La noció del viatge, si bé diluïda al llarg de l’obra, s’intueix a través d’unes imatges —la serp, l’aigua i la barca— que van repetint-se.
El poemari segueix l’estructura tripartita dels clàssics. Una fórmula que l’autor ja feu servir en Senda d’amargors. Entenent per amargor la dels ametlers bords (2013), un poemari de joventut, i lligada a una certa noció de viatge —místic, poètic, personal, col·lectiu. Per tant, l’articulació dels poemes no obeeix tan sols a una exigència formal sinó també a una voluntat conceptual, que projecta en cada part una situació específica de la veu poètica. Podríem llegir el llibre, com proposa l’autor en algunes presentacions, com una seqüencia vesprada, nit i aurora.
La noció del viatge, si bé diluïda al llarg de l’obra, s’intueix a través d’unes imatges —la serp, l’aigua i la barca— que van repetint-se. Ismael, de la mateixa manera que Salvador Espriu a Cementiri de Sinera, presenta aquest acte de viatjar com un trànsit inevitable cap a allò desconegut.
Portadora de la memòria i la tradició. I és que Alfafara, la serra Mariola i les seues gents tenen un paper importantíssim en la concepció poètica d’Ismael.
La serp, associada a la temptació i l’astúcia, en Venien i se m’enduien es converteix en un flux, com un riu cap a la mort: “la serp del temps s’escola / bosc endins, cap a la fosca”; o “sabien l’aqüífer que retornava l’aigua / sèquia avall, cap a la sènia del temps”. Un temps que transita a través de l’aigua, la qual participa de la dialèctica creadora-destructiva de l’acció d’escriure.
L’aigua funciona, en primer lloc, com un element viu, que forma part dels paisatges del poeta, però que també és portadora de la memòria i la tradició. I és que Alfafara, la serra Mariola i les seues gents tenen un paper importantíssim en la concepció poètica d’Ismael. Aquesta memòria no s’entén en el poemari com un recompte d’esdeveniments passats, d’efemèrides, sinó com una mitologia personal. En segon lloc, l’aigua funciona com a símbol del llenguatge —“corres tu darrere l’aigua / barranc avall, ferit de mi / que ara crit i llavors res i llavors crit”— com a creador de realitats.
No obstant això, l’aigua també és un element destructiu, d’oblit —“les fosques de la mar”—, que fa romandre el jo poètic en la foscor del silenci:
[É]sser fang
i romandre en la nit
fosca i negra del fang
de la sang de la nit
que és hivern i és la nit
negra i fosca i salvatge.
El llenguatge poètic intenta capturar uns moments que, en fixar-se, es perden. Les absències cap a les quals es dirigeixen els poemes van a poc a poc allunyant-se. I, sols en part, aquesta impossibilitat de dir-ho tot obre la necessitat de deixar escrites unes endreces al final de l’obra. Novament, el gest de l’aigua s’equipara al del llenguatge poètic, així com fa Pere Jaume a Fonts líquides i lignificades (Tushita edicions, 2020) quan diu:
“Qualsevol escriptura esborra. Totes. Sempre. No hi ha remei. Un raig d’aigua cobreix les meves paraules i hi disposa les seves al damunt. El text fa camí […] Per avançar cada paraula ha de fondre’s, la seva desaparició és inevitable. També mentre llegim, l’oblit de la paraula es inherent a la paraula, tant li fa que la funció de l’escriptura hagi estat precisament fixar-la”.
El gest de fer memòria és la lluita pels llocs, però també per la paraula —“la memòria de fusta / ofegada pel buit de la mar / i el silenci”. No debades, premonitòriament, el llibre comença amb una citació del Lluc bíblic —“De tot això que contempleu, vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra: tot serà destruït”— i d’una cançó de bressol popular d’Alfafara.
Així, Ismael estableix un diàleg personal i literari amb la tradició religiosa i poètica, com veiem en els poemes “Vesprada d’amor i última”—una referència explícita al poema “Vesprada d’amor i única”, de Marc Granell— o Foixana.
Tampoc vull donar peu a malentesos: no es tracta de poesia religiosa. Les imatges, les cites i alguns poemes evoquen un misticisme personal i intransferible, on el cristianisme és el revestiment que el poeta té a l’abast. A tall d’exemple, en “Vesprada d’amor i única”, Sempere situa la veu poètica en Jesús.
El gest de fer memòria és la lluita pels llocs, però també per la paraula —“la memòria de fusta / ofegada pel buit de la mar / i el silenci”.
No obstant això, mentre Marc Granell situa un messies travessat pel descrèdit, la mirada incrèdula o instrumental del poeta, que es dirigeix a Joan l’Apòstol —“és mentida l’home / i la serp / i l’arbre. Sols el teu cos i el meu existeixen”—, Ismael emfatitza la passió —“mira, Joan, la fosca / la nit buida d’estreles / al marge de rosada / que embruta les mans”.
Com a element comú de la travessia, hi ha la barca, mitjà a través del qual fem el viatge. Un “buc de claror en la mar nebulosa” que, a diferència d’aquella que fa servir Caront a l’infern, “carrega els cossos / mar endins i nit enllà” perquè no és sinó “fusta de temps que en els homes cremava”. D’aquesta manera, la veu poètica emfatitza la nostra finitud, els límits de la nostra biologia, i la necessitat de deixar un rastre —i aquí trobem, en l’obra, una justificació del perquè de la poesia i la cultura.
Al final del viatge, i com diu Maria Josep Escrivà —a qui l’autor cita— a Serena barca (2016): “Naveguem desnonats cap a platges tranquil·les. / No ens fa por naufragar si és en terra benigna”. A Venien i se m’enduien, Ismael també arriba a una platja, però amb la sensació d’haver perdut la certesa sobre alguna cosa. No hi té res, sols records. Un sol que vessa la seua llum com un camí entre les aigües, una llum prefigurada que deixa un rastre “de sal sobre la pell […] de pa vora el camí / que et torne a casa”.
