Un llibre dedicat jo diria que de manera exclusiva a la química —tot i que la meva afirmació és molt matisable, com tot seguit veurem— comença amb una citació de Woody Allen.
Quan de petit em preguntaven què volia ser de gran, sempre contestava, rotund i convençut, que volia ser químic. La cosa es va tòrcer en segon de BUP. Després de fer una reserva de ciències pures per a tercer, el dia que vaig formalitzar la matrícula, encara no acabo de saber del tot per què —alguna xiqueta degué influir en la decisió—, vaig tornar a casa de lletres pures, amb llatí i grec —la meva germana, més de quaranta anys més tard, encara se’n fa creus. Amb tot, crec que el cuquet científic sempre m’ha rosegat per dins i és potser per això que un llibre com Un planeta creatiu. Com va començar la vida a la Terra i com la fabricarem en el laboratori, de Juli Peretó, m’omple de goig i alhora em demostra que potser no vaig encertar del tot aquell dia.
El de Peretó és un llibre excepcional. D’aquells que et fan pensar que qui l’ha escrit ha nascut en el segle equivocat o s’ha teletransportat des del renaixement. Us diré, d’entrada, que un llibre dedicat jo diria que de manera exclusiva a la química —tot i que la meva afirmació és molt matisable, com tot seguit veurem— comença amb una citació de Woody Allen: “M’alleuja molt saber que l’univers és definitivament inexplicable. Començava a pensar que era culpa meua”. Però és que, a més a més, els primers autors que esmenta són els historiadors Miquel Batllori —el pare Batllori, jesuïta, a qui “li agradava remarcar el caràcter agnòstic de la història perquè aquesta ‘no pot arribar normalment a una veritable certesa’”— i Philip D. Jordan i l’assagista Joan Fuster: “l’única manera d’entendre un pròleg és llegir-lo després del llibre”.
Un científic extremadament intel·ligent que sap que la cosa més interessant que pot fer és encertar en les preguntes. Perquè la pregunta, el dubte, és l’element més delicat de la ciència. N’és la clau.
La història també és important en l’obra de Peretó. L’acostament històric, però, s’hi fa des del punt de vista de la biologia: és l’evolució d’arrel darwinista el que dona un sentit biològic a la química en el trànsit entre la matèria inerta i la matèria viva.
Perquè us feu una idea del que us podeu trobar en un llibre escrit per un geni de la bioquímica —dir que Juli Peretó és catedràtic de la Universitat de València i membre de l’Institut d’Estudis Catalans és gairebé anecdòtic—, permeteu-me que us citi les darreres paraules del llibre:
“La biodiversitat i la tecnologia actuals són, doncs, el resultat d’una successió de plagis innovats.
La química prebiòtica còsmica i planetària, xarxes metabòliques dins de protocèl·lules, viles microbianes inventant l’economia circular, el mestissatge cel·lular eucariòtic i els seus edificis pluricel·lulars fent sexe, formiguers, humans pintant bisons idealitzats al sostre d’una cova, ciutats alimentades per llauradors, ramaders i pescadors, L’origen de les espècies de Darwin, l’experiment de Miller, els ribosomes cristal·litzats d’Ada Yonath, internet, micoplasmes de laboratori amb genomes sintètics plagiats, el robot Perseverance, les vacunes contra el SARS-CoV2, però també els aforismes de Joan Fuster, les variacions Goldberg de Bach, la darrera delícia culinària d’en Toshi, un poema de Carlos Briones o els dibuixos de Manuel Boix son èxits assolits per les sendes d’exploració d’una creativitat que s’erigeix sobre una infinitat de proves i errors, sobre un immens mar d’imperfecció. Quantes esmenes a aquest text m’han vingut a la ment sota la dutxa? La llevantada afluixa, alce la mirada de l’ordinador i veig que el sol comença a escolar-se a través de núvols cada vegada més prims”.
I entre la cita de Batllori i aquests mots finals, el que us trobareu serà un científic extremadament intel·ligent que sap que la cosa més interessant que pot fer és encertar en les preguntes. Perquè la pregunta, el dubte, és l’element més delicat de la ciència. N’és la clau. Perquè saber-se fer la pregunta posa un científic en el camí adequat. Peretó es fa les preguntes justes i dona sempre les respostes que considera més pertinents, de vegades des del convenciment, d’altres des de la precaució, també des del rebuig o la matisació, però sempre sabent que en ciència les veritats no són mai absolutes perquè ho són precisament fins al moment que algú ens demostra que el que pensàvem que era una veritat deixa de ser-ho.
Peretó es fa les preguntes justes i dona sempre les respostes que considera més pertinents, de vegades des del convenciment, d’altres des de la precaució, també des del rebuig o la matisació.
Vaja, que la ciència, al capdavall, és com la vida, que faríem bé de transitar amb una mentalitat oberta, similar a la d’un científic com Peretó. Per cert, entre les preguntes que es fa, la que potser més pot sorprendre un públic no especialista —qualsevol públic, de fet— és, precisament, què és la vida, a la qual dedica dos capítols —“Què és la vida (en realitat)” i “Què és la vida (en teoria)”. És evident que les preguntes que semblen tenir respostes òbvies són sempre les més difícils de respondre, potser perquè, segurament, o tenen moltes respostes o realment no en tenen cap.
No insistiré a descriure el llibre perquè em sembla que el subtítol ho fa a bastament. Em permetré el luxe, això sí, de parlar-vos del capítol més peculiar, el cinquè: “Interludi: «L’experiment de ma vida»”. Peretó cedeix la paraula a Stanley L. Miller, que ens narra en primera personal el seu experiment sobre l’origen de la vida. És, sens dubte, una delícia narrativa. Qualsevol aprenent d’investigador l’hauria de llegir. Ens mostra com l’obsessió, l’obstinació i el convenciment en el que fas, fins i tot trencant tot tipus de barreres, pot esdevenir una troballa científica d’una dimensió incalculable. Miller obvia la recomanació de tot un premi Nobel, Harold Urey, que acabarà essent el seu director de tesi i el seu mentor —“vostè ha de pensar en un projecte factible, realista, amb garanties de poder tindre uns resultats tangibles en un temps raonable per doctorar-se”— i s’arrisca fins a obtenir uns resultats que confirmen les tesis d’Oparin.
Entre les preguntes que es fa, la que potser més pot sorprendre un públic no especialista —qualsevol públic, de fet— és, precisament, què és la vida, a la qual dedica dos capítols —“Què és la vida (en realitat)” i “Què és la vida (en teoria)”.
Un altre aspecte remarcable del llibre és l’originalitat amb què Peretó tracta la bibliografia. Mai no he gaudit tant llegint-ne una —i n’he llegides unes quantes. Allò que en general és una llista interminable d’informació avorrida que només interessa —i no sempre— els professionals, va en aquest llibre molt més enllà d’una bibliografia comentada i es converteix, en la ploma de Peretó, en una petita obra d’art. És també remarcable la referència que s’hi fa a la presència de la metàfora en la ciència. Ben probablement, Juli Peretó coneix profundament l’obra de Vicent Salvador.
Aquest és, a més a més, un llibre que provoca emoció. Adonar-se de l’admiració, de l’estima, amb què Juli Peretó tracta els seus referents intel·lectuals, els seus mestres i els seus col·legues, fins i tot els seus deixebles, és impagable. Sovint el llibre és també un homenatge: a Aleksandr I. Oparin, Antonio Lazcano, Álvaro Moreno, Joan Oró, Stanley L. Miller, Ram Krishnamurthy, Lynn Margulis, Jack Szostak, Charles Darwin —tots retratats per a aquesta magnífica edició per Manuel Boix: quin bon regal!. Només em sap greu no saber una mica més de biologia i de química per endinsar-me millor en l’obra. Per a un biòleg, deu ser una lectura brutal; per a un químic, gairebé orgàsmica. Quina enveja!
