La infància ociosa d’un bon estiu, es veu reflectida, amb daltabaixos argumentals que mantindran l’atenció del lector, en la trajectòria del personatge protagonista d’aquest còmic japonés que farà les delícies d’infants i adults i provocarà més d’una rialla.
Aquest tebeo, de lectura plaent des de la primera vinyeta, d’entrada, fa reviscolar en la memòria aquell sentiment pregon de felicitat estiuenca, aquella mena d’ociositat aventurera quan anàvem a escola i arribava l’últim dia de classe abans de les vacances d’estiu, si no teníem deures ni cap assignatura suspesa.
La xafogor de l’estació estiuenca era sinònim, paradoxalment, de relaxació total i temps d’aventura, on el dolce far niente i l’expectativa de la novetat d’una vida sense obligacions escolars per un període aparentment indefinit –indeterminat o molt llarg als ulls d’un xiquet– es diluïa lentament al sol de la canícula, com la dolçor d’un gelat desfet que regalima.
Qualsevol cosa podia passar a l’estiu, però sempre des de la calma. Per a un somniador xiquet de ciutat, estudiant de Primària –en dèiem EGB aleshores–, les vacances d’agost eren l’escenari d’intrèpides aventures que només eren possibles a la muntanya, a la platja o a la fresca.
Intenses i entremaliades jornades de birding, la cita ineludible del cinema d’estiu, la tradicional estada estiuenca a casa dels avis o els misteris del Jardí Botànic.
Aquesta circumstància vital, la infància ociosa d’un bon estiu, es veu reflectida, amb daltabaixos argumentals que mantindran l’atenció del lector, en la trajectòria del personatge protagonista d’aquest còmic japonés que farà les delícies d’infants i adults i provocarà més d’una rialla.
Dividida en un total d’onze capítols i un epíleg, l’obra ens presenta el Mitsuru, una mica oblidadís i pocatraça, qui l’últim dia de classe es deixa la motxilla a l’aula i, en tornar-hi, s’hi troba una planta ben especial: un jacint d’aigua que sembla albergar sota les fulles una mena de follets diminuts que li parlen i li demanen ajuda en una llengua que només ell pot entendre.
Aquest fet quotidianament màgic i inesperat serà el desencadenant d’un bon grapat d’aventures, malentesos i malifetes que faran que el Mitsuru travesse la fina línia que separa la tranquil·la realitat de Tsurumaki, petita cuitat de províncies en certa –encara que delicada– simbiosi amb la verdor dels arbres i els camps, i un altre món paral·lel, molt pròxim a l’ordinari, on l’exuberància de la natura acull els habitants d’una tribu màgica que hi viu amb equilibri… almenys, fins ara.
Situacions i conjuntures que aniran configurant la narrativa d’un manga que esdevindrà, a poc a poc, cada vegada més complex i reflexiu.
Amb un traç senzill i transparent, de línia clara i grisos mesurats, Shinya Komatsu, nascut a la prefectura de Kochi el 1982, autor pràcticament desconegut a casa nostra –Dents de cocodril és una altra obra il·lustrada per ell–, ens convida a descobrir Tsurumaki a través de vinyetes farcides d’elements naturals, vida infantil i entretingudes aventures quotidianes.
Intenses i entremaliades jornades de birding, la cita ineludible del cinema d’estiu, la tradicional estada estiuenca a casa dels avis o els misteris del Jardí Botànic de la ciutat on viu el Mitsuru i els seus amics, són només algunes de les situacions i conjuntures que aniran configurant la narrativa d’un manga que esdevindrà, a poc a poc, cada vegada més complex i reflexiu, plantejant alguna consideració al voltant de la temàtica que brollarà com a central en l’obra: la nostra relació íntima i quotidiana amb la natura.
Des de la perspectiva d’un infant que, allunyat inicialment de les preocupacions mediambientals, assumeix la custòdia d’un món màgic per tal de recuperar l’equilibri perdut, però terriblement necessari, entre la ciutat i la natura.
En qualsevol cas, Un estiu a Tsurumaki no és un còmic dens ni que vulga fer de l’art de les vinyetes un mitjà per a debatre al voltant de l’ecologisme o instruir sobre res que tinga relació amb les plantes i els ocells. En aquest sentit, el relat –la voluntat de contar una bona i divertida història– és el que hi preval.
Podríem dir, en veritat, que es tracta d’una fruïda faula estiuenca, no exempta d’humor i ingenu carisma, sobre la responsabilitat ecosocial que tenim tots i totes –governs, famílies i individus–, presentada des de la perspectiva d’un infant que, allunyat inicialment de les preocupacions mediambientals, assumeix la custòdia d’un món màgic per tal de recuperar l’equilibri perdut, però terriblement necessari, entre la ciutat i la natura.
