La trilogia que us presente avui —composta per Alba, Ritus de l’edat adulta i Imago— és una exploració de la naturalesa humana, la biologia i els límits del consentiment. Es mereix la humanitat una segona oportunitat?
Quan vaig descobrir les escriptores feministes de ciència-ficció dels anys 70, va ser com trobar un tresor enterrat. Dones que creaven mons imaginaris i utilitzaven la ciència-ficció per a fer una crítica social afilada i subversiva. Fantasia! Escriptores com ara Ursula K. Le Guin, Joanna Russ i, per descomptat, Octavia E. Butler, van ser autèntiques pioneres en aquesta fusió entre especulació i denúncia social, especialment en temes de gènere, raça i poder. A més, van contribuir a assentar les bases d’una crítica literària feminista que trencava amb les narratives dominants, i així van obrir noves vies per a pensar el futur i el present.
La trilogia que us presente avui —composta per Alba, Ritus de l’edat adulta i Imago— és una exploració de la naturalesa humana, la biologia i els límits del consentiment. Es mereix la humanitat una segona oportunitat? El fet que Butler observe des dels llindars de l’(im)possible o n’estire les possibilitats, destaca el que de l’(im)possible hi ha en nosaltres. Explorar el que és l’ésser humà té a veure amb explorar el que no és l’ésser humà. I aquest definir-se a través de la negació incomoda.
Els oankali, una espècie d’alienígenes capaç de manipular gens, l’han “rescatada” amb l’objectiu de barrejar el seu ADN amb el dels humans per crear una nova espècie híbrida.
La narrativa de Butler no pertorba només per l’alienígena, sinó perquè les situacions que proposa no pertanyen al passat en què es van publicar ni al futur en què es van ambientar, sinó al present més atemporal: discriminació per raó de gènere i raça, por al desconegut –xenofòbia i racisme–, violència de gènere… L’humà es revela en la insatisfacció i el buit, el desig és tensió mai realitzada plenament, i això es fa palés en el rebuig dels personatges cap a l’experimentació màxima del plaer —propi i aliè— degut a la por al diferent. Així, sembla que la plenitud —vegeu felicitat, sinceritat, harmonia…— siga precisament l’oposat a la humanitat, o bé, que la humanitat només s’entenga en aquesta tendència i tensió cap a una plenitud mai realitzada.
Després d’aquest reguitzell de pensaments, entrem en matèria. Alba comença amb Lilith Iyapo, una dona afroamericana que desperta en una nau extraterrestre després d’una guerra nuclear que ha destruït la Terra. “La humanitat, en el seu intent de destruir-se, havia fet el món inhabitable”. Els oankali, una espècie d’alienígenes capaç de manipular gens, l’han “rescatada” amb l’objectiu de barrejar el seu ADN amb el dels humans per crear una nova espècie híbrida. La humanitat de Lilith es veu posada a prova en cada moment, especialment quan ha de decidir si col·labora amb els oankali o es resisteix a la seua influència. Aquesta tensió entre submissió i resistència és el punt on Butler més incomoda el lector. Perquè, al cap i a la fi, què significa ser humà?
Ha de decidir si col·labora amb els oankali o es resisteix a la seua influència. Aquesta tensió entre submissió i resistència és el punt on Butler més incomoda el lector.
Lilith, en la mitologia jueva, és coneguda com la primera dona, creada abans d’Eva, que es va rebel·lar contra Adam perquè es negava a sotmetre’s a ell. Aquest nom no és casual en el cas de Butler, ja que Lilith Iyapo també representa aquesta resistència al patriarcat i a les jerarquies imposades. Així com la Lilith mitològica va ser demonitzada per la seua insubmissió, la Lilith de Butler ha de bregar amb el rol de “traïdora de la humanitat” per acceptar el contacte amb els oankali, amb la qual cosa es converteix en un símbol de poder femení i resistència contra les normes establertes. Perquè, com ja sabem, el canvi veritable comença sempre per aquelles figures marginals, per les que s’atreveixen a desafiar l’ordre natural, o millor dit, l’ordre imposat.
L’autora no cau mai en dicotomies fàcils. Els oankali no són dolents clars ni herois salvadors, sinó una espècie amb interessos propis. La seua necessitat de fusionar-se genèticament amb altres espècies sembla alhora un acte de salvació i una forma de colonització. Lilith es troba enmig d’aquest dilema moral, i per això es qüestiona constantment si el sacrifici de la seua pròpia humanitat —i la de la seua espècie— paga la pena per la supervivència.
Es converteix en un símbol de poder femení i resistència contra les normes establertes. Perquè, com ja sabem, el canvi veritable comença sempre per aquelles figures marginals.
Ritus de l’edat adulta es desenvolupa deu anys després dels esdeveniments d’Alba i descriu el retorn a la Terra i el preu que la humanitat ha de pagar pel rescat dels extraterrestres: la fusió genètica. L’enfocament de la història canvia i el punt de vista, encara que s’hi mantinga la tercera persona, és el d’Akin, el fill de Lilith. En aquesta segona part l’autora aprofundeix més en la naturalesa dels extraterrestres, especialment en la seua adolescència sense gènere i en la seua metamorfosi en mascle, femella o ooloi, el tercer sexe que forma un triumvirat i serveix com a manipulador de gens per a crear nens, un enfocament molt més pràctic que la recombinació aleatòria d’ADN dels humans. Poden els humans superar el que els oankali veuen com les seues limitacions i abraçar el futur que els ofereixen?
“‘Els éssers humans tenen por a la diferència,’ li havia dit Lilith una vegada. ‘Els oankali anhelen la diferència. Els humans persegueixen els que són diferents, però els necessiten per donar-se definició i estatus. Els oankali busquen la diferència i l’apleguen. La necessiten per fugir de l’estancament i l’excés d’especialització. Si ara no ho entens, ja ho entendràs. Segurament totes dues tendències sortiran a la superfície en el teu comportament.’ Lilith li va posar la mà al damunt dels cabells. ‘Quan t’enfrontis a un conflicte, prova de seguir el camí oankali. Accepta la diferència.’”
Ritus de l’edat adulta es desenvolupa deu anys després dels esdeveniments d’Alba i descriu el retorn a la Terra i el preu que la humanitat ha de pagar pel rescat dels extraterrestres.
La perspectiva canvia una vegada més en l’última part de la saga. En la tercera part coneixem un altre dels fills de Lilith, Jodahs. Amb aquesta història, Octavia E. Butler continua fent reflexionar sobre el que significa ser humà i sobre si val la pena preservar la humanitat independentment del cost. Segons els oankali, el problema dels humans és la seua contradicció biològica, que consisteix en el fet que, eventualment, ens autodestruirem per ser incapaços d’abstenir-nos d’un comportament jeràrquic. És en aquest tercer volum quan la xenofòbia és més prominent, de la mateixa manera que la qüestió del consentiment, la identitat de gènere, les deformitats, la sexualitat i la manipulació. El bé major justifica els mitjans? Perquè el rescat dels humans i la repoblació de la Terra amb constructes és, segons aquests alienígenes, pel bé de la humanitat. Però ells també tenen al cap la seua pròpia supervivència, per la qual cosa la motivació no és enterament altruista.
Si mai us heu preguntat què significa realment ser humà, Xenogènesi és la trilogia que no us podeu perdre. Una obra incòmoda i brillant, amb una narració que no dona treva. A més, l’edició de Mai Més ve acompanyada d’unes il·lustracions de coberta espectaculars a càrrec de Vorja Sánchez que copsen a la perfecció l’essència inquietant d’aquest univers de tentacles i simbiosi.
