L’any 2023 Júlia Bacardit es va despullar, literàriament parlant, en publicar Un dietari sentimental (Medusa). El títol, el gènere literari, i alguna de les crítiques que se’n van escriure, m’hi despertaren curiositat. Finalment, però, no el vaig llegir en el seu moment i vaig començar la casa per la teulada, és a dir, vaig anar directa al seu darrer llibre: Corresponsal d’enlloc, i seguidament a l’anterior, El Raval a deshora.
Ha anat forjant i polint una tècnica narrativa, de frase curta, text breu, imatges molt visuals, reflexions breus i agosarades, i una veu esmolada, molt personal, que ja venia de casa, des del primer llibre.
Pensat i fet, i veient que estava davant d’una escriptora emergent, peculiar i punyent, no he volgut ajornar més la curiositat i he llegit Un dietari sentimental. La primera vegada que vaig sentir parlar de Júlia Bacardit (Barcelona, 1991) fou a propòsit d’un assaig breu seu, El preu de ser mare, on plantejava el viacrucis biològic, emocional i econòmic pel qual passen moltes dones que volen ser mares a tot preu.
No he llegit encara aquest assaig, però he llegit la resta dels seus llibre d’una manera desordenada i apassionada. I dic això, perquè resulta un exercici curiós i, segons com, esclaridor i revelador, començar a llegir una autora pels seus darrers llibres i anar cap arrere.
En ocasions la primera o primeres obres et deceben i confirmes que, per fortuna, hi ha hagut un salt qualitatiu, fins i tot un salt miraculós. D’altres, et sorprèn i et reconforta comprovar que la llavor literària estava ja en el primer llibre. És el cas de Júlia Bacardit i Un dietari sentimental, on ella mateixa hi reflexiona, al respecte:
“Hi ha la idea que una primera novel·la s’ha de disculpar, que el talent es poleix. De fet, potser és tot el contrari: la primera novel·la és una mostra del que vindrà, conté el pinyol potencial de la persona que escriu. El talent es poleix i la mirada s’afina, com tantes altres coses, però per polir primer cal que hi hagi alguna cosa, una veu atractiva capaç d’embolcallar-nos i de fer-nos mirar més enllà (allà on la veu vol) sense que ens n’adonem gaire”.
I justament això és el que fa Bacardit: embolcallar-nos amb la seua veu i fer-nos mirar més enllà a través de la seua mirada vivaç, llesta, profunda i divertida. Bacardit ha anat forjant i polint una tècnica narrativa, de frase curta, text breu, imatges molt visuals, reflexions breus i agosarades, i una veu esmolada, molt personal, que ja venia de casa, des del primer llibre, construïda a partir d’un bagatge literari “caòtic” i un impuls (in)constant per l’escriptura:
“He perdut moltes peces que he escrit. Les tinc en notes desordenades, i m’agrada pensar que quan perdo una història —escriu en el seu dietari— s’ha perdut qui sap què. Però en realitat tot és engany, i el meu mal major és la inconstància ”
Aplec d’apunts íntims, sociològics i generacionals que brollen sense a penes filtres, apunts de crítica literària esmolada, lúcida i divertida, picades d’ull al món editorial de Barcelona, passejades crítiques per la precarietat.
El seu català ric i vibrant ha superat, però, aquesta inconstància, i aquest dietari sentimental —que va molt més enllà dels sentiments i que és de tot, excepte sentimentaloide, lacrimogen o simplement esbojarrat— conté un llibre de to confessional honest i descarat, que brolla del sentiment i de l’emoció, de la soledat, de la recerca del seu lloc al món.
La confessió sempre és arriscada, “m’agrada el to confessional”, diu Bacardit, però aquesta no és una confessió gratuïta i perduda en el no res, perquè tota ella està lligada, polida i encaixada en un artefacte literari que li dona forma, ritme i sentit. Escriure sobre el malestar i les decepcions és fàcil, fer-ne literatura és anar un pas enllà, bastant més enllà:
“La literatura sempre dialoga amb altra literatura. Si no hi dialoga no és literatura, és escriptura. La literatura és escriptura, però no tota l’escriptura és literatura. Tampoc tota peça que aspira a dialogar amb la literatura —escriu l’autora— és literatura, perquè a més de dialogar cal saber escriure”.
I heus aquí on volia arriba: a aquest diàleg amb la literatura que va encetar Júlia Bacardit en Un dietari sentimental, on el pinyol potencial anunciava ja, d’alguna manera, el que vindria després. I com que en el meu cas he fet el procés a la inversa, només puc dir que, efectivament, “el talent es poleix i la mirada s’afina” si partim d’una veu, d’un talent, d’una guspira, com és el cas.
Reflexions fugaces i lúcides d’una jove escriptora inconformista —ara ja no tan jove, però encara— que comprovava la dificultat per a encaixar en gran part dels models que pul·lulen en la societat, que confessa, entre tantes altres veritats, una por fonda.
Aplec d’apunts íntims, sociològics i generacionals que brollen sense a penes filtres, apunts de crítica literària esmolada, lúcida i divertida, picades d’ull al món editorial de Barcelona, passejades crítiques per la precarietat a la qual condemna la ciutat i el sistema capitalista, una repassada crítica de la hipocresia davant de la immigració, la pobresa i l’alteritat, una catalanitat assumida i reivindicada amb naturalitat, reflexions sobre l’amor en una societat canviant, apunts fugaços sobre la maternitat “a tot preu”, i posada en escena d’una masculinitat que deixa molt que desitjar, tot això està present en aquest dietari.
En conclusió, reflexions fugaces i lúcides d’una jove escriptora inconformista —ara ja no tan jove, però encara— que comprovava la dificultat per a encaixar en gran part dels models que pul·lulen en la societat, que confessa, entre tantes altres veritats, una por fonda “que res del que sento serveixi per construir res amb ningú”, i una contradicció: “No hi ha res que desitgi més que estimar però no sé viure sense córrer en direcció contrària a tot el que m’és plàcid i familiar”.
De vegades no és fàcil fer les paus amb un primer llibre:
“No era gaire bo, i a més a més era pornogràfic, en el sentit que hi explicava vergonyes de la meva vida psíquica i emocional, i també alguna fantasia sexual estranya. Era un excés —ha escrit un temps després Bacardit—. Massa intimitat exposada per no res […] vaig publicar-lo perquè algú tenia interès i perquè tenia ganes de veure el meu nom imprès de nou en una coberta”.
En una entrevista recent li vaig preguntar si salvava aquest primer llibre seu. “I tant que el salvo”, va contestar.
Com a lectora, jo no només el salve, voldria incitar-vos a llegir-lo perquè exposa i planteja molts pensaments que de segur moltes dones han tingut, però no han gosat escriure’ls. “En part per això el vaig escriure”, assegura ella.
Bacardit en estat pur, honesta i amb poques cartes amagades, Un dietari sentimental fou el punt de partença d’una escriptura en primera persona que, llibre rere llibre, ha anat madurant i guanyant matisos i bellesa narrativa, distància i reflexió. En quatre paraules: ha anat fent literatura.
