Un orangutan com a personatge principal d’un llibre de narrativa? Arrufe el nas en llegir-ne la sinopsi en una llibreria de València. Tot i que Paul Auster m’ha proporcionat moltes pàgines de felicitat en diverses novel·les, tinc al cap la decepció que em produí la novel·la Timbuktú. Què faig ara? Què tens per a nosaltres aquesta vegada? Recorde el plaer de llegir Junil a les terres dels bàrbars, El navegant i fins i tot El dia de l’ós. Decidisc oferir-li una oportunitat. S’ho ha guanyat.
En aquest cas, Ítaca és la selva de Borneo, però no és cap rei qui vol tornar a casa sinó un simi, femella, que té la dissort de creuar-se amb humans.
Faig bé. Una cançó de pluja, la nova proposta de Joan-Lluís Lluís, és una història commovedora, potent, que no decau, i ben escrita, marca de la casa. Narració curta, amb capítols breus, brevíssims alguns, presenta el viatge com a fórmula narrativa, un clàssic que freqüenta l’escriptor nord-català. En aquest cas, Ítaca és la selva de Borneo, però no és cap rei qui vol tornar a casa sinó un simi, femella, que té la dissort de creuar-se amb humans.
Una cançó de pluja és una faula, en sentit estricte? No assistim, en cap cas, a un conte inversemblant i moralitzant d’un animal que actua com un humà sinó a la crònica d’un trajecte d’una orangutan, Ella-Calla, que posa els lectors davant de l’espill, sense detalls escabrosos, de l’horror i de la maldat humana. No és cap elegia de la vida animal en la jungla, cap “festival selvàtic”, sinó un periple al pou de la infàmia. Ella-Calla fa de contrapunt de nosaltres, serveix per a interrogar-nos pel que fem, una metàfora d’una alteritat amb què, malgrat tot, compartim més d’una cosa.
Posa els lectors davant de l’espill, sense detalls escabrosos, de l’horror i de la maldat humana. No és cap elegia de la vida animal en la jungla, cap “festival selvàtic”, sinó un periple al pou de la infàmia.
Lluís, de fet, reivindica la condició de novel·la a l’epíleg fins a dues ocasions. Potser temia la injustícia de la crítica i s’hi anticipava? Que no patisca, és una novel·la, amb les sis lletres. Per més d’un motiu. Ha alçat una narració corprenedora basada en un terrible fet real, trufada de ficció per a omplir les llacunes. Qui ha dit que necessàriament ha de ser un humà el protagonista d’una bona història?
L’autor, a més, afirma que aquesta seria l’obra que, tot i l’extensió, li hauria “demanat més temps d’escriptura contínua. Molta més que qualsevol altra”. Potser perquè ha explorat un registre encara inèdit per a ell. Millor per al lector un escriptor que s’arrisca que haver de llegir cada vegada la mateixa novel·la, no? I encara més idoni si, malgrat les dificultats, ix ben parat, com n’és el cas. Amb Una cançó de pluja el de Perpinyà esdevé un escriptor més complet.
Lluís s’ha documentat bé sobre aquests primats, “éssers sensibles no humans”, fet que ajuda que ens endinsem en el relat. Estan molt ben travats, per exemple, els diàlegs d’Ella-Calla amb els parents, tan a prop i tan lluny, que l’encoratgen a superar les dificultats, o això creu ella, i alhora facilita situar-se dins de la cultura i la visió del “poble orangutan”, imaginat com una lluita entre el bé, Mare-Tota, i el mal, Mare-Gelosa. Al cap i a la fi, moltes societats humanes, no sols de caçadors i recol·lectors, també han concebut l’existència de manera maniquea. I algunes, de modernes, a hores d’ara també ho fan.
Una narració corprenedora basada en un terrible fet real, trufada de ficció per a omplir les llacunes. Qui ha dit que necessàriament ha de ser un humà el protagonista d’una bona història?
La història, sense saber qui és exactament el narrador, està escrita en tercera persona per a alternar així la visió simiesca i humana. Orangutans i sàpiens no compartim un llenguatge, però Lluís ens fa de traductor. Escriu els mots que ens calen per a accedir a Ella-Calla, “desproveïda de llenguatge articulat”, i així saber com sent i com pensa. “Cap dels homes no sap interpretar les ganyotes de fàstic que fa, o a cap no l’interessa interpretar-les”. Lluís ens invita a intentar-ho, a comprendre-la, a posar-nos en la pell de l’altre.
Durant el viatge Ella-Calla caurà dues vegades en captiveri. I dues vegades se n’escapolirà. La segona ho farà gràcies a una humana, vella, que se’n compadirà. I que salvarà la humanitat en alliberar l’orangutan. Aquesta anciana equilibra la història, atorga esperança, ens permet alenar. Si volem, podríem conviure amb la resta d’hominoides amb un cert respecte, assolir “una forma de fraternitat, una amistat a distància, una pausa indefinida en la relació il·lusa de dominant a dominat”. Aquesta és la proposta de Lluís i una de les funcions del novel·lista, posar-nos en la pell dels altres, humans o no.
Lluís, de fet, ens fa veure que la resta d’espècies no és tan bèstia com la nostra, animals capaços d’esclavitzar altres éssers vius, també humans. I n’hi ha diverses formes d’esclavitud. La que pateix Ella-Calla també l’experimenten molts éssers humans, dones, sobretot. Com que ja s’ha dit, no seré jo qui faça spoiler. A Ella-Calla l’engabien, l’emmanillen, la depilen i la deixen per al plaer d’uns homes sense escrúpols que la penetren a canvi d’unes monedes.
L’engabien, l’emmanillen, la depilen i la deixen per al plaer d’uns homes sense escrúpols que la penetren a canvi d’unes monedes.
Sí, és repugnant, però és real. Ella-Calla existí i els clients existiren. Al llarg de la nostra trajectòria com a espècie hem violat, hem esclavitzat i fins i tot hem assassinat el proïsme. Continuem fent-ho, de fet. Ella-Calla n’és una més, com la resta de prostitutes amb qui comparteix bordell. I també, com els altres éssers obligats a prostituir-se, és humiliada, fins i tot negada. “És una puta. I les putes fan el que els dic de fer”. Això creuen tota mena de proxenetes, que els altres són una propietat per al nostre benefici o gaudi, com ara una còmoda, uns pantalons o un obrillandes.
Com de qualsevol gran viatge, Ella-Calla ja no tornarà igual. Ni la recepció dels parents serà l’esperada. Deixe que el lector ho descobrisca. Qui potser no acabarem de la mateixa manera que començàrem iguals som nosaltres, després de llegir Una cançó de pluja. Engolirem saliva. Potser tancarem els ulls, esbafats, i sentirem empatia. Lluís ho ha assolit. Ens ha acostat a “una comprensió parcel·lar” d’un ésser d’una altra espècie, la qual cosa, cal dir-ho, només està a l’abast dels grans narradors.
