L’autor fins fa ben poc era conegut –i reconegut–, dins i fora dels cercles acadèmics, pels seus assajos sobre el País Valencià, publicats a la prestigiosa editorial Afers: Noves glòries a Espanya, sobre el blaverisme i la identitat nacional; Societat anònima, on explora el maltractament financer de l’estat espanyol; Nosaltres som el València, sobre els vincles de la cultura i la política amb l’esport; Contra la llengua dels valencians, un estudi sobre la voluntat del poder de mantindre el valencià en una posició de subordinació asfixiant.
El 2021 ens va sorprendre amb El carrer de baix, premi Joanot Martorell de narrativa. Flor s’iniciava com a escriptor de ficció amb una novel·la duríssima sobre la relació d’un pare amb un fill delinqüent. I ens colpia amb una lectura de les que incrusten escenes en els replecs de la memòria. D’aquelles que en llegir-les saps que ja no et fugiran del pensament.
Després de l’èxit d’El carrer de baix, Vicent Flor ha reincidit en la narrativa. Ara sense sorprendre el públic, que ja l’esperàvem. Acaba de publicar la seua segona obra de ficció, Terres bàrbares, en què explora el vessant oposat a l’anterior, el d’un fill que intenta entendre el passat del pare.
Terres bàrbares és una novel·la sobre els silencis dins de la família. Els silencis que haurien de protegir les persones estimades. Però sovint les paraules no dites s’acaben fent agres, fermenten dins dels seus guardians. Sense la possibilitat d’alliberar-se’n, corroeixen la salut mental dels qui les custodien. I dels que en reben els impactes.
Guillem té 50 anys i se li acaba de morir el pare d’una llarga malaltia. Quan tot just ha encetat el dol, un desconegut li fa una greu acusació sobre son pare que li capgira els referents familiars i personals.
De l’esfondrament per la pèrdua física del pare i per la sospita que realment podria haver col·laborat amb la policia franquista només se’n podrà sortir quan sàpia la veritat. Una veritat que esdevé obsessió i que només la mare li pot revelar. Estirant fils espera poder lligar caps i entendre, almenys en part, els vincles d’aquell silenci amb el comportament d’una mare freda, despòtica, arbitrària, i el d’un pare absent, submís, que deixava fer, mentre la família s’esmicolava.
Les certeses del protagonista sobre la dignitat o la indignitat dels que van haver de patir les pallisses i els abusos policials fins a les acaballes de la dictadura, ara que se les ha de mirar de prop, esdevenen dubtes i contradiccions punyents.
El procés de descoberta de qui eren en realitat els seus pares coincideix en un moment de crisi personal del protagonista. Periodista vocacional, n’ha vist de tots els colors en l’ofici. Ell es considera un escèptic. Voldria actuar amb indiferència davant del món del periodisme, que s’enfonsa èticament i econòmicament. És un ingenu. Com que no pot estar-se de fer periodisme, ha acabat degradat a la secció de cultura del diari on treballa.
I entre reflexions sobre la feblesa dels principis als quals ens aferrem per sentir-nos persones com cal, posseïdores de la veritat, la bona, Vicent Flor no pot deixar de ser ell i va jugant a la rateta amb el lector, fent-lo entrar al joc de l’autoficció sobre ell mateix i sobre l’actualitat política i cultural valenciana. Com ja havia fet a la seua primera novel·la, El carrer de baix, ens fa ballar el joc de l’endevina si soc jo.
A Terres bàrbares trobareu presidents autonòmics que no aproven la taxa turística per un afer familiar, vicepresidentes expulsades de la carrera política per un presumpte tracte de favor en la conselleria que presideixen, Josep Piera a la Drova, Manuel Molins amb un bon vi o directors de diaris provincians amb problemes, ètics i econòmics.
I mentre intenteu esbrinar amb un somriure murri què hi ha de cert i què és ficció en aquell personatge que heu reconegut, Flor va desplegant un altre joc molt menys innocent. No gens, de fet. El de la veritat. O les veritats. Les que ens hem heretat dels temps foscos. Les que encara ens empassem, això sí, democràticament.
A Terres bàrbares Vicent Flor ens agafa de la mà i ens fa compartir amb ell pensaments i reflexions de vegades doloroses. Sempre incòmodes. També alliberadores. La veritat ja ho té això. Crema.
