Els protagonistes són uns quants membres d’una generació que, com Miquel Àngel Serra i Boïgues, ja no treballarien en el camp com els seus pares, ni en la construcció, ni tornarien a casa bruts de greix del taller mecànic.
Ferran Garcia-Oliver amb La dansa de l’atzar conta una història d’amor entre dos joves d’origen social i de mentalitats diferents: Alberta, habitant de la caserna de la guàrdia civil de Simat; i Miquel Àngel, estudiant de psicologia d’aquest poble de la Valldigna. Tot un clàssic de les nostres comarques. La novel·la va, però, molt més enllà d’explicar una relació “problemàtica”, s’endinsa en la trama convulsa de la transició a la democràcia, quan un bon grapat de joves, nets dels treballadors de la terra derrotats en la guerra civil, accedeixen, per primera vegada, a poder estudiar d’una manera bastant massiva i viuen, encara, els últims anys de lluita contra la dictadura. És la història d’una generació molt concreta, en un espai i un temps alhora en crisi i en trànsit, que pensava que podia construir un món nou on tot pràcticament seria possible.
En la novel·la, veurem una dualitat de contrastos entre el camp i la ciutat a través d’uns joves que, des de les comarques, anaven a estudiar a València i s’instal·laven en pisos d’estudiants. Cada divendres tornaven al poble, on continuaven mantenint la relació amb els amics de sempre.
No eren fills de casa bona com els que pinta Rafa Lahuerta, a Noruega. Els de Simat “són una colla impertinentment jove, a les beceroles de la política, si bé amb ànsies de menjar-se el món”. “Consumidors de la nova cançó i de la literatura que anava del Quadern Gris a Els 120 dies de Sodoma”.
Els protagonistes són uns quants membres d’una generació que, com Miquel Àngel Serra i Boïgues, ja no treballarien en el camp com els seus pares, ni en la construcció, ni tornarien a casa bruts de greix del taller mecànic: “Probablement, seria un contrincant menys a l’hora de trobar dona entre la restringida nòmina local. Ell podria triar entre dones modernes que parlaven llengües estrangeres, fumaven marihuana i vivien en pisos d’estudiants a València, sense els sentinelles dels progenitors”. Uns pisos d’estudiants molt bens descrits per Garcia-Oliver i on els seus habitants compartien un programa de mínims que presidia la paraula “alliberament”.
A Tapineria 4, 4, 4A, viuen: Pericàs, hàbil en els balls de saló i en la guitarra de dotze cordes, de Xàbia; Vicent Llorca, apassionat per l’àcid desoxiribonucleic i l’enginyeria genètica, a qui endossaren el malnom de DNA, de Llíria; Pep Xaixo, d’una extraordinària bonhomia, del PSAN i de Benirredrà; i el nostre protagonista, Miquel Àngel, que estudiava psicologia perquè “covava l’esperança d’entendre els estats de consciència humana i la confiança que, si esbrinava l’origen dels seus desdoblaments, podrà desactivar la connatural tendència a la pròpia indecisió”.
El programa de la setmana per als habitants del pis era molt semblant a qualsevol dels pisos dels estudiants de comarques de l’època. El primer dia fer neteja, la segona jornada anar a veure una exposició, com ara, de Manolo Boix. Ja sabeu: “caderneres atrapades dins de dos punys ferotges” i… El tercer dia a un cineclub de la Xerea per veure, per exemple, El cuirassat Potemkin; en la quarta jornada, es podia fer un tomb pels carrers del Carme per acabar en l’Aplec, el pub dels disconformes; i el cinqué dia, divendres, es retornava als quarters d’hivern, cadascú al seu poble.
No entenia l’obsessió per la llengua, la causa comuna del Tomanil d’Or. El valencià havia d’anar en el mateix sac que la democràcia i la llibertat. Hi havia les discrepàncies amb la generació anterior: la roba, la música, l’amor lliure, les guitarres dels Rolling Stones.
Miquel Àngel tornava a Simat perquè se sentia en pau amb si mateix i segur contra qualsevol amenaça. Es retrobava amb el pare, de rostre macerat per excessives hores d’exposició en l’horta al sol i a les gebrades, i amb la mare, treballadora en un dels magatzems de taronja del poble. “Sobre els muscles d’Àngela Maria —la mare— descansava el present i el futur de la família, i ben mirat, el passat a través de son pare, Quelo el de Cecília, el moliner del poble” que havia estat republicà, soldat ras per les muntanyes de Terol i pres quasi dos anys a Cartagena, on el van torturar. I, quan tornà al poble, una nit que va beure una mica més de vi del que tocava, es va posar a cantar a la porta de la taverna la cançó de “Pere de la mel”. El capità de la guàrdia civil li buscà les pessigolles, i Quelo li pegà. Hagué de fugir i, una setmana després, la Guàrdia Civil per fi el va trobar al fons de l’avenc del Penjat amb el cap obert per dos badalls espantosos i amb el cos rebentat.
A través de la novel·la de Garcia-Oliver, podreu conèixer com eren els amics fusterians del protagonista, que no eren fills de casa bona com els que pinta Rafa Lahuerta, a Noruega. Els de Simat “són una colla impertinentment jove, a les beceroles de la política, si bé amb ànsies de menjar-se el món”. “Consumidors de la nova cançó i de la literatura que anava del Quadern Gris a Els 120 dies de Sodoma”. Gairebé tots eren estudiants, més un mestre, un llaurador i una artista, i es reunien, quan eren al poble, al Tomanil d’Or, el bar des d’on es veia el monestir per un costat i la muntanya del Toro per l’altre. “Era la llengua el que, sobretot, els havia dut a ajuntar-se, sumat a una esmena a la totalitat al món mamat pels seus progenitors”.
També podreu saber com era una visita a ca Fuster, perquè Ferran Garcia-Oliver era un dels que, amb una certa freqüència, participava en aquelles tertúlies. I sabia què passava en aquella casa del carrer Sant Josep de Sueca.
Josep Miquel, el pare, no entenia l’obsessió per la llengua, la causa comuna del Tomanil d’Or. El valencià havia d’anar en el mateix sac que la democràcia i la llibertat. Hi havia les discrepàncies amb la generació anterior: la roba, la música, l’amor lliure, les guitarres dels Rolling Stones, l’Art, els “cullerots” de Miró, les “creus de Caravaca” de Tàpies… Reproduccions que decoraven l’habitació del fill que el pare considerava que eren una presa de pel. Al Tomanil d’Or s’acostaven els amics de Miquel Àngel: Batiste, Queti, Ximet, etc, que entre altres projectes, tenien la voluntat de portar, a Simat, Fuster, Sanchis Guarner, Enric Valor i Josep Iborra perquè feren conferències.
Amb la lectura de La dansa de l’atzar també podreu saber com era una visita a ca Fuster, perquè Ferran Garcia-Oliver era un dels que, amb una certa freqüència, participava en aquelles tertúlies. I sabia què passava en aquella casa del carrer Sant Josep de Sueca. “Noctàmbul professional volia dir que sabies quan hi entraves, però no quan marxaries, sobretot si tenia vent a la flauta i les enraonàries pagaven la pena”. En la tertúlia que conta el narrador de La dansa parlaren de la necessitat de la dissidència: “qui ens diu que els dissidents d’avui no siguen demà uns inquisidors acreditats”. “Stalin, Moammar al-Gadafi… Així que tenen el poder en les seues mans es converteixen en uns tirans demencials”. “Vigileu, doncs els falsos dissidents…”
Només he trobat una inexactitud en la descripció de la tertúlia amb Fuster i és que fa beure al mestre de Sueca Jack Daniel’s. I la veritat és que jo no recorde una botella de bourbon en ca Fuster. Allí hi havia, sobretot, whisky escocès. Un error molt perdonable perquè Ferran Garcia-Oliver no bevia. Ho recorda ell mateix en una visita a Sueca que conta en el llibre Nosaltres, els Fusterians:
“Raimon es tragué de la butxaca un paquet de cigarrets. Fuster fumà amb el seu broquet, Toni (Furió) fumà, Analissa i jo ens n’abstinguérem. El cambrer portà el vi, a mi un aigua mineral sense gas. El Fuster mordaç no pogué contenir-se i deixà anar una de les seues suecanes mossegadetes bernatibaldovines:
—Cristo, no fumes, no beus. Tampoc folles?
—Fem el que podem, que no és poc —vaig respondre amb convenciment per a defensar la meua honorabilitat.
Amb els déus i els sants sempre cal ser indulgents. El nostre futur, així en la terra com en el cel, depén tant de la seua ira com de la seua benevolència.”
Després del cap de setmana, tornareu al pis a València per visitar les amistats com ara la Tupamara, que vivia amb dos companys tan esquerranosos com ella, l’Abad, trotskista i el Sacristán, maoista. La Tupamara, devota de la banda Baader-Meinhof, de les Brigades Roges i de l’absenta.
I, després del cap de setmana, tornareu al pis a València per visitar les amistats com ara la Tupamara, que vivia amb dos companys tan esquerranosos com ella, l’Abad, trotskista i el Sacristán, maoista. La Tupamara, devota de la banda Baader-Meinhof, de les Brigades Roges i de l’absenta. I, fins i tot, us podeu fer una bona idea dels llibres que hi havia damunt la taula, castigada per les cigarretes i el greix. Suraven com icebergs a la deriva el Capitalismo y subdesarrollo en América Latina, d’Andre Gonder Frank, el Qué hacer de Lenin, Para leer el capital d’Althusser, Citas del Presidente Mao Tse-Tung i… El lloc propici per encetar un fum de discussions entre maoistes, trotskistes i independentistes sobre la qüestió nacional. La clàssica acusació de minoritaris i petitburgesos als nacionalistes: “Tu i els teus de ‘los Països Catalans’ cabeu en un autobús i encara hi sobren places”. I la contestació: “Vosaltres sou més nacionalistes del que penseu”.
Tot això és el marc de la història d’amor que comença al trinquet Pelai, quan Alberta, llir entre cards, que portava una samarreta blanca amb la inscripció Liberty Valance va seure al flanc esquerre de Miquel Àngel, que es va llançar amb l’antelació exacta de parar a temps la canonada letal, capaç de buidar un ull o destruir la dentadura d’aquella criatura botticelliana, incauta, ignorant del perill. Una pilotada esfereïdora que havia llançat Fredi.
