Una joveneta diabètica que pateix un accident d’ofegament en les aigües d’un riu que quasi li costa la vida. El resultat és que el seu cos va acabar en coma per un cert temps, durant el qual va transitar en el món aquàtic.
El lector trobarà en aquesta novel·la de caire fantàstic, molt adequada per a infants i lectors jovenets, de Maia Biscarri i Gassió, antropòloga i escriptora nascuda a Balaguer i resident a Vilanova i la Geltrú, les més pures essències del realisme màgic, una etiqueta literària, de factura comercial, amb la qual hom reconeix l’escriptor colombià Gabriel García Márquez i que té, segons diuen, les seves arrels en la gran dramaturga i novel·lista mexicana Elena Garro, que fou muller d’Octavio Paz, l’ombra del qual era molt allargada, i de qui es va divorciar.
Tobaira de les aigües és una història que barreja paisatges reals i accions imaginàries a l’interior dels mars i oceans sota la presència de la Coral, protagonista de la narració, amb els seus familiars, com l’Anna, en Pol, la Marta, en Guillem, en Frank i en César. La Coral és una joveneta diabètica que pateix un accident d’ofegament en les aigües d’un riu que quasi li costa la vida. El resultat és que el seu cos va acabar en coma per un cert temps, durant el qual va transitar en el món aquàtic. A partir d’aquí comença un viatge iniciàtic que distorsiona les fronteres entre el real i el fantàstic, entre la raó i la imaginació o bé entre estar despert i estar somniant, ja que la Coral passa per un seguit de metamorfosis i visita el món interior dels oceans i els mars.
Les visites oníriques tenen una gran ressonància mitològica, encapçalades pel rei dels mars, el Posidó grec o el Neptú romà, Cronos i Rea, Urà i Afrodita, i les nereides, habitat per cavallets de mar i tritons, algues i posidònia, sota la mirada austera del poeta Salvat-Papasseit:
“Dona’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.”
Els fets sensibles, reals, de l’experiència, transcorren en uns territoris distants però coneguts, entre el Pallars i la Ribagorça com ara el Congost de Mont-rebei, el riu Noguera Ribagorçana, les muntanyes i serralades del Montsec.
Els fets sensibles, reals, de l’experiència, transcorren en uns territoris distants però coneguts, entre el Pallars i la Ribagorça com ara el Congost de Mont-rebei, el riu Noguera Ribagorçana, les muntanyes i serralades del Montsec, però allò que s’esdevé, el que passa en el món oníric forma part de la imaginació i els mateixos fets se’ns desdibuixen per donar peu al veritable personatge, a banda la Coral, que és l’aigua encarnada en una antiga llegenda de nom Tobaira de les Aigües, la qual atorga presents en totes les seves formes i energies especials: les coves, els tolls, els gorgs, els salts, les basses, les mítiques dones d’aigua, la pluja i tot el que tingui a veure amb aquest líquid indispensable per a la vida.
Amb la Tobaira, d’esperit maternal i nimfa o fada seductora alhora, entrem en el món fascinant de l’aigua, on la Coral, transformada en una sirena, alterna amb peixos i dialoga amb dofins i pops. Som al llindar del món oníric, en el qual podem intervenir en el somni i conduir-lo, segons explica Miguel Gasca al seu llibre Soñar lúcido.
La Tobaira, d’esperit maternal i nimfa o fada seductora alhora, entrem en el món fascinant de l’aigua, on la Coral, transformada en una sirena, alterna amb peixos i dialoga amb dofins i pops.
Transitem, per tant, en un món oníric d’alta volada aquàtica, un viatge en companyia d’éssers fantàstics, on el personatge és regurgitat d’un peix talment com Jonàs ho fou per una balena, aprenem sobre la còpula i la reproducció de les truites o el viatge que durant tres anys fan les anguiles des del mar dels Sargassos a través dels oceans per reproduir-se. O les males arts de la introducció d’espècies foranes com el silur en ecosistemes aliens.
En aquesta narració de Maria Biscarri podem copsar un cop més que la frontera entre el somni i la vigília és finíssim. Encara més, ja instal·lats en el món del somni podem conduir-lo com nosaltres vulguem segons les pautes del somniar lúcid.
Es tracta d’un misteri, com en aquest poema de Carner:
“Al riu de les aigües noves
diuen que hi ha tres remolins:
‘L’un molia or i plata,
l’altre perles i robins
l’altre amor de les dames
que captiven els fadrins.’”
El medi aquàtic on queden escenificats els jocs de la Coral constitueix el mitjà gràcies al qual la llegendària Tobaira pren cos en aquesta narració de tons lúdics i festius de Maia Biscarri que és una vindicació absoluta i lúdica de l’aigua, malgrat que l’ésser humà sembla que ho ha oblidat.
