Núria Bendicho ha sentenciat que, per a ella, escriure és un sofriment. El procés exhaustiu de composició arrossega l’autora cap a un punt de tensió extrem que sols ella pot reconéixer. De segur, és una sensació íntima, personal. Perquè, i ho deia Joan Sales: “el que val més d’un llibre és la càrrega de vida viscuda que l’autor hi posa, allò que només ell sap”. La seua obra és paradigma d’aquesta càrrega afanyosa que pesa en l’escriptora i que va suposar un procés de quatre anys de confecció.
La recompensa dels lectors és la resolució del crim, un culpable, un assassí, aquest és el motor de la història. Tanmateix, quan Bendicho te l’ofereix sense embuts, no pots evitar deixar anar un somrís fugisser.
Quan Joan és mort d’un tret, la seua família sospita que ha sigut un assassinat. Així enceta la seua òpera prima Bendicho, amb un relat polifònic teixit amb la delicadura i precisió de la més suculenta teranyina. Els personatges semblen voler cridar, ser escoltats.
Cadascú aporta amb desimboltura una personalitat pròpia, valuosa, i molts ho fan dins d’un gran ventall de paraules del lèxic pagès. Narradors com ara el fill mort, Joan, el capellà del poble, o el pare dèbil i pertorbat; l’autora juga amb nosaltres com a preses d’aquesta aranya arguciosa que és la seua trama narrativa.
Convencionalment, la recompensa dels lectors és la resolució del crim, un culpable, un assassí, aquest és el motor de la història. Tanmateix, quan Bendicho te l’ofereix sense embuts, no pots evitar deixar anar un somrís fugisser. Ha jugat amb tu. No tenia importància, sols era una qüestió col·lateral, subsidiària. Si més no, James Joyce va dir que “el do no recau en allò que s’escriu, sinó en com s’escriu”.
Una nissaga familiar que malviu en una masia rural llantiosa, dins d’un ambient sòrdid, fins i tot hostil. Homes criats davall la premissa d’una educació basada en la llei del més fort. Tampoc les dones no es queden enrere; a través de la maternitat com a eix vertebrador dels personatges femenins, la sororitat ressalta per la seua absència.
Hi trobem un món patriarcal, fatídic, on les dones, amb una personalitat més marcada o sense, més fortes o més dèbils, són sempre una eina de l’autoritat masculina. Les decisions dels homes, les seues necessitats, imperen per damunt de tot. De fet, la prostitució s’hi veu exposada a l’obra com una mena d’eixida de la infructuosa vida dels homes, així i tot, continuen sent la principal font que dreça les relacions socials.
Una nissaga familiar que malviu en una masia rural llantiosa, dins d’un ambient sòrdid, fins i tot hostil. Homes criats davall la premissa d’una educació basada en la llei del més fort. Tampoc les dones no es queden enrere.
Arran d’un infortuni, la família Capdevila Planadevall sembla que no poden defugir del destí que els ha pres com a titelles. El fatalisme tràgic els condemna a continuar endavant amb la fi escrita, com una sentència acordada amb Déu –o amb el Dimoni– en les seues ànimes. Un fet que s’assimila a les tragèdies gregues i la seua sort inexorable, ineluctable –que li ho pregunten al personatge sofoclià Èdip.
Passe el que passe en la narració, el lector sap que Joan Capdevila, tal com ens relata l’autora a l’inici, com emmenat per les Moires, les deesses gregues que filaven i tallaven el fil de la vida, no podrà esquitllar-se de la seua “moira,” del seu destí. Gràcies a l’estructura coral vivim també en primera persona el recorregut de la resta de personatges i el paper que desenvolupen en la trama narrativa.
Aquesta desmitificació de la vida al camp pren solidesa amb la seua descripció com un univers feréstec, lúgubre, boirenc i térbol, tot plegat. Una llar, Roca Negra, de torcamans greixosos, espantaocells, escudelles que fa quatre dies que estan a l’olla i ramellets d’espígols penjats per les parets.
No podem evitar relacionar el relat amb el subgènere de la novel·la gòtica, però potser és massa atrevit quedar-nos sols amb una definició. Hi ha passatges que s’escapoleixend’aquesta classificació estricta.
Un drama rural confegit per tretze veus que semblen parlar des de les profunditats d’una terra ja defallida, morta.
Bendicho beu de la prosa rodorediana més tardana –com ara La mort i la primavera– i del Thomas Sutpen de Faulkner i la seua polifonia de veus narradores. No podem deixar de mencionar la tonalitat tràgica d’Àngel Guimerà palesa en l’obra i el seu estil poètic. De fet, segons ha mencionat l’autora, Terres Mortes deu el seu nom a la guimeriana Terra Baixa (1987).
Llicenciada en Filosofia, Núria Bendicho confegeix oracions que s’acosten a reflexions morals sobre la vida i la mort, i que donen força a la profunditat amb què construeix els personatges. Fan meditar el lector i donen un cert toc colpidor, existencialista a la narració: “Em compadia d’ella per haver-se passat la vida esperant i no haver entés a temps que la vida era allò, anar deixant passar” o, hi podem afegir: “És quan ets viu que les coses et cremen”, i “Que res no mor quan res és mort”, entre d’altres.
Aquest debut literari ha donat altaveu a una escriptora que sap què vol i com ho vol, quant a la peça literària. Nascuda a Barcelona el 1995, publicà Terres mortes l’any 2021 com a recomanació del jurat del 5é premi Anagrama de Novel·la. Ha sigut finalista del XXII premi Llibreter, també del premi Òmnium a la Millor Novel·la de 2021. Un drama rural confegit per tretze veus que semblen parlar des de les profunditats d’una terra ja defallida, morta.
