Tot i treballs anteriors, com ara Petita història de la fotografia o L’obra d’art en l’època de la seua reproductibilitat tècnica, de Walter Benjamin, no serà fins al darrer quart del segle XX que hi haurà una eclosió de textos i treballs que s’aproximen a la fotografia des de camps tan diversos, entre d’altres, com la semiòtica, la sociologia, la filosofia, la història, el periodisme o l’estètica, tot confegint un corpus literari sobre el mitjà com mai fins aquell moment s’havia produït.
Una sèrie de sis assajos interconnectats que tractaven d’analitzar el paper de la fotografia en la societat moderna. I no seria agosarat pensar-hi que per a tota una generació de fotògrafs vindria a ser la primera obra d’aproximació teòrica a la seua disciplina.
Tota aquella literatura hauria de procurar no sols la justificació teòrica en la pràctica dels fotògrafs, sinó, i sobre tot, d’explicar la fotografia com una disciplina creativa que va enllà de la intuïció i el domini tècnic en un moment en què passa dels mass media a les parets de les galeries i els museus i abasta un públic com més va més ample.
Tota aquella literatura tingué una ràpida difusió mitjançant traduccions a quasi tot els idiomes, però, malauradament, no va ser el cas del català. És per això que ens cal congratular-nos, tot i els anys passats, d’iniciatives com la de Lleonard Muntaner editor en publicar la traducció al català de La càmera lúcida de Roland Barthes –podeu recuperar ací la ressenya publicada a La Veu dels Llibres– o ara, més recentment la que l’editorial Arcàdia ha fet publicant Sobre la fotografia, de Susan Sontag.
Publicat per primera vegada el 1977 sota el títol de On photography, el llibre recollia una sèrie de sis assajos interconnectats que tractaven d’analitzar el paper de la fotografia en la societat moderna. I no seria agosarat pensar-hi que per a tota una generació de fotògrafs vindria a ser la primera obra d’aproximació teòrica a la seua disciplina. I la primera que afavoriria una millor comprensió del mitjà per al lector que ja estava més o menys familiaritzat a veure fotografies en llocs tan diversos com les publicacions periòdiques o els museus.
Una col·lecció de fotografies és un muntatge surrealista, “el compendi surrealista de la història” i el triomf de la fotografia ha estat la capacitat que té per descobrir bellesa en les coses més humils, nècies i decrèpites.
Sontag comença fent una aproximació a la fotografia, tot aprofitant el mite de la caverna, per fer-nos entendre que “una fotografia és alhora una pseudopresència i un senyal d’absència” i que les fotografies “ens han ensenyat un nou codi visual” que genera “intercanvis generalment tèrbols entre l’art i la veritat”.
A partir d’ací, hi ha tot un recorregut sobre els diversos usos que s’han fet del mitjà per reflectir posicionaments estètics i filosòfics com ara, per exemple, la idea whitmaniana d’eliminar la distinció entre el bell i el lleig, entre l’important i el trivial, perquè “cada persona o cosa fotografiada esdevé (…) una fotografia; i esdevé, per tant, moralment equivalent a qualsevol altra fotografia seva”. És per això que fotografiar una cosa és dotar-la d’importància, enllà de com d’important puga ser en la realitat.
En un altre moment ens recorda com les fotografies són objectes melancòlics, al cor dels quals hi ha el surrealisme:
“A diferència dels objectes de les belles arts d’èpoques predemocràtiques, les fotografies no semblen dependre profundament de les intencions d’un artista. Més aviat deuen la seua existència a una vaga cooperació –gairebé màgica, gairebé accidental– entre el fotògraf i el model, mediatitzada per una màquina cada vegada més senzilla i més automatitzada”.
A partir d’un coneixement ben exhaustiu de la història de la fotografia i de fotògrafs tan influents com ara Weston, Arbus, Walker Evans, Nadar, Robert Frank o Cartier-Bresson, analitzant la manera de fer i entendre la fotografia de cada un d’ells.
Així, doncs, per a Sontag una col·lecció de fotografies és un muntatge surrealista, “el compendi surrealista de la història” i el triomf de la fotografia ha estat la capacitat que té per descobrir bellesa en les coses més humils, nècies i decrèpites.
Amb tot, Sontag recolza els seus arguments a partir d’un coneixement ben exhaustiu de la història de la fotografia i de fotògrafs tan influents com ara Weston, Arbus, Walker Evans, Nadar, Robert Frank o Cartier-Bresson, analitzant la manera de fer i entendre la fotografia de cada un d’ells per extreure’n certes conclusions sobre la fotografia i el fet de fotografiar, tot considerant que “en acostar el que és exòtic, i transformar el que és familiar en exòtic, les fotografies posen el món sencer a l’abast per ser valorat”.
Altramanet, considera que una fotografia no és tan sols una imatge, no només una interpretació de la realitat, sinó “una traça, una cosa estampada directament de la realitat (…) un vestigi material del model d’una manera que cap quadre pot aconseguir”.
Llegir avui, quasi mig segle després de veure la llum per primera vegada, Sobre la fotografia, no li fa perdre interès, fins i tot, encara que en aquell moment era impensable la fotografia digital i les xarxes socials, hi ha passatges que ens apropen i ens fan pensar en el món actual.
En aquesta edició, s’hi han incorporat al volum original un parell de textos posteriors –“Fotografia, un petit resum”, del 2003 i “Sobre la tortura dels altres” datat el 2008”, que recullen l’interès que sobre la fotografia va mantindre l’autora fins al final.
Llegir avui, quasi mig segle després de veure la llum per primera vegada, Sobre la fotografia, no li fa perdre interès, fins i tot, encara que en aquell moment era impensable la fotografia digital i les xarxes socials, hi ha passatges que ens apropen i ens fan pensar en el món actual.
Només, si se’m permet, un petit retret: quan es tracta de publicacions sobre fotografia, no estaria de més que a més del corrector literari, es fera revisar-les per un corrector que domine el llenguatge fotogràfic ja que ens estalviaríem algunes imprecisions terminològiques, com ara “lent lenta”, perquè una lent no ho pot ser, de lenta, sinó poc lluminosa, com tampoc no podem parlar de profunditat de focus, ja que el focus és sobre un únic pla, mentre que per referir-nos a la part de la imatge que apareix nítida per davant o per darrere del pla enfocat ho denominem “profunditat de camp”. Dos petits detalls, però, que no desllueixen el conjunt de la impecable traducció realitzada per Anna Listerri.
