Manel Alonso i Català és un animal de ploma, un escriptor que no coneix el descans en la recerca incansable de jugar amb les paraules. Amb una ploma a la mà, es mou per gairebé tots els camins de la literatura i en gairebé tots els gèneres: poesia, assaig i totes les modalitats de la narrativa. Ara, ens obsequia amb un bon grapat d’aforismes. Ja sabeu, aquest gènere que, molts autors, entenen com un joc i que, moltes vegades, són petites perles d’intel·ligència que, amb una dosi ben calibrada de lucidesa, ens sedueixen.
Mentre llegim, construïm un diàleg silenciós amb les paraules, ja que ens trobem amb frases redones que ens obliguen a aturar-nos a reflexionar. Són idees que es diuen en cru, nues i que no necessiten context que puga ajudar a justificar-les; sorgeixen com a veritats universals o com a preguntes que ens conviden a contradir-les o a matisar-les.
En aquestes observacions podem sentir l’eco d’altres pensadors com ara Montaigne, Nietzsche, Rochefoucauld, Cioran i…, escriptors que, amb les seues reflexions conrearen també el gènere de l’assaig i ens han deixat una herència rica i diversa.
Tanmateix, molts de nosaltres ens hem deixat seduir per aquests “textos mínims” gràcies a l’obra de Joan Fuster? Els seus “petits assaigs”, com anomenava ell els seus aforismes, plens d’ironia i, en moltes ocasions, de sarcasme àcid, han estat el portal que ens ha introduït en el món del gènere. En la seua veu, les frases curtes adquireixen una nova dimensió, un bon garbó d’idees que ens fan somriure i pensar, tot alhora. Cada aforisme ens provoca reflexions que, com a bons lectors, estem a l’aguait i preparats per empomar aquestes conviccions severes i sostingudes que necessiten ser expressades amb un estil concís, esmolat i contundent.
Manuel Alonso ha trobat la seua pròpia definició de l’aforisme i l’ha utilitzada com a títol del seu llibre: Un pensament oblidat entre els fulls d’un quadern. Un llibre que ens ofereix cinc-cents aforismes amb una bona base de lucidesa i que ens poden servir per “jugar” amb ells una bona estona, encara que hi ha temes que no són per a jocs, ja que la mort i el suïcidi hi estan presents i amb diferents tractaments que van des de la qualificació:
“L’autoodi és un pas imprescindible per al suïcidi individual i col·lectiu.”
La recomanació:
“És necessari acomiadar-se correctament abans de partir. Sense el comiat, el dolor que deixa l’absència és atroç.”
Les conseqüències:
“El suïcidi és envoltat de danys col·laterals.”
L’infortuni:
“Ningú no està preparat per a l’infortuni. Erròniament es pensa que només li pot passar als altres. L’infortuni tard o d’hora ens arriba a tots.”
Hi ha, però, molts més temes que no són tan definitius com el comiat de la vida. Posem per cas, l’engany:
“Sospita que qui t’enganya no és un altre més que tu mateix. Tingues la seguretat que darrere de la imatge que projectes hi ha algú que tard o d’hora et defraudarà.”
Un aforisme que, sense voler, et porta a un altre de ben diferent d’un autor molt llunyà en el temps que veu el desengany com un sentiment positiu, que dona una comprensió més autèntica de la realitat. Em referisc a Francesc Fontanella:
“Adona-te’n: eres cec, la fosca t’anava entorn. Desenganya’t i hi veuràs el que ignores, amorós.”
Però, hi ha molts moments que a mi m’atrauen molt més, com són els diàlegs amb els escriptors, com ara, sobre els paradisos artificials de Charles Baudelaire:
“El buit existencial no l’ompli cap paradís artificial” o “L’alcoholisme i la drogaddicció creen inferns en sèrie.”
Les originalitats:
“Tot això que escrius ja hi ha hagut un altre que ho ha dit, que ho ha desdit, que ho ha reescrit o reinterpretat, que ho ha blasmat… Així i tot, és necessari que ho escrigues amb les teues paraules.”
Aforisme que ens porta de nou a Fuster:
“L’ORIGINALITAT.— Entre tots ho pensem tot.”
Sobre la lectura:
“Llegir només les notícies que ens reafirmen en la nostra particular manera d’entendre la vida; conversar només amb qui pensa igual que nosaltres, tot això ens reclou en una secta que confon el confort mental amb la felicitat.”
Aforisme que ens pot fer pensar amb sant Agustí:
“Temeu l’home d’un sol llibre”.
I de nou amb Fuster:
“D’una “lectura”, el millor profit que en podeu traure és el revulsiu que us empasseu. Potser us farà vomitar, potser no. Si vomiteu, si vomitem, poc o molt, les ‘idees fixes’ que hem acumulat per educació o per inèrcia de classe, això que haurem guanyat. Per al cos i per a l’ànima. La majoria dels clients dels psiquiatres són individus que no han sabut triar uns llibres emètics, quan calia.”
I a reflexionar que ni tan sols les noves tecnologies ens ajuden a sentir el que diuen els “altres”, perquè estem tots classificadets en colles de personal molt afí, que ens alimentem d’allò que volem llegir o sentir.
I podríem seguir amb temes diferents que també tracta el llibre com ara la crítica literària; l’escriptura automàtica; autors com són Ausiàs March, Joanot Martorell i alguns dels seus personatges, Jordi de Sant Jordi… No podem, però, deixar de mencionar el tema dels mateixos aforismes, com ara:
“En forma d’aforismes s’ha dit bestieses de l’altura d’un campanar, això sí, bellament escrites.”
Que em ve com l’anell al dit per acabar amb Joan Fuster:
MODÈSTIA DE L’AUTOR.—Els aforismes —els meus com els de tothom— són sempre falsos, intrínsecament falsos. I aquest també.”
I podríem seguir el diàleg fins…
