Quan la vas llegint t’adones que el bagatge vital de l’autora, els viatges, les coneixences, les llengües, les pors i les esperances, els records i la nostàlgia, hi són ben presents.
No solc començar les ressenyes donant dades biogràfiques de l’autor del llibre. És com una mena de regla que inconscientment em dec haver imposat. Nusos entre els dits m’ha fet pensar que potser era el moment de trencar aquesta regla. L’autora, Leila Kasra, va néixer a Teheran el 1976. De petita, va marxar amb els pares als Estats Units: hi degué tenir a veure la revolució islàmica de 1979 que va enderrocar Mohammad Reza Pahlavi, el darrer xa de Pèrsia, un musulmà laic que havia occidentalitzat, modernitzat i secularitzat el país; l’Iran va esdevenir una república islàmica i la nova constitució teocràtica va consagrar l’aiatol·là Khomeini com a líder suprem.
La família va tornar momentàniament a l’Iran però la guerra amb l’Iraq els va fer exiliar-se a Suïssa, on Leila es va escolaritzar fins a titular-se en la universitat. Després de viure un any a Londres es va establir a Barcelona fa més d’una dècada. És doctora en dret i parla persa, anglès, francès, alemany, espanyol i català, llengua en la qual ha escrit la que és la seva primera novel·la i el seu debut literari després de passar per una escola d’escriptors.
Una estudiant de traducció multilingüe en la prestigiosa Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat de Ginebra, rep una carta en què li comuniquen que l’expulsen del país: en tres mesos se n’ha d’anar perquè no té un contracte fix d’un any,
I ara deveu pensar que us conto tot això perquè la novel·la és autobiogràfica. Doncs sembla que no, però quan la vas llegint t’adones que el bagatge vital de l’autora, els viatges, les coneixences, les llengües, les pors i les esperances, els records i la nostàlgia, hi són ben presents. Per això he considerat que valia la pena d’informar-vos-en.
En la novel·la, Anahid Teymoori, una estudiant de traducció multilingüe en la prestigiosa Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat de Ginebra, rep una carta en què li comuniquen que l’expulsen del país: en tres mesos se n’ha d’anar perquè no té un contracte fix d’un any, que és el que li permetria quedar-se. És octubre de 1996 i Anais —ella mateixa es canvia el nom, que alterna amb l’oficial; el tractament dels noms en el llibre és ben peculiar, però no us en diré més— va a la biblioteca per “estar acompanyada per cares conegudes i potser trobar un camí i una solució”. Llegeix La llei del desig. Casament temporal en el xiisme i, com a bona futura professional s’adona d’algunes traduccions fallides per problemes històrics i socioculturals.
La complexa identitat del seu personatge, perquè qui deixa les arrels endarrere carrega amb la seva memòria però va cap a noves realitats. És la riquesa de tenir un cor dividit per sempre.
El títol sembla que desperta l’interès d’un dels lectors que hi té a prop o potser és només una excusa per a parlar amb ella. És Anselm Sales, un noi d’origen català amb molts contactes a Ginebra. Queden per a una altra vegada i ella el fa coneixedor de la seva problemàtica. Anselm li ofereix una solució: per un preu assequible li presentarà tres homes i en podrà triar un per a casar-s’hi. Amb això, no l’expulsaran. La tasca que li encomana és preparar un qüestionari amb tres preguntes per als candidats.
El relat s’allarga, de manera no gens lineal, fins als primers anys del nou mil·lenni. No és una lectura fàcil, però sí molt plaent: hi copsareu l’estima de Kasra per les paraules i un tractament molt particular que li permet crear noves imatges, una novetat que només una persona que gestiona sis llengües al cap pot oferir-nos.
L’acompanya sempre una catifa persa, els milers i milers de nusos que han teixit els dits àgils de les dones del seu país —és la clau amb què juga el títol. És l’ancoratge amb el seu passat. És també part de la construcció del seu futur.
Amb tot això, intentarà mostrar-nos per on transita la complexa identitat del seu personatge, perquè qui deixa les arrels endarrere carrega amb la seva memòria però va cap a noves realitats. És la riquesa de tenir un cor dividit per sempre, de tolerar amb més facilitat la incertesa, perquè forma part del dia a dia, de posseir una identitat amb múltiples cares, entre la identificació i la definició, o la indefinició. Són les obsessions contínues, les cicatrius de l’ànima i el desig per a l’endemà. És “la memòria de les olors passades [que] parasita les del present”.
La importància, la trista importància de tenir un passaport o un altre, el passaport suís o el passaport iranià, i la seguretat de saber que les coses són molt més complexes del que semblen:
“No tots som iguals, la igualtat la vam torçar, si mai va arribar a existir. A vegades em pregunto si, segons com, els que viuen en una dictadura són més lliures, o els que l’han viscuda. Oh, pare, això no ho puc dir, aquí. No se n’adonen, que la democràcia, els drets humans, no estan conquerits de manera definitiva. Els antics iranians van gravar sobre el cilindre d’argila uns antics drets humans, fa més de dos mil cinc-cents anys, i mira on som ara.”
A Anais, l’acompanya sempre una catifa persa, els milers i milers de nusos que han teixit els dits àgils de les dones del seu país —és la clau amb què juga el títol. És l’ancoratge amb el seu passat. És també part de la construcció del seu futur. “Ni soc d’aquí ni soc d’allà, però no m’és igual on m’enterrin”, ens diu al final. S’ha forjat una identitat nova que ningú no podrà heretar, perquè la identitat sempre té una part individual, una part privativa, la d’Anahid-Anais i la de qualsevol de nosaltres. Ho trobo molt encertat. Jo tinc molt clar on vull que m’enterrin. I amb qui.
