Va ocupant espais al cor dels personatges, en especial al de José Luis —l’únic personatge de l’obra que té nom, tret de la gossa—, fins al punt que la filla arriba a tenir la sensació que son pare estima més la gossa que a ella mateixa.
Llegeixo Trufa, de Glàfira Smith, acariciant Romeu i Julieta, els meus gats, que dormen plàcidament al meu costat embolicats, abraçant-se, com si fossin només un, i amb el meu estimadíssim Negre a la ment. Negre corre, ja vell, al costat de Nel·la i Blai, que encara són cadells i se’l veuen com el líder de la gossada a qui cal seguir de manera incondicional.
Trobo molt a faltar Negre. Malgrat la presència de Blai i Nel·la, mai no podran substituir les hores i hores que vam compartir, la seva companyia en moments de soledat o en família, la seva mirada de llibertat. Imagino que tot aquell que ha tingut un gos i se l’ha estimat —no tothom estima els seus gossos o no de la mateixa manera— pot arribar a tenir sentiments similars.
La novel·la gràfica de Glàfira Smith comença al novembre de 2019 amb uns missatges de WhatsApp, d’una filla a son pare, que ens fan intuir que la gossa protagonista està en els moments finals de la seva vida. Inicialment, José Luis, el pare, reacciona amb distanciament, perquè no se sent capaç de veure-la patir, però tot d’una s’adona que l’ha de veure.
Per a un home d’èxit com ell, trobar-se a l’atur als 63 anys és un colp molt dur i acaba caient en una depressió. Trufa és, en certa manera, el seu suport més incondicional.
El relat salta al setembre de 2003, quan, una mica de manera inesperada, regalen un cadell a José Luis i la seva muller. No entrava en els seus plans i quan és petita la gosseta fa el que tots el gossos petits fan: es pixa pertot, trenca coses, ratlla el cotxe. Li posen Trufa de nom: “Trufa? Però si la meitat de Catalunya té un gos que es diu Trufa! Com que és negra, doncs Trufa. Molt original.” Menys original vaig ser jo, que vaig batejar el meu Negre, per la mateixa raó. També conec unes quantes Boira…
Com intuïm des del principi, la novel·la és circular i el relat va progressant de manera natural. Trufa està present en les diferents mudances de la família, va ocupant espais al cor dels personatges, en especial al de José Luis —l’únic personatge de l’obra que té nom, tret de la gossa—, fins al punt que la filla arriba a tenir la sensació que son pare estima més la gossa que a ella mateixa.
De traç àgil i senzill. El personatge de la gossa és, possiblement, el que s’ha treballat de manera més realista.
Per a José Luis Trufa esdevé imprescindible, especialment quan l’acomiaden d’una feina en què havia estat director general i que l’havia obligat a viatjar sovint a Sud-Amèrica. Per a un home d’èxit com ell, trobar-se a l’atur als 63 anys és un colp molt dur i acaba caient en una depressió. Trufa és, en certa manera, el seu suport més incondicional. També en altres moments encara més durs, que no revelaré.
En Trufa, ens adonem com el procés d’envelliment de les persones i els animals pot arribar a ser paral·lel, com les alegries i les tristeses es poden arribar a transferir i, sobretot, com l’estima incondicional d’un gos —i la que nosaltres tenim per ells— pot ser un regal magnífic.
“La vida dels gossos és massa curta. El seu únic defecte, realment.” Aquests mots de Rainer Maria Rilke són un dels epígrafs amb què Glàfira Smith comença el llibre i no hi puc estar més d’acord. Si un gos arriba a la teva vida quan ets un infant, un adolescent o una persona jove, saps que, si tot va bé, el sobreviuràs i, per tant, en algun moment el ploraràs, Si ja ets gran quan comences a compartir la vida amb un gos, serà ell qui et plorarà.
Aquest volum trenca la línia editorial de Pagès en la seva col·lecció Doble Tinta, per incorporar-hi una paleta de colors més àmplia, que reflecteix el que veuen els gossos.
Tot i que és un relat relativament previsible, Trufa és d’una tendresa absoluta, potenciada per la il·lustració, de traç àgil i senzill. El personatge de la gossa és, possiblement, el que s’ha treballat de manera més realista. De fet, és l’únic que no té línies de perfil; és el personatge més viu i més real de la novel·la, el que més pesa cada vegada que hi apareix.
Com apunta Glàfira Smith en els agraïments finals, aquest volum trenca la línia editorial de Pagès en la seva col·lecció Doble Tinta, per incorporar-hi una paleta de colors més àmplia, que reflecteix el que veuen els gossos, que no ho fan de la mateixa manera que els humans.
A més a més, contràriament a la tendència més habitual del còmic, en aquest cas s’han suprimit les vinyetes: cada pàgina és una única il·lustració i les bafarades amb el diàleg hi estan incorporades amb una única línia que generalment no assenyala el personatge que les genera; ha de ser el lector qui, pel context, l’ha d’identificar. No és un exercici difícil i realment funciona molt bé.
En les pàgines en color, en general Trufa no hi apareix, perquè pren el punt de vista de l’observador. Un altre encert.
Em resulten molt atractives les nombroses pàgines —la majoria, em sembla— tractades amb una escala de grisos en què l’únic element de color és el collar rosa de Trufa. En les pàgines en color, en general Trufa no hi apareix, perquè pren el punt de vista de l’observador. Un altre encert.
Trufa, com la majoria de novel·les gràfiques, es llegeix en una estoneta, però l’impacte perdura. Us asseguro que quan la tanqueu, continuareu veient els ullets de Trufa, ara alegres, ara tristos, ara cansats, ara juganers, sempre amables… Jo hi veig també els de Negre, que sempre serà al meu costat malgrat que, com Trufa, ja se n’ha anat.
En el moment d’enviar aquest text a edició se’ns acaba de morir Blai: la tristesa no pot ser més profunda. Amb llàgrimes als ulls i dolor al cor, he rellegit Trufa i m’he sentit una mica reconfortat.
