En aquest llibre Mercè Ibarz (Saídí, 1954) ha trobat la manera de fer memòria sense escriure un llibre de memòries. Molt allunyada del gènere clàssic d’evocacions o de records, Una noia a la ciutat és una experiència literària intensament íntima amb tocs onírics i radiografia social, on l’autora reconstrueix un mapa, una geografia mental i física, inspirada sovint per les referències a l’art –sobretot al cinema i a la fotografia, tan presents en la seua vida– i les referències a la música i als llibres.
Collage literari, cresol de gèneres i documents que s’obre al lector com un llibre de memòries, tot i que és ben bé una altra cosa, aquest relat de literatura testimonial i intermitent està protagonitzat per dos personatges que són la mateixa figura: l’una, l’Ibarz periodista i autora, i l’altra, la noia, a la qual es refereix en tercera persona en nombroses ocasions.
Totes dues es passegen per la crònica històrica, el reportatge periodístic, el retrat literari i, de tant en tant, un relat íntim, molt íntim, alhora que contingut, un dir i no dir, entre el somni i la vigília.
El llibre, mostra d’escriptura total, és una mena de “resposta porosa i de vegades una mica dispersa a l’absència dels amics, a la mort del món que s’ha conegut i a la vellesa. La vida, tornada a passar pel cor”, com ha escrit Julià Guillamon.
El relat el teixeix Ibarz sobre allò viscut: apunts, pinzellades de crítica literària i artística, metàfores i, de tant en tant, un retrat, com el de la jove Mercè que, nascuda a Saidí, la Franja, i estudiant de Batxillerat a Lleida, arriba a Barcelona, on descobreix un món diferent:
“Tenia una bona formació visual, que m’havia fet pel meu compte. La literària era erràtica, havia llegit sense ordre ni concert i havia fet el batxillerat de ciències, però des de petita sabia que volia escriure, veia coses a casa i al poble que, pensava, voldria, em tocaria, explicar. Un dia ho escriuré, tot això, em deia”.
I no s’equivocava.
“La noia eixuta i feréstega va sentir que la ciutat era un bon lloc. Però no tenia ni idea de què fer. També aquella lletra s’havia d’aprendre. L’emoció i la inquietud”.
Tot s’havia d’aprendre, també l’amor, i ho recorda amb els versos d’Emily Dickinson: “Estimar és més sòlid que viure”, a qui Ibarz respon: “Molt més sòlid. L’estructura del tot”.
La periodista i escriptora Mercè Ibarz reviu en aquest llibre miscel·lani els seus anys joves, aquell moment en què començava a moure’s en els ambients culturals de la Barcelona antifranquista. Un viatge iniciàtic que pren forma i sentit a partir d’una pèrdua, la del seu company, L.
La mort d’L li provoca l’escriptura. Amb ell ho va compartir tot d’ençà que el va conèixer poc després d’arribar a la Ciutat Comtal el setembre de l’any 1971 per cursar estudis universitaris. La presència d’L, més aviat l’absència, amara el relat, però no embafa. De fet, de la seua biografia només ens n’arriben retalls i detalls, evocacions puntuals, sinuoses, contingudes, íntimes i minimalistes.
L i les amistats són els dos pilars bàsics en la vida de Mercè Ibarz i així ho conta:
“Potser escric tant sobre l’amistat perquè ara no puc tocar ni veure L, cap biblioteca ni mobiliari ni paisatge m’acullen i acompanyen com ell, si no és l’amistat i les relacions humanes”.
Una amistat que Ibarz descobrí a la gran ciutat, de pis en pis, de carrer en carrer, de trobada en trobada: “Servidora era una anomalia històrica que desconeixia l’amistat abans de Barcelona”.
La biografia de les nostres amistats és, en part, la biografia de les nostres vides: arribades i anades, desaparicions, parèntesis, adeus definitius, treves, sorpreses, trobades. I una de les amistats clau en la vida d’Ibarz fou la que inicià en els anys vuitanta amb Anna Murià (1904-2002), l’escriptora oblidada. Entre elles hi hagué complicitat i admiració, estima i respecte.
Una altra biografia parcial és la de les cases on vivim i les mudances que preparem, per això la toponímia amara la història d’Una noia a la ciutat: els noms dels carrers, les ciutats visitades, el pobles. També la descripció de les cases, des de Saidí als pisos d’estudiants a Barcelona, la seua primera casa quan es va casar, ben jove, fins ara; hi són totes.
El relat íntim s’emmarca en un mapa geogràfic i mental, però també social i polític: la descoberta del feminisme, les lluites estudiantils, la militància, el periodisme… I mentrestant, les anades i tornades entre el poble i la ciutat:
“La terra m’ha fet escriptora, la ciutat m’ha donat la força per escriure. No les he sentides mai en desacord en mi, la terra i la ciutat. Havia sortit del poble ben de gust, hi tornava, no sempre de gust però hi tornava; els paisatges m’ho agraïen i em proporcionaven rastres i camins per observar. I no deixaria per res del món la ciutat ni els seus paisatges; per més boja que sigui l’hi dec tot: l’amor, l’amistat, l’ofici, l’escriptura”.
Què somiem i què recordem? Què imaginem d’allò que creiem recordar? No ho sabem amb certesa, les fronteres són permeables, difuses. I la felicitat, tot i ser efímera, hi deixa petjada. En aquest relat de viatge constant al passat s’assembla a aquell carrusel de cavallets centenaris de la plaça d’Alfons el Savi que descriu Ibarz: “gira i gira (…) entre el somni i la memòria, inútil repetir-me que són la mateixa cosa”.
De tot allò parla aquest llibre, dels inicis, dels impulsos i de les il·lusions, quan tot és descoberta. I de la fugacitat, del que roman –en la memòria– i del que se’n va –en la presència. I entre les paraules, un inefable sentiment de melancolia, discretament mantinguda a ratlla. Sense caure en la temptació de deixar-s’hi anar: “En mi hi ha alguna cosa que no vol fractures. Havia de mostrar-me sencera, amb el difícil art de la intimitat”, escriu l’autora.
