar cap al nacionalisme i la democràcia, com ara Joan Fuster i mossèn Espasa.
S’ha dit que Vicent Ventura tenia ànima de fundador. I és de veres. Però no, certament de diplomàtic. Pere Beneyto escriu:
“cal reconèixer l’honestedat i permanent manca d’oportunisme que han caracteritzat la seua trajectòria política, així com una molt saludable mala llet i una llengua viperina que, en paraules d’un conegut periodista, l’han dut a trencar més d’una negociació substanciosa per no callar-se a temps”
Que no milita en cap formació i que així pot estar “amb tots els partits nacionalistes, o suficientment nacionalistes d’esquerra, dividits per qüestions d’aquelles que farien morir de riure si no fos que fan plorar”.
En 1980 li explica a Gonçal Castelló que no milita en cap formació i que així pot estar “amb tots els partits nacionalistes, o suficientment nacionalistes d’esquerra, dividits per qüestions d’aquelles que farien morir de riure si no fos que fan plorar”.
Aquest fou el sentit comú, la vocació unitària d’aquell homenot que, si va patir amb les mancances d’una defectuosa Transició atorgada, podem imaginar què diria de l’actual deriva en part d’Europa –i del mon– cap a l’extrema dreta.
Finalment, cal destacar que en les seues declaracions es veu, encara que no haguérem tingut la sort de conèixer-lo personalment, que Vicent Ventura era apassionat –i diuen que excessiu–, però pragmàtic. Ell, que s’havia jugat –i perdut– tant, que havia estat exiliat, confinat i detingut, no volia atribuir-se heroïcitats.
Mireu el que li va dir a Josep M. Sabater en 1973:
“Soy socialista en el sentido ideológico y técnico de la palabra, puesto que en este país no se puede ser nada en el sentido político, y por lo tanto yo no soy nada que no se pueda ser. Me gusta dormir en casa por las noches”.
Benvingudes, ara més que mai, les paraules d’un demòcrata.
