Finalment, la seua captura i deportació als camps d’extermini nazi Ravensbrück i Holleischen, on va passar part de la Segona Guerra Mundial juntament amb altres dones.
He visitat Auschwitz dues vegades. La primera, gairebé sense parpellejar, vaig recórrer aquells passadissos de records inefables, sabates apilades, cabells, maletes marcades amb noms de persones que mai van tornar. Vaig sentir la terra, plena de cendra, pesada, com si arrossegués tota la pena d’un món que no sabíem conservar. La segona vegada, anys més tard, em va costar més de creure. Entre els filferros de punxes i els blocs on es marcava la mort al detall, vaig veure turistes fent-se autofotos amb somriures inofensius. Un gest insòlit, tristament còmic, que em va fer pensar en la fragilitat de la memòria històrica, en com de fàcil és que l’oblit s’escole per les escletxes del temps. Un cel de plom, de Carme Martí, és, per això, un crit contra aquest oblit, una veu que ens recorda el que mai s’hauria d’oblidar.
Va deixar de ser ella per ser la presonera 27 534, primer, i 50 446, després. Allà, va perdre, al costat de la resta de presoneres, la seua humanitat i la seua nacionalitat: es va convertir en un número i en un triangle roig invertit.
Aquesta biografia novel·lada narra la vida de Neus Català, dirigent política i combatent republicana durant la Guerra Civil Espanyola. Català recorda per a Carme Martí la seua infància com a filla de llauradors del Priorat, amb la terra sota els peus i els somnis que volen més enllà dels Guiamets; la seua adolescència com a responsable sanitària de la colònia de xiquets orfes de Les Acàcies; el seu exili a França a l’inici de la dictadura, on es va retrobar amb la seua família i va conèixer l’amor de la mà d’Albert, mentre tots dos col·laboraven activament amb la Resistència, i, finalment, la seua captura i deportació als camps d’extermini nazi Ravensbrück i Holleischen, on va passar part de la Segona Guerra Mundial juntament amb altres dones catalanes i espanyoles. Sobre l’entrada als camps, recorda:
“El cel és de plom.
“L’escena és tan esgarrifosa que em costa pensar, però sóc plenament conscient que deixo el món i entro en un altre lloc. Un no-món, un lloc que no és en el món i que es pot assemblar a l’infern, però tampoc no és l’infern. Em pregunto què en sabia Dant, de l’infern. L’únic cert és que no és el món.”
En els camps de concentració va deixar de ser ella per ser la presonera 27 534, primer, i 50 446, després. Allà, va perdre, al costat de la resta de presoneres, la seua humanitat i la seua nacionalitat: es va convertir en un número i en un triangle roig invertit, que la identificava com a presonera política, amb una F de França. Amb els peus nafrats, la carn irritada per teles massa amples i dures i amb els cabells tallats, se’ls anul·lava la identitat per a ser peces uniformades famolenques:
“Tenies cada dia set, cada dia fam. Sentir la set com un llamp que et crema la gola. Sentir la fam com un forat que et creix a l’estómac i s’escampa per les entranyes i es fa gros i gros i mira d’engolir-te. Fer cua per una sopa que no és sopa i tenir descomposició per la sopa que has anhelat.”
Però el que no van poder arrabassar-los va ser el coratge, per això el “comando de les gandules”, al qual va pertànyer, va ser un grup que va boicotejar, malgrat el perill, la fabricació de munició per als alemanys, arriscant la vida en un gest de resistència.
Però el que no van poder arrabassar-los va ser el coratge, per això el “comando de les gandules”, al qual va pertànyer, va ser un grup que va boicotejar, malgrat el perill, la fabricació de munició per als alemanys, arriscant la vida en un gest de resistència petit, però immensament significatiu. Sota aquell cel de plom, va sobreviure amb l’humor com a escut: movent-se amb prou feines, imitava Charlot per fer riure les seues companyes, arrencant petites dosis d’humanitat enmig de l’horror.
Neus Català és la memòria viva de les que no van tornar, de les que van morir als camps, oblidades per una història que sovint menysté les dones. Ens deixa com a llegat la seua vida, la memòria del que va ocórrer, la memòria d’aquelles dones que no van poder tornar. Les dones que van morir als trens que les van portar cap als camps, dins dels camps com a víctimes de les condicions infrahumanes, de les tortures, de l’extenuació, de la inanició, o una vegada alliberades, per no poder els seus cossos recuperar-se d’allò viscut.
Neus Català és la memòria viva de les que no van tornar, de les que van morir als camps, oblidades per una història que sovint menysté les dones. Ens deixa com a llegat la seua vida, la memòria del que va ocórrer, la memòria d’aquelles dones que no van poder tornar.
La seua col·laboració amb Montserrat Roig per al llibre Els catalans als camps nazis és només una part d’aquest llegat de resistència i memòria. Com ella mateixa deia, “l’única mort que em preocupa és la de la memòria”, i per això va dedicar cada dia a conservar els noms, les històries i la dignitat de totes les dones que van patir amb ella.
Carme Martí aconsegueix, a través de les paraules, que sentim la ràbia, la tristesa, però també l’esperança i la determinació de la protagonista, fins i tot quan la vida sembla una broma macabra. Martí ens posa davant d’un mirall i ens obliga a preguntar-nos: Què fem amb el record del que va passar? Ens fem autofotos a Auschwitz o ens aturem un moment per entendre, per recordar de veritat? Aquest llibre és la resposta que necessitem, és l’evidència que, davant de l’oblit i la banalització de la memòria, encara hi ha històries que lluiten per ser recordades. Un cel de plom és una lectura necessària, un recordatori impactant de les veus que no es poden deixar apagar. Perquè, com va dir Neus Català, la lluita no es va acabar als camps; la lluita és diària, i continua cada cop que recordem, cada cop que ens neguem a oblidar.
