“Cal recuperar el debat polític lligat a l’acció, que són dues cares de la mateixa moneda”, ens diu.
Com podem pensar la política d’avui i fer-nos càrrec de nosaltres mateixos en el context de crisi multidimensional que vivim? Aquesta és la pregunta que es fa Jordi Garcia, i a la qual intenta donar resposta en Un poder propi. Construïm un nosaltres autònom, divers i confederat, de l’editorial Caliu.
L’autor, militant incansable i llibreter a la llibreria crítica i cooperativa La Repartidora, de Benimaclet (València), s’ho qüestiona a partir de “l’angoixa, les pors i les incerteses pròpies”. Aquest malestar no se li ha generat només per la situació de crisi actual, sinó sobretot per la manifesta incapacitat de donar-hi una resposta des dels moviments autònoms i socials. “Cal recuperar el debat polític lligat a l’acció, que són dues cares de la mateixa moneda”, ens diu.
Per això el llibre no es presenta només des d’un pla teòric i de reflexió, sinó que posa sobre el paper algunes pràctiques transformadores que ja existeixen.
Per això el llibre no es presenta només des d’un pla teòric i de reflexió, sinó que posa sobre el paper algunes pràctiques transformadores que ja existeixen i anima a seguir organitzant-nos per portar a terme aquesta acció a través de les institucions populars i la política dels comuns. Tot pensat des de i per al territori des del qual escriu.
Amb aquest objectiu, el llibre s’estructura en tres parts. En la primera, Jordi Garcia s’encarrega d’esgranar les crisis a què ell es refereix i que tenen lloc en el que s’ha conegut com la fase del capitalisme terminal o capitalisme caníbal, la fase actual de descomposició del capitalisme en la qual, mentre s’ofega, arrasa tots els elements que li han permés reproduir-se.
La crisi econòmica, l’ecosocial i la política. Al llibre se centra especialment en aquesta última, entesa com el canvi d’un cicle polític heretat de les dinàmiques del 15M, que van acabar en l’arrossegament de l’esquerra dins la política institucional.
Per a l’autor, cal destacar-ne tres: la crisi econòmica, l’ecosocial i la política. Al llibre se centra especialment en aquesta última, entesa com el canvi d’un cicle polític heretat de les dinàmiques del 15M, que van acabar en l’arrossegament de l’esquerra dins la política institucional, i que s’entreveu amb l’actual crisi dels moviments socials o l’auge de l’extrema dreta.
En aquest sentit, l’autor posa de manifest com l’experiència de l’entrada en governs i institucions de l’esquerra crítica no ha servit per a portar a terme els canvis que es pretenien, la qual cosa “no significa que les esquerres no puguen continuar guanyant eleccions: significa que ‘poden’ molt poc quan les guanyen”. I aquesta situació que s’ha fet palesa en els últims cicles polítics institucionals, ha afectat també els moviments socials, que s’han vist contaminats per l’entrada al poder de l’esquerra governant i no han sigut capaços de generar un projecte alternatiu propi construït des del comú.
Ens presenta els quatre fronts de lluita que ell considera que són l’eix vertebrador de l’anticapitalisme: el feminisme, l’ecologisme, l’antiracisme i la lluita per l’habitatge.
Així, tot i aferrant-se al concepte de capitalisme caníbal de Fraser, que pensa la classe no només a partir de la identitat de l’obrer sinó també tenint en compte altres identitats que avui estan generant classe, ens presenta els quatre fronts de lluita que ell considera que són l’eix vertebrador de l’anticapitalisme: el feminisme, l’ecologisme, l’antiracisme i la lluita per l’habitatge. Tots quatre donen resposta a alguna de les expropiacions base de la crisi actual: la de les cures, la de la natura, la de la força de treball racialitzada i la del rendisme i l’especulació com a noves maneres d’acumulació de capital.
Per a donar resposta activa a aquestes crisis, Garcia considera que cal posar en el centre les institucions populars, “que serveixen per a reproduir les vides de les persones i governar-se a elles mateixes sense la tutela de l’Estat o la intervenció del mercat, a partir de l’autogestió i el suport mutu, i ancorades en una comunitat i un territori concrets”. D’això ens parla en la segona part del llibre.
Cal posar en el centre les institucions populars, “que serveixen per a reproduir les vides de les persones i governar-se a elles mateixes sense la tutela de l’Estat o la intervenció del mercat.
I quines estructures han de ser la base de les institucions populars ara i ací? D’una banda, el sindicalisme social, és a dir, militar més enllà de l’àmbit de treball remunerat, ja que “el capitalisme ha eixit de la fàbrica i s’ha incrustat en tots els espais de les nostres vides”.
Amb la voluntat de passar de la reflexió crítica a la pràctica, l’autor proposa algunes línies d’acció per als projectes de sindicalisme social dels nostres temps, com ara la creació d’espais de discussió i orientació estratègica; generar aliances entre projectes; utilitzar un llenguatge accessible, amb un discurs clar i que arribe a la gent, o trencar el tabú dels diners existent als moviments socials, tot apostant per l’afiliació sindical per poder conservar l’autonomia dels moviments; entre altres.
D’una altra banda, planteja que cal posar en pràctica un model econòmic alternatiu al capitalisme i a l’economia controlada per l’estat, és a dir, un model econòmic al servei de les persones i les comunitats com el que es proposa des de l’Economia Social i Solidària. De la mateixa manera Un poder propi també posa el focus en els centres socials, punts clau com a casa de projectes polítics diversos i de les persones que els integren que permeten la trobada de militants, la reproducció de les lluites i la construcció de vincles.
La cultura popular com a element transformador per la seua capacitat de generar memòria, pel paper d’acompanyament de les lluites que té actualment, o per la generació de vincles, suport mutu i comunitat que aconsegueix generar a través de la festa i el gaudi.
Per últim, l’autor creu que, dins la idiosincràsia del País Valencià, no podem deixar de parlar de la cultura popular com a element transformador per la seua capacitat de generar memòria, pel paper d’acompanyament de les lluites que té actualment, o per la generació de vincles, suport mutu i comunitat que aconsegueix generar a través de la festa i el gaudi, superant la idea que la militància política ha de ser una cosa al marge de la diversió i el benestar.
Per a acabar amb totes les reflexions i propostes, Jordi Garcia dedica la tercera i l’última part del llibre a parlar del comú, un paradigma que es basa en construir el comú dia a dia a través de la cooperació per a la reproducció de tot allò necessari per a les nostres vides. Una base necessària per poder desenvolupar amb èxit el full de ruta que l’autor proposa en aquesta obra, per tal de donar, de manera autònoma, una resposta a les crisis que se’ns presenten com a societat.
