Posa “la clau al pany” de la casa familiar on va viure ja fa molt, hi entra i ens convida a acompanyar-la en la darrera visita que hi farà. La casa és buida. No hi ha ningú. Només hi ha el silenci que l’habita i una veu poètica que hi camina.
Vas fent anys, van passant els dies, els estius i els hiverns, la vida, i encara que maldis per seguir mirant endavant per entrellucar i potser poder atènyer nous horitzons, sovint se sent la remor insistent d’alguna veu interior que et convida i gairebé t’obliga a intentar posar paraules a un passat que de mica en mica ja va desdibuixant els contorns del que vas viure. Els espais canvien, els objectes també, i les persones que ens estimàvem i que ens estimaven van deixant de ser presències reals. I de vegades costa.
Costa perquè no sempre és fàcil posar paraules a la troca embullada dels records i destriar-ne allò que sembla que va ser, d’allò que potser no va ser mai. I costa també perquè de vegades fins i tot “tens por d’encarar-te amb l’infant que vas ser”.
Josefina Maymó i Puig (la Corunya, 1958) ha excel·lit en l’aproximació memorialística que ha fet dels anys en què encara era nena i adolescent, i ha brodat el poemari Buidar la casa dels pares, editat per l’editorial Trípode i amb el pròleg “El crit profund”, del poeta i assagista Sam Abrams.
Un poemari elegíac sobre la pèrdua, però alhora un veritable cant i agraïment a la vida i a la necessitat de la poesia. Perquè és amb la poesia que preservem “la pròpia identitat”.
Maymó, ara amb els avis i els pares ja desapareguts, posa “la clau al pany” de la casa familiar on va viure ja fa molt, hi entra i ens convida a acompanyar-la en la darrera visita que hi farà. La casa és buida. No hi ha ningú. Només hi ha el silenci que l’habita i una veu poètica que hi camina, que mira, que ens ensenya i parla amb objectes, racons, retrats, parets, miralls, finestres que mai no acabaven de tancar del tot i rajoles que ballaven i que encara ballen. Una veu poètica que ressegueix a poc a poc i amb estima tot un univers tancat des de no sabem quan. I s’obliga a enfrontar-s’hi, a fer-lo “verb”, per fer que esdevingui justament universal per als lectors que ens hi submergim.
Buidar la casa als pares, com afirma Abrams, és un poemari elegíac sobre la pèrdua, però alhora un veritable cant i agraïment a la vida i a la necessitat de la poesia. Perquè és amb la poesia que preservem “la pròpia identitat”, llegim en un vers. I reconforta. Resseguint-ne els poemes, sovint m’han vingut al cap els versos de “L’ànima de les flors”, de Joan Maragall: “Morirem aviat, lluny de la planta, elles deuen pensar, mes ara el nostre brill el poeta encanta, i això mai no morirà.” Això justament és el que fa Maymó.
Tria objectes de la casa “com a pretext”, s’hi encanta, els embelleix, els fa reviure, hi parla i se’ls escolta, els eternitza amb l’escalf i la poesia de la nostàlgia i la saviesa. I ho fa sense ingenuïtat ni grandiloqüències. Ho fa des de la serenitat que dona la maduresa vital i poètica, treballant amb senzillesa aparent un seguit de poemes que de mica en mica responen a la pregunta retòrica que un dia va fer el pare: “Què se’n farà de tot això quan jo no hi sigui?”
En aquest primer llibre de poesia de l’autora, al costat de la certesa que el temps sempre ens serà efímer, i sempre amb ressons explícits de veus poètiques com ara Vinyoli, Bartra, Papasseit, Eliot, Riba i Monserdà, entre molts altres, sempre hi ha lloc per al record afectuós.
Tria objectes de la casa “com a pretext”, s’hi encanta, els embelleix, els fa reviure, hi parla i se’ls escolta, els eternitza amb l’escalf i la poesia de la nostàlgia i la saviesa.
Hi ha el llit dels pares i el del jo-líric “on retornar, on retrobar-me sempre”; hi ha la catifa vermella del menjador i la vaixella Duralex “de color mel, color ambre”; hi ha les mans que omplien “la sucrera en forma de col de porcellana” i l’ou de fusta “des d’on sargir la vida”; hi ha la taula amb les tres generacions envoltant-la; hi ha el didal i el molinet de cafè de l’àvia, la ràdio amb l’estructura de fusta, la cafetera Bialetti, la màquina de cosir Singer “amb filigranes daurades” i la paella de coure castanyes “foradada, rovellada, tosca i vella”; hi ha el piano que tocava la mare i el seu raspall de dents; hi ha “la nostra vida filmada per la càmera del pare” i també el sofà on es veu ella mateixa d’adolescent…
Buidar la casa dels pares és un recull fet per aprendre a estimar la vida passada, els records que “s’escolen com peixos a la mà”, els últims raigs de sol que es passegen ufanosos “dins l’estança”, els llocs on “vaig ser feliç”, però per sobre de tot és un poemari escrit per fer estimar encara més la poesia, “el crit profund”, el verb que fa infinit el que ens és efímer i que fa de la mort “una presència amable”.
