En el poema “Els morts”, que és l’últim de Triomf del present, que és l’últim de Natura morta amb nens (2000), l’últim llibre que recull aquesta de nou provisional poesia completa de Francesc Parcerisas, hi ha uns components ètics i estètics que són presents en tota la trajectòria literària de l’autor.
Com deia Sam Abrams el 1991, en el pròleg a la primera recopilació poètica de Parcerisas, que arribava fins al 1983, fins a L’edat d’or —un emblema de la lírica catalana contemporània—, la poesia de Parcerisas manca “d’una evolució lineal i homogènia”. I això ens permet trobar-hi unes constants, uns motius que s’alternen, amb matisos i èmfasis distints segons l’època.
A mitjan anys 70, amb Dues suites, i ja al final de la dècada, amb L’edat d’or (1978-1983), Parcerisas deixa de tensar el llenguatge poètic i enfila la senda definitiva de la seua poètica.
“Els morts”, un poema autobiogràfic en què l’hedonisme i la vitalitat característics de Parcerisas queden en segon terme —“Tots són morts”, repeteix el poeta recordant els seus éssers estimats—, conté alguns dels trets que defineixen la seua poesia: empatia davant el patiment humà, exploració eròtica —a voltes amb una sexualitat intensa fins als detalls més íntims, com ara la fascinació per la sang menstrual—, l’amor com a principi d’humanització, els referents culturals i literaris del món anglosaxó…
I, sobretot, la seua centrípeta concepció del temps, hereva de la de T. S. Eliot: “Llegeixo el present en l’ahir i veig l’esfera / com avança” (“Time present and time past…”). Una idea que aboca el poeta a un judici de valor: “¿El temps de cadascú / té cap valor, forma part d’un temps sol, únic?” I això ens remet als orígens literaris de Parcerisas, arrelats en una insubornable consciència social.
En el seu primer llibre, Vint poemes civils (1965), ja hi ha l’esbós del seu univers poètic: la celebració de l’experiència amorosa —sota l’aurèola de Salvat-Papasseit, com recalca Sam Abrams— i el compromís amb els vents de canvi històric dels anys 60. Tant la denúncia social com la vivència de l’amor són expressades amb una claredat i una continència que Parcerisas només abandonarà en la seua poesia experimental.
En Vint poemes civils, com en el llibre que el segueix, Homes que es banyen (1965-1967), encara hi veiem vernissos doctrinaris típics del marxisme, com ara la crítica a la burgesia, a més d’un inici de conscienciació nacional que serà explícit en Boca de plor (1965-1967), un llibre d’inevitable influència espriuana —“Visc en el cor / profund del meu país”. Ara bé, el “realisme social” de Parcerisas no és mai d’anar per casa i, des del primer moment, se situa dins d’un punt de vista internacional.
El poema —i heus ací el nucli dur de la poètica de Parcerisas— és l’espai de la comunió moral, estètica, ontològica, en què triomfa el present i en què el jo poètic se sent instrument —si no missatger— de l’anima mundi.
En Discurs sobre les matèries terrestres (1966-1971) aquesta perspectiva global de les injustícies és molt patent: hi apareixen la guerra del Vietnam, els drets civils dels negres i d’altres temes polítics procedents de la societat nord-americana, que és on es cou l’avantguarda social durant la segona meitat del segle XX.
En Homes que es banyen i en Discurs sobre les matèries terrestres, Parcerisas obri un nou filó en la seua poètica: la narrativitat. A Homes que es banyen, per exemple, hi trobem proses poètiques, on els elements descriptius són l’ànima de la poetització, i una tirada memorialística que en Parcerisas sempre ha estat latent —llegim la seua correspondència amb Josep Miquel Sobrer— i que, anys després, concretarà en la seua obra dietarística.
En Discurs sobre les matèries terrestres, a més, es referma la seua apropiació o adaptació de la tradició poètica angloamericana: el poema és una conversa amb la realitat, creix des d’una escena intranscendent o quotidiana, i universalitza qualsevol manifestació i raó del viure. Aquesta manera de poetitzar madurarà definitivament en Dues suites (1973-1975). Però abans Parcerisas —seguint també el deixant anglosaxó— enfocarà aquesta narrativitat cap a l’experimentació poètica.
La tríada Latituds dels cavalls (1971-1972), Poemes d’“Airín” (1972) i Granollers fulla baixa (1973) conformen una perla de la poesia catalana experimental. Els poemes són fruit d’una recreació intel·lectual feta d’impressions, d’anotacions impulsives, de fragments inconnexos, una escriptura que voreja l’automatisme —ara surrealista, ara futurista—, que poa en el llenguatge publicitari i que sovint acaba en collage.
Aquesta idea de Goethe —el poeta ha de copsar cada dia els fets actuals i tractar “amb una renovada frescor de sentiments tot allò que va passant enfront dels seus ulls”— podria explicar la maduresa literària de Parcerisas.
Fins i tot, com ara en Granollers fulla baixa, Parcerisas emula el ready-made de Duchamp: el poema assoleix significació pel desplaçament de context d’una seqüència lingüística. Aquesta etapa de la poesia de Parcerisas —una etapa breu que més o menys coincideix amb la seua aventura hippy a Eivissa— té un objectiu clar: com en un fotomuntatge de Josep Renau, cal destruir el llenguatge convencional des de dins a fi d’evidenciar les opressions de la societat capitalista.
Com diu Abrams al pròleg del 1991, “com a observador, com a protagonista i com a cronista, Parcerisas ha viscut la gran època de recuperació i transformació d’Europa després de la Segona Guerra Mundial”. Uns temps de cert optimisme històric en què els artistes varen ser temptats per totes les avantguardes.
Ara bé, a mitjan anys 70, amb Dues suites, i ja al final de la dècada, amb L’edat d’or (1978-1983), Parcerisas deixa de tensar el llenguatge poètic i enfila la senda definitiva de la seua poètica, on la potència de l’amor —l’amor a qualsevol expressió humana— es converteix en l’agent provocador del poema. L’experiència del desig acomplert, no el desig en si —en Parcerisas no hi ha angoixa cernudiana—, sinó la meravella de sentir-lo realitzat, submergeix la poesia de Parcerisas en una atmosfera de plasticitat, en un camp d’expansió d’imatges, d’una atracció insòlita en la història de la poesia catalana.
La bellesa —la dels cossos, la de les coses— no és cap idea abstracta sinó una realitat tangible, enlluernadora arran de terra. La realitat immediata esclata en poema i esdevé absoluta: “Res no pot ser / fora d’aquesta existència pura, absoluta”, diu en Ombra encesa (1990).
“Donar forma escrita” a un embadaliment, a un desconcert, a un dolor. Tant fa que res no ens salve —“Tots són morts”, deia en el poema “Els morts”— perquè tot va cap al present.
El poema —i heus ací el nucli dur de la poètica de Parcerisas— és l’espai de la comunió moral, estètica, ontològica, en què triomfa el present i en què el jo poètic se sent instrument —si no missatger— de l’anima mundi: “Tot flueix en mi com un excés”. Potser atribuir “transcendentalitat” a la seua poesia no agradarà gens a Francesc Parcerisas, per a qui l’escriptura és “una ocupació sense gaire transcendència”, com diu al prefaci de Triomf del present. Però què hi farem, si els lectors mirem l’astre des d’una altra riba?
“Que no se’m diga que la realitat està mancada d’interès poètic”, deia Goethe a Eckermann. Aquesta idea de Goethe —el poeta ha de copsar cada dia els fets actuals i tractar “amb una renovada frescor de sentiments tot allò que va passant enfront dels seus ulls”— podria explicar la maduresa literària de Parcerisas.
Tant en Focs d’octubre (1992) com en Natura morta amb nens la realitat es renovella o es redescobreix en el poema. El poeta, a més, ja assumeix plenament la concepció centrípeta del temps: “No cal que hi hagi cap futur, tot és aquí”; o “Quanta, quanta riquesa en cada instant!”
D’altra banda, a partir de Focs d’octubre i Natura morta amb nens, Parcerisas afegeix un nou matís a la seua poesia: el sentiment de pèrdua. Un sentiment que amerarà els llibres posteriors no recollits en Triomf del present, com ara Dos dies més de sud (2006), Seixanta-un poemes (2014) i Branquillons (2023), on l’hedonisme s’encomana des de la calma, des d’un agraïment profund al fet de viure: en l’amor ja no hi ha desenfrenament, sinó la passió sàvia de qui ha entès com ens travessa el temps —llegiu els poemes d’amor de Seixanta-un poemes, d’una serenitat i una tendresa sublims.
“És molt possible —diu Francesc Parcerisas al prefaci de Triomf del present— que insistir en el triomf del present sigui una manera d’alleugerir la feixuguesa del passat”.
Els seus poemes, diu, volen “donar forma escrita” a un embadaliment, a un desconcert, a un dolor. Tant fa que res no ens salve —“Tots són morts”, deia en el poema “Els morts”— perquè tot va cap al present i, com afirma Parcerisas orgullosament:
“encara avui sóc capaç de reconèixer la bellesa d’un gest, d’una mirada, el goig d’un somriure, la llum d’una criatura, el desig, la por, l’amistat, el plaer despert dels sentits, la mancança, la joia…”
Aquesta reconeixença ètica i estètica, aquest bany positiu dins la realitat, ens ha donat —no només a la literatura catalana— una de les poesies més extraordinàries de la segona meitat del segle XX i el primer terç del XXI.
