Com hi ha el qui es jubila i es mor de fàstic, hi ha també el qui es mor així que deixa de treballar i hi ha fins i tot el qui té una fèrtil i esclatant maduresa. Salvador Vendrell és dels segons i dels tercers. En fi, ell ha sigut sempre un tot terreny, un treballador nat, però arran de la jubilació i de la mort –i resurrecció– és una força de la natura desbocada quant a creativitat literària. Desconec si en uns altres apartats vitals és tan potent o si ja està amortitzat. Siga com siga, avui parlaré de la seua vessant de columnista.
L’escriptor com a portador del foc, però també com aquell que sap que les grans preguntes no tenen resposta definitiva i que, per tant, l’únic que ens queda és narrar-les, disfressar-les i riure’ns una mica de nosaltres mateixos.
La seua trajectòria, iniciada amb Columnes de paper (2011) i consolidada amb Els dimonis que dicten (2016), ha bastit un univers propi on la quotidianitat, la cultura i la política es donen la mà. El seu nou llibre, Tot començà amb Prometeu, recull les columnes publicades entre 2021 i 2022 a La Veu del País Valencià i La Veu dels Llibres, però incorpora també material inèdit que l’autor ha reelaborat per donar coherència i densitat al conjunt. Això fa que el volum transcendisca el simple recull periodístic i es convertisca en una narració vital i cultural amb unitat pròpia.
El títol és una picada d’ullet. Prometeu, aquell tità que va robar el foc als déus, no només va regalar als humans la possibilitat de cuinar un arròs al forn o escalfar-se a l’hivern, sinó que els va donar la intel·ligència.
I amb la intel·ligència, els humans van començar a fer-se preguntes que no sabien respondre: qui som, d’on venim, què fem ací. Com que no en tenien ni idea, van inventar la literatura. Vendrell juga amb aquesta ironia: l’escriptor com a portador del foc, però també com aquell que sap que les grans preguntes no tenen resposta definitiva i que, per tant, l’únic que ens queda és narrar-les, disfressar-les i riure’ns una mica de nosaltres mateixos. Aquesta lectura irònica del mite, que ja apareix en el pròleg, és la clau que travessa tot el llibre.
La política i la societat valenciana hi apareixen amb mirada crítica, sense caure en l’erudició excessiva. La literatura i la cultura continuen sent el fil conductor, amb referències constants a autors, obres i tradicions que ajuden a entendre el present.
Tot començà amb Prometeu és un dietari que es pot llegir com una narració amb plantejament, nus i desenllaç. Les columnes, reelaborades i complementades amb textos nous, formen un mosaic que combina la frescor anecdòtica amb la profunditat reflexiva. La política i la societat valenciana hi apareixen amb mirada crítica, sense caure en l’erudició excessiva. La literatura i la cultura continuen sent el fil conductor, amb referències constants a autors, obres i tradicions que ajuden a entendre el present.
Al costat d’això, les excursions, viatges i anècdotes personals humanitzen el discurs i el fan proper, converteixen el dietari en una crònica de vida quotidiana i reflexió universal.
El context temporal (2021-2022) marca també el contingut: són anys de pandèmia, de reconfiguració social i cultural, i les columnes –juntament amb els textos inèdits– esdevenen fragments d’una memòria col·lectiva que ajuda a comprendre aquell període. Vendrell no es limita a descriure, sinó que interpreta, ironitza i transforma la realitat en matèria literària. El resultat és un llibre que es pot llegir com a testimoni d’una època i també com a exercici de pensament crític.
La mirada sobre la realitat es combina amb un ric anecdotari que fa del llibre una lectura amena i alhora profunda. Hi ha una clara vocació de fer de la literatura una eina de resistència i de pensament.
L’estil de Vendrell es manté fidel a la seua trajectòria: proper, accessible, amb voluntat de fer partícip el lector. La crítica literària i cultural es desplega amb naturalitat, sense artificis, i la mirada sobre la realitat es combina amb un ric anecdotari que fa del llibre una lectura amena i alhora profunda. Hi ha una clara vocació de fer de la literatura una eina de resistència i de pensament, però sempre amb aquell punt d’ironia que evita solemnitzar-la en excés. Prometeu, al capdavall, no només porta el foc: porta també la capacitat de fer preguntes absurdes i de riure’s de les respostes.
Tot començà amb Prometeu és més que un recull de columnes: és un dietari personal i col·lectiu, una crònica del present que reflecteix la maduresa d’un escriptor compromès amb la cultura i la societat. El llibre uneix la frescor de les primeres columnes amb la incisió crítica dels volums posteriors, i consolida Salvador Vendrell com una veu imprescindible de la columnística valenciana contemporània.
La seua força rau en la capacitat de connectar l’anècdota quotidiana amb la reflexió universal, i en la voluntat de fer de la literatura una eina per comprendre el món; amb ironia, amb humor i amb la consciència que, com ja sabien els grecs, les grans preguntes no tenen mai una resposta clara.
