Mei també busca una forma d’alliberament, però el procés és més ambigu. La seva decisió de viure sola es barreja amb una sensació d’autoengany i de buidor, que suggereix que la llibertat pot ser un ideal difícil d’assolir completament.
Sola, de Carlota Gurt, és una novel·la que s’entrellaça íntimament amb Solitud, no només com a font d’inspiració sinó també com a reflex i diàleg contemporani amb allò clàssic. El nom de la protagonista, Mei, és a dir, Remei, evoca la Mila de la novel·la de Víctor Català. I, a més a més, el llibre apareix físicament en la novel·la: “En un punt, he anat a buscar l’exemplar de Solitud que vaig veure el primer dia a la seva llibreria i l’he obert pel darrer capítol.”
En Solitud, el viatge de Mila és el d’una dona que trenca amb les expectatives imposades per la societat i per les relacions tòxiques. Al final, decideix prendre les regnes de la seva vida, encara que això impliqui deixar enrere la dependència emocional i les imposicions. En Sola, Mei també busca una forma d’alliberament, però el procés és més ambigu. La seva decisió de viure sola es barreja amb una sensació d’autoengany i de buidor, que suggereix que la llibertat pot ser un ideal difícil d’assolir completament.
És, en essència, una novel·la sobre l’escriptura d’una novel·la. La crítica que Flavi fa de l’esborrany del primer capítol de la novel·la que escriu Mei coincideix quasi punt per punt amb la que jo hauria fet de les pàgines que havia llegides de Sola.
Un aspecte que m’ha fascinat és l’ús d’escriptors inventats. M’agrada consultar els autors citats en una novel·la, però jo no he trobat cap referència ni al Burnts, ni a la Rezzoli, de la qual confessa Mei que “m’agrada molt, però l’hi he deixat massa pels núvols, com si fos la millor escriptora de tots els temps, i jo mateixa sé que no n’hi ha per tant”, ni a Vulkànov, que “deia que fer somiar els personatges és un recurs gratuït, un truc de mag aficionat”, ni el Hoffner, que llig tota una tarda a la butaca “per rebolcar-me encara més en la desgana i la desesperança en la humanitat”, ni la Palathy “que vaig tenir tants anys a la tauleta de nit i que llegia com un missal per apaivagar-me”, i de la qual apareix un extracte en anglés! I fins i tot, un compositor, Valdino, que va escriure almenys un allegro, l’Allegro de la Floració, que solia cantussejar la mare de Mei. Per no parlar de la sèrie Criminàrium, a la qual és addicta la Mercè, la botiguera.
Aquesta tècnica dilueix les fronteres entre realitat i ficció, un recurs que reforça la idea que Sola és, en essència, una novel·la sobre l’escriptura d’una novel·la. La crítica que Flavi fa de l’esborrany del primer capítol de la novel·la que escriu Mei coincideix quasi punt per punt amb la que jo hauria fet de les pàgines que havia llegides de Sola fins a aquell moment:
“La llengua està molt bé, treballada sense que enfarfegui, ni massa simple ni massa recargolada. La primera persona m’agrada, sempre ajuda a estar més a prop dels personatges, a ensumar-los la pell, però té el perill de caure massa en el jo, de rebolcar-s’hi, hauràs de vigilar. I el propietari és una mica pla, desveles massa coses per ser les pàgines inicials, és poc subtil. Trobo que hauries de rebaixar una mica l’agressivitat d’ella, que el lector tot just aterra.”
No ens sorprén que la primera frase del dit esborrany, “Quan el camí s’ha endinsat al bosc, el vent ens ha començat a empènyer com si tingués pressa per fer-nos arribar a l’ermita”, és quasi idèntica a la que obri Sola, amb l’únic canvi en la primera persona, que ací és en singular. Aquesta metanarrativa ens convida a reflexionar no només sobre el contingut sinó també sobre el procés creatiu en si mateix.
Dues relacions familiars —amb la mare més opressiva i el pare més absent o neutral— configuren un paisatge emocional desèrtic per a la protagonista, on la manca de suport i de comprensió li fa buscar altres formes de connexió.
Els personatges de Manel i Flavi aporten dues perspectives complementàries sobre la relació amb la natura i el coneixement, alhora que encarnen diferents maneres d’habitar el món. Manel, el llogataire, és el personatge que simbolitza el més rústic i instintiu, una connexió primària amb la terra i el món animal. La seva presència es descriu sovint amb una fisicitat marcada, com si fos part indissociable del paisatge que l’envolta.
Flavi, l’apicultor, per altra banda, ofereix una visió més sofisticada i intel·lectual, tot i estar igualment connectat amb la natura. La seva tasca amb les abelles el vincula al món silvestre, però el seu caràcter de gran lector i posseïdor d’una biblioteca vasta li dona una dimensió humanista que el distancia del pur instint que representa Manel.
La mare de la Mei es percep com una figura distant, carregada de prejudicis i d’una rigidesa emocional que dificulta qualsevol connexió genuïna. Aquesta fredor materna pesa sobre la protagonista, que sovint se sent jutjada o inadequada, una experiència que condiciona les seves inseguretats i la seva autoimatge. El vincle amb la mare també es tradueix en una absència d’acolliment afectiu, fet que impulsa la protagonista a buscar aquest refugi en altres espais —com ara la natura, la literatura o fins i tot els seus intents de construir relacions.
Distanciar-se d’una societat que percep com a artificial, plena de normes i imposicions que la limiten. Al principi, aquesta connexió amb la natura és més contemplativa. Però, a mesura que la història avança, aquesta relació es tornarà més íntima i gairebé instintiva.
El pare, per contra, és una figura més ambivalent. Hi ha un cert halo de comprensió i calidesa que s’oposa a la fredor de la mare, però també s’hi percep una distància, potser per la incapacitat d’establir una comunicació emocional plena. Aquestes dues relacions familiars —amb la mare més opressiva i el pare més absent o neutral— configuren un paisatge emocional desèrtic per a la protagonista, on la manca de suport i de comprensió li fa buscar altres formes de connexió, especialment amb el món natural i l’acte d’escriure.
Guim, el company de la Mei, tot i aparèixer només en una escena, es manté com una presència persistent en els pensaments i emocions de la Mei, una mena d’ombra de la qual ella vol alliberar-se. A mesura que la novel·la avança, la Mei treballa per desprendre’s d’aquest pes.
Quan la Mei es refugia en el bosc, pretén distanciar-se d’una societat que percep com a artificial, plena de normes i imposicions que la limiten. Al principi, aquesta connexió amb la natura és més contemplativa. Però, a mesura que la història avança, aquesta relació es tornarà més íntima i gairebé instintiva. En el seu procés d’integració, deixarà enrere la racionalitat i el llenguatge que la lligaven a la humanitat per connectar amb allò més primitiu. Aquesta fusió final és un acte de renaixement, però també una forma d’abandonar completament la individualitat per submergir-se en el col·lectiu més gran que és el món natural.
