Les séquies marcaven la frontera entre les distintes entitats de població, com ara la séquia d’en Gasch –popularment coneguda com a “séquia del Gas”–, que delimitava la frontera entre el Cabanyal i el Canyamelar.
A la ciutat de València conviuen, des de l’època romana, i de molt abans, el riu i la mar. En temps fundacionals, la ciutat tenia el port en el punt on avui es troben les torres dels Serrans, un lloc al costat del barri dels pescadors, a tocar del pont del Real, on el riu i la mar eren, per a alegries i desgràcies, un sol cos, un sol món amb dues ànimes: la fluvial i la marítima. Un riu que és avui un jardí frondós per a gaudi dels ciutadans.
L’escriptor i periodista autor d’aquest València, riu i platja audita i pentina amb una certa nostàlgia un temps passat en què encara vivien els avis i els pares, com un retrat emboirat per la distància dels anys. Un passat que encara es pot redescobrir com una ferida en l’urbanisme de la ciutat moderna, tant si parlem del barri del Carme com si ho fem del Cabanyal… o de la jueria medieval.
El Cabanyal-Canyamelar és el barri mariner de la ciutat des de finals del segle XIX. Fins a 1897 va ser un municipi independent amb el nom de Poble Nou de la Mar. Aquella València marinera retratada per Sorolla era més del gris que del blau.
L’autor de València, ciutat i platja, un cabanyaler de cos i ànima, repassa la història dels poblats marítims de València, on l’horta, des del camí i séquia de Vera, que limita al nord amb Alboraia, s’infiltra gradualment en el litoral fins al Grau i el Canyamelar. Encara que popularment tot el frontal marítim de la capital valenciana es coneix avui com la Malva-rosa, el Cabanyal o el Grau… no sempre ha estat així. I Felip Bens ho ha viscut des de la infantesa i ens ho aclareix en aquest llibre deliciós.
Les séquies marcaven la frontera entre les distintes entitats de població, com ara la séquia d’en Gasch –popularment coneguda per degradació lingüística com a “séquia del Gas”–, que delimitava la frontera entre el Cabanyal i el Canyamelar. En l’actualitat ha esdevingut l’avinguda del Mediterrani. Fronteres i duanes d’aigua al voltant de les quals es feia la vida diària i on es marcaven les distintes personalitats “nacionals” de cada poblat marítim. No era igual ser del Grau que del Cabanyal!
La Malva-rosa, el nom del barri que fundà el francés Jean Marie Robillard en el segle XIX, on va establir una fecunda empresa de perfumeria a partir de la flor d’aquella planta olorosa.
Cal recordar que el Cabanyal-Canyamelar és el barri mariner de la ciutat des de finals del segle XIX. Fins a 1897 va ser un municipi independent amb el nom de Poble Nou de la Mar. Aquella València marinera retratada per Sorolla era més del gris que del blau.
En les primeres dècades del segle XX encara les dones feien la bugada en aquells rierols d’aigua clara. Des de la séquia de la Cadena –avui avinguda dels Tarongers– fins a la séquia de Vera era en origen la Malva-rosa, el nom del barri que fundà el francés Jean Marie Robillard en el segle XIX, on va establir una fecunda empresa de perfumeria a partir de la flor d’aquella planta olorosa. La Malva-rosa no era, i ho explica l’autor, tota la platja de València, només la que quedava entre la Patacona (Alboraia) i el Cabanyal.
Però la València marítima va nàixer en el Grau després de la conquesta del reialme per Jaume I, com un accés marítim de vital importància per al Cap i Casal i per mantenir un control militar ferri sobre l’accés per mar a València.
En el nord dels poblats marítims està el Cap de França, com una al·legoria pirenaica perquè està “al nord del nord” de tots els poblats marítims de la ciutat. I dins del Cap de França trobarem dues entitats menors més: el Cagarritar, on pasturaven el bestiar domèstic i el barri de Llamosí, amb noms tan evocador com el del carrer del valencià Ramon de Rocafull, l’encarregat de reforçar les defenses costaneres de l’illa de Malta, on va morir i on està soterrat.
El fotògraf Robert Frank, que, vivint al Cabanyal amb la seua esposa l’any de 1952, retratà les cares i les vides humils d’aquella gent de pell bruna per l’efecte d’una vida dura.
L’autor recorda en el llibre el fotògraf Robert Frank, que, vivint al Cabanyal amb la seua esposa l’any de 1952, retratà les cares i les vides humils d’aquella gent de pell bruna per l’efecte d’una vida dura, el treball intens de la pesquera, el sol i la sal de la mar. I relata, més llegenda que història, l’arribada del Crist del Salvador des de Beirut, on havia sigut llançat a la mar, fins al riu Túria travessant la ciutat a contracorrent com un flaix, com un miracle extasiant.
El llibre ens endinsa en aquella part de València on arribà el Crist des del Líban, el barri dels pescadors i el nucli antic de Ciutat Vella. De la plaça de Mossén Sorell i el mercat del mateix nom. Els mots ens acompanyen fins al Mercat central, als bars històrics, a les antigues cases de menjars, els llocs de la nit com ara la Torna, la Marxa o Calcatta… ens endinsa en la Xerea i Velluters.
Arribem al triangle fantàstic del barri del Mercat. El modernista Mercat Central, el gòtic civil de la Llotja de la Seda i el barroc de Sant Joan. La història ens acosta a la Seu valentina, al costat d’allí va nàixer Rafael Guastavino Moreno, l’arquitecte de Nova York, l’home que va exportar i perfeccionar la cúpula feta de rajola recoberta de ceràmica. Una tècnica inspirada en els sostres de l’Església de Sant Jaume de Vila-real, però sobretot desvelada amb ulls ben oberts en les seues visites juvenils a l’interior de la Llotja de València, l’obra magna de l’arquitecte Pere Compte.
Sense la València marinera no s’explica la ciutat vella ni la moderna. Aquest llibre és una afirmació emotiva, un acte d’amor de l’autor del Cabanyal cap a la seua ciutat.
Felip Bens reivindica el treball d’aquell personatge en un món tan desconegut per a ell com era el nord-americà. En 1876, Rafael Guastavino va construir una Llotja a petita escala per a l’Exposició Universal de Filadèlfia. A Nova York va deixar l’empremta de la Grand Central Station, el Carnegie Hall, la volta d’Ellis Island, Saint John the Divine o l’Hospital Mount Sinaí, entre molts altres edificis.
L’historiador Vicent Baydal en el pròleg d’aquest llibre assegura que l’autor ha elaborat un còctel suggestiu, saborós, refrescant i extraordinàriament deliciós a través dels mots, a través de la història d’una ciutat travessada per un riu. Un Túria brau que, des de la fundació romana de Valentia, fins a arribar a la seua desembocadura natural, passa i perfora els barris que miren i viuen de cara a la mar. Sense la València marinera no s’explica la ciutat vella ni la moderna. Aquest llibre és una afirmació emotiva, un acte d’amor de l’autor del Cabanyal cap a la seua ciutat, cap al seu present i el seu passat, una reivindicació de la mateixa història familiar i personal.
