Fa ja molt de temps, un amic que es dedicava a la correcció lingüística em va dir que si volia saber si un llibre s’havia corregit de manera acurada, havia de mirar-ne la pàgina de crèdits, perquè, malgrat que és la que se situa darrere de la portada, se sol compondre al final del procés d’edició i, en general, no passa pels ulls del corrector. L’experiència m’ha demostrat mantes vegades que el meu amic no tenia raó. Això no m’ha evitat el vici d’anar directament a aquesta pàgina tan poc creativa en obrir un llibre i llegir-la de cap a cap.
Dubtar si el que estic llegint és una biografia —diria que m’hi falten dades i episodis de la vida d’Estellés— o una antologia, una antologia comentada amb apunts biogràfics.
Com us podeu imaginar, el que em trobo habitualment quan agafo un llibre per ressenyar-lo —solen ser novetats, tot i que no sempre— és que el que tinc a les mans n’és la primera edició. No és el cas de Vicent Andrés Estellés. La veu d’un poble, de Pau Alabajos. És la tercera edició de l’obra publicada en menys de sis mesos i ben probablement si aneu ara a la llibreria per aconseguir-ne el vostre exemplar —cosa que, ja d’entrada, us recomano—, en comprareu una edició posterior. Soc conscient que la impressió digital permet edicions curtes i no he consultat a l’editorial quants exemplars se n’han venut, però veure que s’esgoten les edicions d’un llibre en català, editat a València i d’un autor de Torrent —què voleu que us digui?—, a mi em fa estar content. És ben cert que el 2024 ha estat el centenari del naixement d’Estellés, però, en tot cas, és tota una fita.
Després de passar per la pàgina de crèdits, m’adono —soc així de despistat o d’obsessiu— que els editors, amb bon criteri comercial, han incorporat al llibre una faixa promocional en què es reprodueixen quatre fragments laudatoris apareguts en mitjans de comunicació, dos diaris i dues televisions. En tres de les quatre descripcions se’ns diu que el llibre és una biografia d’Estellés. És amb aquest pressupòsit que inicio la lectura d’aquesta obra d’Alabajos. Això sí, per no mediatitzar el meu criteri, i com sempre m’imposo en casos similars, evito consultar el que n’han dit altres crítics.
És un llibre reivindicatiu, no sols del poeta sinó també, i potser sobretot, del missatge que Estellés ens va deixar com a poble.
El primer que em sorprèn —i m’agrada— és la distribució dels capítols com una llista de topònims: Alginet, Burjassot, València, Tarragona, Carlet, Mallorca, Alcoi… La majoria de les vegades, intueixo la connexió entre el lloc i el poeta. Vicent Andrés Estellés, tots ho sabem, va néixer a Burjassot, va viure a València, va tenir un apartament al Perelló i casa a Benimodo… Altres vegades, però, el topònim em resulta una mica xocant: Londres, Vila-real? També hi ha moments en què la connexió no va per on m’esperava.
Un altre dels elements bàsics del llibre d’Alabajos és la quantitat de textos que cita, especialment poemes, òbviament, però també fragments en prosa provinents de les memòries estellesianes. En aquest sentit, començo a dubtar si el que estic llegint és una biografia —diria que m’hi falten dades i episodis de la vida de Vicent Andrés Estellés— o una antologia, una antologia comentada amb apunts biogràfics, la resposta empàtica d’Alabajos com a lector sensible de l’obra d’Estellés i el context en què se situa. Tot plegat és una fórmula que estimula l’interès i l’afecte pel poeta i alhora facilita la lectura dels seus textos.
Sia una biografia sia una antologia —cada vegada m’importa menys el gènere del que llegeixo: “en aquest assaig […] he prioritzat el propòsit divulgatiu del projecte […] fent prevaldre aquells poemes que ajuden a explicar l’apassionant biografia de Vicent Andrés Estellés”—, el d’Alabajos és un llibre reivindicatiu, no sols del poeta sinó també, i potser sobretot, del missatge que Estellés ens va deixar com a poble:
“Està en la nostra mà que aquelles il·lusions i esperances d’una generació de valencians i valencianes que es van jugar la pell perquè hui tinguem els drets democràtics i les llibertats civils que tenim no es convertisquen en paper mullat, no es desdibuixen amb el pas dels temps.”
Hi encerta plenament en el to, en la tria dels poemes, en les anècdotes. Podem estar més o menys d’acord en l’anàlisi que en fa, en les fonts bibliogràfiques que té a l’abast o que escull, en la interpretació d’algun passatge o d’algun esdeveniment.
Crec que el millor regal que podem fer a un escriptor quan en parlem és incitar que la gent el llegeixi i s’hi endinsi: Alabajos hi encerta plenament en el to, en la tria dels poemes, en les anècdotes. Podem estar més o menys d’acord en l’anàlisi que en fa, en les fonts bibliogràfiques que té a l’abast o que escull, en la interpretació d’algun passatge o d’algun esdeveniment. Peccata minuta. El que és important és que si llegiu Alabajos us entraran unes ganes immenses de llegir, de continuar llegint, Estellés.
Permeteu-me un apunt personal final que potser no hauria de fer, però que no puc evitar. Els darrers versos que cita Alabajos són un fragment de “Goig del carrer”. Per a mi, aquest poema —també, per altres motius que no venen a tomb, el LI d’Horacianes, aquell que comença “aquest any miserable / m.cm.lxiii. d. de c. / serà molt recordat i molt amargament”— és Estellés. El vaig llegir d’adolescent i sempre l’he tingut present com un camí que havia de seguir. Us regalo, tot seguit, el fragment inicial que Alabajos omet d’aquest poema que Estellés dedica a la seva dona, Isabel:
“La joia pura del carrer
ens va reblir les mans de tendres grapats d’aigua
i ens rèiem, bovament ens rèiem,
i a tots els músculs era l’aigua viva del goig,
vinguda entre les herbes i les llebres.
Anàvem sense cap motiu,
desitjant bona nit al matrimoni vell
i prement nostres cossos calladament, en veure
aquella jove mare,
donant el pit al fill…”
El podeu continuar en el llibre del cantautor de Torrent. I recordeu una cosa: quan llegiu Estellés no esteu llegint un humil poeta de Burjassot —que també—, esteu llegint un dels millors poetes europeus del segle XX.
