Ha retornat a València, una ciutat on és possible perdre’s als “carrerons recòndits” i, sobretot, a Catarroja, amb una geografia reconeixible, com ara el restaurant Casa Baina al port catarrogí, encara obert; el barri de les Barraques o el barranc.
Pepa Aguar ha publicat la segona novel·la, Un grapat de silencis, el 2025. S’estrenà el 2021, amb cinquanta-set anys. És millor debutar amb menys de trenta, o de quaranta? Qualsevol pot escriure quan té una –bona– història i una –bona– manera de contar-la, amb independència d’edat, gènere, origen, estrat social o ves a saber què. No sobra ningú.
Amb El que em queda de tu Aguar guanyà el premi Joanot Martorell, que durant dècades publica Edicions 62. Ara presenta una novel·la més acabada, la qual cosa no significa que aquella història d’una filla amb una mare amb demència fora flonja o no meresquera el guardó. Però, igualment que aprenem a parlar parlant, aprenem a escriure escrivint. Els millors fan cim sempre amb la primera obra?
De fet, aquesta és una de les funcions millors dels premis literaris, oferir un camí, de certa confiança, als nous narradors. Així, l’editorial ha tornat a acompanyar Aguar en El Balancí, una col·lecció de més de nou-cents títols en què sobreïxen noms com ara Paul Auster, J. M. Coetzee, Doris Lessing o, de casa nostra, Carme Riera o Najat El Hachmi. L’Ajuntament de Gandia, organitzador del Joanot Martorell, pot sentir-se’n satisfet.
Aquest paisatge patí la riuada d’octubre de 1957. En la novel·la hi ha descripcions que commouen i que deixe descobrir al lector, que no podrà evitar pensar en la DANA d’octubre de 2024.
Aquesta professora de la Universitat Autònoma de Barcelona, d’origen valencià, amb Un grapat de silencis ha retornat a València, una ciutat on és possible perdre’s als “carrerons recòndits” i, sobretot, a Catarroja, amb una geografia reconeixible, com ara el restaurant Casa Baina al port catarrogí, encara obert; el barri de les Barraques o el barranc, que fita amb Massanassa, escenari de xiquets que jugaven a fer arca.
Aquest paisatge patí la riuada d’octubre de 1957. En la novel·la hi ha descripcions que commouen i que deixe descobrir al lector, que no podrà evitar pensar en la DANA d’octubre de 2024. Certament, en dues generacions l’Horta Sud i, en general, el País Valencià s’ha transformat de manera profunda. La realitat canvia, però l’aigua té memòria.
La nova proposta d’Aguar ofereix un llenguatge acurat, penetrant. Combina saviesa popular de l’Horta de València – “s’agarra abans un mentider que un coix”– i lirisme. Heus ací una mostra:
“A poc a poc, un i altra es perderen entre el foscam de l’assiduïtat, en la inèrcia dels besos que no es fan, en els sospirs darrere la porta tancada, en el desmai dels cossos que no es palpen. Ballaren a destemps arraïmats cadascun en un silenci de plom i desventura, aclaparats d’ombra i buidant-se de desig. Funàmbuls del desengany”.
Els personatges de la novel·la parlen català apitxat i la història està escrita en un valencià central dialectal, familiar per als qui ens movem per aquesta geografia, fins i tot no normatiu, tot i que s’intercalen trets del català central, cosa que pot provocar estranyesa als lectors d’aquest territori.
Aguar s’endinsa en una història de dones que pateixen, Llúcia, narradora, però també Empar, Lola, Aurora, Remei, Marga…, de diverses generacions i de classes populars –“no passaven gana però sí necessitat”.
Aguar s’endinsa en una història de dones que pateixen, Llúcia, narradora, però també Empar, Lola, Aurora, Remei, Marga…, de diverses generacions i de classes populars –“no passaven gana però sí necessitat”–, i d’un home, Llorenç, que les uneix a totes. I que fa de contrast. Amb restaurants i bars i, per tant, alcohol, com a rerefons. I amb olors. Els pobres puden. I avergonyeixen els fills que, en ensumar-los, hi eviten el contacte.
Els desposseïts són conscients de la dissort. I en fan befa, irònics. Fins i tot d’ells mateixos, com el pare de la tràgica Alfonsina, que tartamudeja i ho resol amb un “soc com el campanar del poble, aquest retruca les hores i jo, les paraules”.
I, per descomptat, estimen. Són captivats pel sexe i per la passió. No cal ser ric per enamorar-se. Aquesta, doncs, també és una història d’amors, desventurats i enyoradissos. De fet, Llorenç “no sabé com estimar la dona i no pogué estimar la mare en la dona. Se li anaren mustiant totes les tendreses”. I l’amor marcit acostuma a convocar la melangia.
Com és sabut, el patriarcat feu audibles, sorolloses, les veus masculines i les femenines apaivagades, silents. Aguar s’endinsa en aquests silencis per a mostrar-nos un món de decepcions i de dolors, però també de petites alegries, “almívar”, efímeres però saboroses. Perquè,
“tots callem alguna cosa per no buidar-nos del tot, per no ferir, per vergonya, per por o per recança. Callem i penem les tristors fins que no discernim si és l’aflicció o el silenci allò que ens afeixuga. Callar és morir-nos una mica”.
El silenci, segons com, pot resultar fins i tot captivador. Així, un personatge femení és atractiu “a la manera que ho són les dones que no traspuen les seues emocions”. Però, en general, la mudesa persistent alça barreres en les relacions humanes. “Cadascun es tragava la seua pena i penaven en soledat”.
Captivats pel sexe i per la passió. No cal ser ric per enamorar-se. Aquesta, doncs, també és una història d’amors, desventurats i enyoradissos.
A la zona vençuda el franquisme fou temps de silencis. I amb el mutisme assolit venceren de nou. Però al llibre es difumina el context polític. Decisió de l’escriptora, que només denuncia amb píndoles, com ara un Benidorm definit com “un calc mediterrani i xaró d’un Manhattan provincià qualsevol”.
Fer-se gran, al cap i a la fi, té un revers: acumular pèrdues i decepcions. “Si la vida dona prou corda”, carreguem amb una pesantor, de les errades pròpies i alienes: “en el decurs dels anys fem mal a persones que estimem i ens fem mal a nosaltres”. Però també comptem amb fragments del passat lluminosos, de records de desig i de carn.
L’ahir és agredolç. Podem tornar-hi, no canviar-lo. Però per no morir del tot cal posar veu a l’afonia, desvetllar els silencis.
