Intel·lectual heterodox, eclèctic i d’una fondària filosòfica indiscutible que il·lustrà alguns dels seus pensaments amb una paleta de lirisme del tot inusual, fet que reforça el seu encaix d’inclassificable.
Els benjaminians estem de celebració. Aquests últims anys hem vist publicades en català diverses traduccions de l’obra de Walter Benjamin, com ara Sobre el concepte d’història, Carrer de sentit únic i Kafka, de la mà de Flâneur; així com Infància a Berlín cap al 1900, a Lleonard Muntaner, i Art i literatura de masses a Reremús. A més, se sumen a la festa assaigs que analitzen part de la seva obra com són Avís d’incendi, de Michael Löwy (Flâneur), i L’experiència com a resistència de Lluís Montull (Enoanda) i Passatges acabats, escrita per Rafa Gomar (Lletra impresa). I ara s’hi afegeix la traducció al català dels setanta-tres poemes que el reconegut assagista alemany va escriure, però que mai va arribar a veure publicats.
Es tracta del llibre de poemes Sonnette / Sonets el recopilatori de la breu obra poètica del filòsof de Berlin editat recentment per Edicions Reremús. Un preciós volum que compta amb un detallat pròleg del germanista i filòsof Marc Sagnol, i d’una excel·lent traducció d’Arnau Ferre Samon, qui ha comptat amb el suport lingüístic de Claudia Kálasz, en el vessant germànic, i de Clàudia Pey en el català.
Abans de la seva mort, Benjamin va distribuir el seu llegat entre diversos amics: George Scholem, qui tenia la majoria dels assajos, Hanna Arendt, les còpies d’escrits literaris i filosòfics, i Georges Bataille, que treballava a la Biblioteca Nacional de França, va amagar el projecte de Les Arcades o Llibre dels passatges, el quadre Angelus Novus de Klee i diversa documentació on hi havia la breu producció poètica.
Més admirable és adonar-se que tots els sonets estan a l’altura de la seva producció filosòfica i que, curiosament, no han perdut ni un bri de vigència. Entenent per aquesta alguna cosa que jo posaria en aquests termes: els poemes continuen aportant eines per a pensar el present.
Va ser George Agamben als anys 80 del segle passat qui va treure la pols a aquestes singulars peces. Uns poemes, tots ells en format de sonet, dels quals se sap que van ser escrits entre 1914 i 1925. Poemes que en bona part va escriure en record i homenatge al seu amic i poeta Fritz Heinle, qui es va suïcidar en un acte de protesta per l’esclat de la Primera Guerra Mundial. Una mena de Stefan Zweig avant la lettre, o, segons com es miri, una premonició del final tràgic del mateix Benjamin. L’estima i admiració que Benjamin sentia pel seu amic Heinle era tal que el va arribar a comparar amb Hörderlin i el va voler reivindicar en la frustrada edició de la revista Angelus Novus que mai no va arribar a veure la llum.
Walter Benjamin va ser un intel·lectual heterodox, eclèctic i d’una fondària filosòfica indiscutible que il·lustrà alguns dels seus pensaments amb una paleta de lirisme del tot inusual, fet que reforça el seu encaix d’inclassificable. Una subtilesa poètica que suavitza l’adust llenguatge del pensament filosòfic més acadèmic i que aplicava amb l’objectiu d’anar més enllà del seu significat, com per exemple: “les paraules són només les veles. El com s’hissin les converteix en concepte”. Una facultat que cap dels seus companys de l’Escola de Frankfurt va saber aplicar ni entendre i que, en certa manera, va ser el motiu d’un injust aïllament per part de la reconeguda institució.
La manera en què establí la relació entre experiència, en aquest cas la crisi viscuda per la mort d’un company estimat, i el fet narratiu, és a dir el llenguatge, va determinar el punt de partida per escriure els sonets que ara ens ocupen i, segurament, l’element més nuclear del pensament del filòsof.
Els poemes que llegim a Sonnette, atapeïts de formes arcaiques i vocables en desús, presenten una perfecció formal exquisida, tot i l’absència de puntuació. Atesa la seva singularitat, es fa difícil trobar-hi referents, però es podria especular amb ecos de Rilke i Mallarmé. El que és més admirable és adonar-se que tots els sonets estan a l’altura de la seva producció filosòfica i que, curiosament, no han perdut ni un bri de vigència. Entenent per aquesta alguna cosa que jo posaria en aquests termes: els poemes continuen aportant eines per a pensar el present.
Walter Benjamin va escriure Sonnette amb poc més de vint anys, amb la intenció de recuperar el seu passat recent. Un passat entès com una necessitat que només adquireix sentit si es reconstrueix en el present. Per això mateix no volia tornar al viscut, a allò que li era familiar, sinó a allò que li era estrany: “no intento recuperar el meu passat, sinó entendre’l, condensar-lo en les seves formes espacials”. O, cosa que és el mateix, volia reescriure vivències per revelar-se a ell mateix, per intentar trobar l’autèntica mesura de la seva vida. I la manera en què establí la relació entre experiència, en aquest cas la crisi viscuda per la mort d’un company estimat, i el fet narratiu, és a dir el llenguatge, va determinar el punt de partida per escriure els sonets que ara ens ocupen i, segurament, l’element més nuclear del pensament del filòsof. I a conseqüència d’aquest lligam entre vida i paraula, Benjamin va deixar escrit a El París del Segon Imperi en Baudelaire que “el poeta gaudeix del privilegi incomparable per a poder ser, a discreció, o bé ell mateix o bé altre”.
Sentim un sonet en la veu de Claudia Kálasz i per gentilesa de la plataforma Tornaveu-Poètic:
