Pierre Boileau i Thomas Narcejac escrivien a quatre mans. Un tàndem que va fer fortuna en el terreny de la literatura de suspens.
Circulava fa anys una mena de llegenda urbana segons la qual la condició perquè una adaptació cinematogràfica d’una novel·la fora reeixida era que el material literari de base no fora de gran qualitat. S’hi adduïa, per exemple, el cas de Tristana, de Benito Pérez Galdós. Amb aquest relat modest Luis Buñuel va rodar la pel·lícula del mateix nom, ben apreciada pels cinèfils.
En realitat, a mi la teoria em grinyola un poc. Hi ha exemples a favor però també en contra; així que, com a llei, dista molt de poder ser enunciada de manera científica. És completament cert que l’extrema elaboració estilística d’una obra literària dificulta el seu trasllat a imatges: tot el treball de llenguatge s’hi perdrà. Però com que el llenguatge del cinema no és la de la literatura, traduir –o transcodificar, per usar un terme més precís– a imatges un relat verbal sempre es podrà dur a terme, per poc que els professionals implicats siguen mínimament destres.
El cas que avui m’ocupa és precisament un d’aquests que no entren en cap regla general. Pierre Boileau i Thomas Narcejac escrivien a quatre mans. Un tàndem que va fer fortuna en el terreny de la literatura de suspens. De la quarantena de novel·les que van infantar junts Sueurs froides –D’entre les morts– (1954) és la més coneguda.
Un detectiu, Roger Flavières, a qui l’industrial Gévigne encomana la missió de vigilar la seua esposa, Madeleine. Segons el marit, Madeleine té temptacions suïcides des que creu estar posseïda per l’esperit d’una avantpassada.
Narrava la història d’un detectiu, Roger Flavières, a qui l’industrial Gévigne encomana la missió de vigilar la seua esposa, Madeleine. Segons el marit, Madeleine té temptacions suïcides des que creu estar posseïda per l’esperit d’una avantpassada, Pauline Lagerlac. El final del relat el coneixem tots precisament perquè s’hi va fixar el cineasta Alfred Hitchcock, que quatre anys després en va estrenar la versió fílmica al festival de Sant Sebastià.
Hitchcock, naturalment, hi va operar alguns canvis. La pel·lícula es va anomenar Vertigo –D’entre els morts– i l’acció, que en el relat original tenia lloc al París de l’any 1940, a punt de ser ocupat pels nazis, es va traslladar a San Francisco.
El canvi de títol té un sentit. Flavières pateix de vertigen i és per això que Gévigne l’escull. La malaltia és imprescindible per encobrir una jugada mestra: l’assassinat de l’autèntica esposa de l’industrial amb el detectiu com a coartada.
És indubtable que es tracta d’una trama molt ben ordida, però ara que l’editorial Viena, gràcies a la sempre solvent traducció de Josep Maria Pinto, ens forneix la possibilitat de llegir el text original, ens haurem de fixar en la potència d’aquest. Es tracta d’un relat menor que justifica la teoria exposada a l’inici d’aquest article?
La resposta és no. Boileau i Narcejac tenen fusta d’escriptors. Un exemple. Quan mor la falsa Madeleine, Flavières es precipita a ca Gévigne. Vol ocultar que ha assistit al “suïcidi” de la dona des de dalt d’un campanar, impotent per un atac de vertigen. Fa una ullada a l’interior de la llar familiar:
“A sobre de la llar de foc hi havia el retrat d’una dona jove el coll de la qual, una mica prim, duia un collaret groc, amb les pedres allargades: el retrat de la Pauline Lagerlac. El pentinat era el de la Madeleine. Però la cara, elegantment turmentada, expressava una mena d’absència al mateix temps punyent i extenuada, com si l’ànima s’hagués mortificat contra algun obstacle que només coneixia ella”.
Hitchcock, naturalment, hi va operar alguns canvis. La pel·lícula es va anomenar Vertigo –D’entre els morts– i l’acció, que en el relat original tenia lloc al París de l’any 1940, a punt de ser ocupat pels nazis, es va traslladar a San Francisco.
Fixem-nos en els adjectius. Una absència “punyent” i “extenuada”. Si ens haguérem preguntat com es disposava a qualificar el substantiu “absència” el nostre tàndem mai hauríem citat aquests dos epítets. Heus ací el petit detall –abundant a la novel·la– de la gran prosa francesa de tots els temps.
No sabem si Hitchcock va saber apreciar aquesta sintaxi o simplement es va enamorar de la trama. Al llarg d’aquesta, algunes al·lusions degueren colpir el bo de Hitch i li degueren propulsar la imaginació. Com ara el fet que, la primera vegada que veu Madeleine, a Flavières li sembla “un quadre”. La descripció de la femella és de nou superlativa: “A la comissura dels ulls, hi havia un esclat minso de llum viva, la seva mà llarga i lletosa reposava sobre el vellut fosc”.
I un últim detall: anys després d’haver soterrat la Madeleine autèntica, Flavières creu reconéixer-la projectada precisament en un cinema de Marsella, amb ocasió de la filmació d’una visita del general De Gaulle. Anava del bracet d’un tauró calb, dels qui feien bons negocis a la postguerra. Com sol dir-se, els esdeveniments es precipiten…
Literatura i cinema fan, en efecte, el seu joc, una partida immortal per al goig etern de lectors i espectadors.
