Consciència de ser i habitar un món on tots som un, amb una mirada metafísica que li atorga a la seua poesia un equilibri subtil entre l’observació interna i l’externa.
Confesse que, sense conèixer la poesia de Julia Hartwig (Lublin 1921-Gouldsboro, Pennsilvània 2017), com era el cas, dels llibres fullejats amb urgència a les prestatgeries d’una llibreria no hauria triat Una falena als dits, perquè, d’entrada, no sembla una lectura fàcil. Afortunadament, però, gràcies a l’editorial Salze he fet un descobriment enlluernador, com d’altres provinents del bon ull i seleccions encertades del segell, que està construint un catàleg de gran qualitat amb una feina exquisida.
Hartwig és una de les poetes poloneses més importants del segle XX, i com diu Xavier Farré en el pròleg, no tan reconeguda –o senzillament coneguda– com alguns dels seus coetanis, Wislawa Szymborska, Milosz o Czechowicz.
Una capacitat mestra per a navegar entre la lírica, la filosofia i l’humor i la ironia. I sobretot per aconseguir trenar d’una manera brillant la seua petita quotidianitat amb els grans fets devastadors que marcarien la seua trajectòria vital i literària.
La fortuna d’alguns pròlegs rau en el fet d’esdevenir subtils però necessaris fulls de ruta que t’acompanyen en la lectura sense resultar invasors. És el cas d’Una falena als dits, on Farré ens obri la finestra del context històric i biogràfic de Julia Hartwig. No cal més, amb això t’hi aboques i comences a gaudir.
La poesia de Hartwig revela la seua consciència de ser i habitar un món on tots som un, amb una mirada metafísica que li atorga a la seua poesia un equilibri subtil entre l’observació interna i l’externa. La visió d’empatia perfecta per a fugir d’una subjectivitat que podria encotillar els seus poemes i ancorar-los en el trist i gris context bèl·lic de la primera meitat del segle XX.
S’endinsa en l’art a través de l’art de la paraula i mira de convertir en poema una pintura, una fotografia, una melodia, un lloc, amb una fascinació per altres realitats poètiques i culturals.
Per descomptat Julia és filla del seu temps, però lluny de mimetitzar-se amb la ferida, utilitza la tristesa al servei de la intel·ligència i això li confereix una capacitat mestra per a navegar entre la lírica, la filosofia i l’humor i la ironia. I sobretot per aconseguir trenar d’una manera brillant la seua petita quotidianitat amb els grans fets devastadors que marcarien la seua trajectòria vital i literària.
Hi ha un difícil equilibri entre el passat, el present i un futur que no veu amb la nitidesa que voldria a través d’unes lents ennegrides per vivències i records, l’ocupació alemanya de Polònia l’any 1939, que sovint l’aboquen a l’escepticisme i la incredulitat.
Com arribar –i si cal– a aquest món subterrani
de memòria que dorm i espera a despertar-se
esperant l’acord amb allò que va passar
o potser a la humiliació que surt de la impotència
davant del passat
Fruit dels seus viatges per Europa i els Estats Units en l’obra de Hartwig, estudiosa de la poesia francesa clàssica i contemporània, sovintegen les aparicions d’artistes de qui també beu i d’altres referents on trobem, per exemple, Ramon Llull o Dante. Cada poema de Hartwig té un perquè i se sap en els altres, en l’obra dels altres, tot i que es qüestiona la seua transcendència. Clarivident missatge en ocasions des del títol del poema:
Digues quant de temps perduraran els noms antics
…perquè l’art i la història ens semblaran
un pes que no podrem carregar.
Hartwig s’endinsa en l’art a través de l’art de la paraula i mira de convertir en poema una pintura, una fotografia, una melodia, un lloc, amb una fascinació per altres realitats poètiques i culturals de vegades enriquides pel tamís del món oníric tan present en alguns dels seus poemes. Entén la cultura i l’art com a element necessari de comunicació en aquest temps, com un camí per a preguntar-nos sobre nosaltres i sobre el món que habitem.
La seua poesia està plena de nàufrags. Quin sentit té la vida? N’hi ha? S’ho preguntarà en molts dels seus versos, però mai des d’una veu planyívola.
“Pensem: a partir de demà viurem veritablement.
Però això ja és la vida i més d’un de nosaltres està ben mort.”
L’amor, en els poemes de Julia Hartwig, sovint naix com un desamor resultat d’anhelar el que se sap que no ha de venir i aquesta desoladora realitat des de l’assumpció d’un futur, que no serà el que s’espera, els dona una força demolidora als poemes. Una lapidació de l’esperança. Tot i això, serà capaç d’ancorar-se a la bellesa per a sobreviure, i ho farà a través dels ulls dels altres, per a sentir-se part de la Naturalesa, per a fondre’s amb el món físic que l’envolta, ja que l’existència estrictament humana no resulta plaent per a la mirada conscient d’una mortal com Hartwig.
No oblidis el que al cor li cal
Un cavalló de terra amb una flor
I l’amarguesa com a pagament
Per tot el que no s’acomplirà.
Una falena als dits, títol pres d’un dels poemes, recull textos poètics que naveguen ometent l’interès en la forma, entre la prosa i els versos, de fet el pes semàntic, filosòfic i poètic està en el contingut global i no en el vers com a element individual. Dins d’aquesta selecció antològica hi ha les reflexions del seu llibre Llampecs, com una mena d’aforismes o màximes filosòfiques que recullen gran part del leitmotiv de l’obra de Hartwig:
Em va venir un pensament:
Si el món em dediqués tanta atenció com jo li dedico!
Però quan ho vaig imaginar, automàticament em vaig fer enrere de por.
Recordeu que la urgència amaga sovint obres mestres de la literatura. Sort de nosaltres que hem descobert el parany. Emporteu-vos el llibre i sense pressa deixeu que us commoga la bellíssima fragilitat d’una falena i cediu-li els dits perquè s’hi pose.
