El seu poble, al Migjorn valencià, les amigues de sempre, l’equip d’handbol, l’espai conegut, segur, íntim, es dissolen de sobte per culpa de les circumstàncies econòmiques de la família. S’instal·len a Russafa.
Vaig llegir Sense connexió per partida triple. La primera, en solitari, en la calma d’un capvespre sense notificacions, amb el telèfon en silenci. Les altres dues, en companyia: un cor ampli i sorollós, el del meu alumnat de magisteri. I si bé sovint busque la lectura com qui busca un refugi, he de confessar que aquesta vegada l’he gaudida especialment en grup.
No sols per la diversió de posar veu a les dramatitzacions —perquè sí, vam llegir en veu alta—, sinó per la riquesa d’interpretacions, de matisos i de lectures paral·leles que han anat sorgint a l’aula. D’aquesta manera, llegir Sense connexió ha sigut també una manera de connectar —amb elles, amb ells, amb mi, amb la literatura— malgrat el títol.
Carme, la protagonista d’aquesta història, veu com la seua vida fa un gir sec i tallant. El seu poble, al Migjorn valencià, les amigues de sempre, l’equip d’handbol, l’espai conegut, segur, íntim, es dissolen de sobte per culpa de les circumstàncies econòmiques de la família.
En lloc de trobar una ciutat acollidora, troba un institut que sembla un escenari de batalla. I, al centre del camp de guerra, les Queens: un grup de pijes malcriades que governen per la por i la humiliació, que detecten la diferència com un depredador detecta l’olor de la sang.
S’instal·len a Russafa, al cor d’una València que promet cosmopolitisme, llibertat, diversitat. Una ciutat on, en teoria, podria caminar de la mà amb la seua xica sense sentir l’alè del judici al clatell. Però la realitat, com sol passar, no respecta les promeses de la postal. En lloc de trobar una ciutat acollidora, troba un institut que sembla un escenari de batalla. I, al centre del camp de guerra, les Queens: un grup de pijes malcriades que governen per la por i la humiliació, que detecten la diferència com un depredador detecta l’olor de la sang.
A Carme, no li resulta fàcil deixar enrere tot allò que coneixia. Reinventar-se, sí, però amb qui? Amb unes companyes de classe que callen per por i uns adults que, en lloc de fer de referents, esdevenen còmplices per omissió. En aquest ecosistema social, en el qual el silenci pesa més que qualsevol insult, Carme aprèn a resistir. I ho fa amb música, amb versos que funcionen com a armadures i amb l’ajuda d’Elena i Isa. Perquè no tot és foscor: l’amistat d’Isa i Elena amb Carme és una relació construïda amb temps, amb cura, amb afecte. Una sororitat que es transforma en trinxera compartida malgrat la distància.
Monzó sap parlar la llengua dels adolescents, i no sols pel lèxic o les referències culturals sinó per la forma. Converses de WhatsApp, missatges directes d’Instagram, correus electrònics… Tot el llibre està travessat per les formes de comunicació digital.
Un dels aspectes que fan de Sense connexió una lectura tan atractiva és el format. Monzó sap parlar la llengua dels adolescents, i no sols pel lèxic o les referències culturals sinó per la forma. Converses de WhatsApp, missatges directes d’Instagram, correus electrònics… Tot el llibre està travessat per les formes de comunicació digitals, per l’oralitat escrita i per aquesta nova manera de narrar-se que tenen els joves. Això el fa especialment indicat per treballar-lo a l’aula i convertir-lo en una situació d’aprenentatge.
Llegir-lo amb futurs i futures mestres ha estat, en aquest sentit, tota una experiència: les dramatitzacions, les reflexions, les comparacions amb situacions reals, tot ha contribuït a fer del llibre una eina per pensar en el paper de l’escola, de l’empatia, i de la responsabilitat adulta. I això, en un context educatiu, val el pes en m’agrades —o, millor encara, en preguntes incòmodes.
