El volum de Marc Cerdó, curiosament singular pel fet evident que la seua mare és una més que notable novel·lista anomenada Xesca Ensenyat, de la qual el fill n’ha editat novel·les.
El llibre del mallorquí Marc Cerdó intitulat Una llum submergida duu impresa una manifesta novetat per als lectors ingenus com ara jo mateix, a saber: el tractament literari del diguem amor-odi, confrontació-atansament, elogi-refutació de la mare, escrita per un home lletraferit, professor, nascut en aquest racó de món assolellat, en aquesta illa de Mallorca, del sud de la decadent Europa.
La discreció literària dels escriptors catalans cap a la mare és, com se sol dir ara, espectacular. L’educada discreció de l’egregi Josep Pla al Quadern Gris, la discreta forma de ressentiment del senyor Gabriel Ferrater en alguna carta privada, o l’elogi sorprès, davant la magnitud de la pròpia mare, de Sergi Pàmies en certs contes autoficcials –un altre duet d’escriptors!– formen una variada constel·lació de tons i de relacions amb la mare que poden donar alguna pauta d’interpretació o de gaudi del volum de Marc Cerdó, curiosament singular pel fet evident que la seua mare és una més que notable novel·lista anomenada Xesca Ensenyat, de la qual el fill n’ha editat novel·les.
Als lectors peninsulars ens sorprendrà per la saborosa llengua dels mallorquins i per la forta modernitat de l’illa, per mor del turisme i els seus excessos immobiliaris.
Per als lectors necessitats de brúixola el llibre de Marc Cerdó és situat en el marc general de l’autoficció, dins d’un moderat i sinuós striptease sentimental à la pâge. Fins aquí nihil novum sub sole. O més precisament, un altre reflex del sentiment com a guia i mapa d’una època, d’un temps que ja és un poc nostre i d’un país que ja anem fent, que deia el clàssic en uns moments més unidireccionals.
L’educació sentimental dels homes de la nostra generació fa que en aquests assumptes sentimentals sempre anem xafant nous, és a dir, anem trontollant a cada passa, a cada paràgraf.
Això no obstant, el fet que mare i fill siguin escriptors, i més precisament, novel·listes mallorquins a la ciutat de Barcelona, converteix la novel·la en un altra cosa: un afer de lletraferits. En un artifici literari interessant: com ara una partida de tennis literària entre mare i fill. En un xocant, distret i agradós collage de textos alternats –alguns dels quals no exactament literaris– que als lectors peninsulars ens sorprendrà per la saborosa llengua dels mallorquins i per la forta modernitat de l’illa, per mor del turisme i els seus excessos immobiliaris, amb rius babilònics d’or i d’avions a l’aeroport de ciutat de Mallorca.
La recerca de clarobscurs, d’ocultacions, de mitges veritats, d’el·lipsis que recorden una recerca detectivesca de la mare en tant que personatges misteriós.
He escrit collage recordant els exercicis del batxillerat a l’assignatura de dibuix, però també hi ha la recerca de clarobscurs, d’ocultacions, de mitges veritats, d’el·lipsis que recorden una recerca detectivesca de la mare en tant que personatges misteriós, entranyable, fantasmal. Em pregunto si sense aquests escrits de la mare l’autor hagués pogut confegir el seu llibre. M’ho pregunto debades car no tinc cap resposta: és en el llimbs bromosos de les hipòtesis.
A mi el llibre –que he conegut per la crítica de Marina Espasa: gràcies per la recomanació!– m’ha engrescat pels materials variats de què es compon; per la curiosa i amable disposició dels afectes, gens afectats, ni tampoc emfàtics ni inclements; per la sinceritat –motiu literari sempre en alça, com és sabut, malgré tout– i, last but non least, per una genuïna imbricació materno-filial que acaba esdevenint –i perdonin-me el lloc comú ben trepitjat– un bell cant d’amor dels que no se solen oblidar amb facilitat. Em sembla, rebatent Balzac, que suara la novel·la és més la història de les famílies que no de les nacions.
