Dones que, d’una manera o altra, es troben soles, aïllades, perdudes i rodejades de no-res —insulars. La solitud, sovint menystinguda i viscuda amb certa basarda, s’acaba convertint en la millor aliada de totes aquestes dones.
Cap de Brot és una de les editorials emergents que ha entrat amb més força en el panorama literari de casa nostra. Fa gairebé un any irrompia a l’escenari editorial amb una reedició revisada d’Ocells de fang, de Santiago Rusiñol —i quin tret de sortida, tu!
Al llarg d’aquests mesos, ha centrat els seus llançaments en llibres d’escriptors i escriptores dels Països Catalans revisats i reeditats en una publicació molt cuidada. Hi destaca Josep Piera —guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2023—, amb la reedició d’Ací s’acaba tot.
Carme Guasch és un dels altres noms que despunten en el catàleg amb Situacions insulars, un conjunt de relats guanyador del Premi Víctor Català el 1989. La literatura catalana —sobretot contemporània— m’apassiona, per això quan vaig tenir coneixement d’aquest llibre no vaig dubtar ni un segon a endinsar-m’hi. Alhora, però, també m’espanta, perquè observar amb ulls crítics el que es fa a casa des d’una perspectiva objectiva i parlar-ne obertament no sempre és un sender fàcil.
Una història breu necessita indiscutiblement la complicitat de qui la llegeix per ser completada. Empar Moliner ho diu a l’epíleg, i no li falta raó: observar, suposar, endevinar.
Situacions insulars està protagonitzat per dones que deambulen per la vida amb una mirada que no deixa indiferent a ningú. Són dones que, d’una manera o altra, es troben soles, aïllades, perdudes i rodejades de no-res —insulars. La solitud, sovint menystinguda i viscuda amb certa basarda, s’acaba convertint en la millor aliada de totes aquestes dones que, amb humor, perseverança i empenta, ens agafen de la mà per acompanyar-les a situacions poc comunes, a vegades surrealistes, a vegades massa reals, a vegades sorprenents, i fins i tot algunes que s’acosten a l’absurditat, però, sigui com sigui, amb prou al·licient perquè com a lectors ens hi mantinguem fidels i còmplices.
Amb una prosa vívida i enginyosa, Carme Guasch ens fa reflexionar sobre temes com ara l’amor, els lligams familiars –“Separació de fet”, brillant!–, les convencions socials, la solitud o l’inexorable pas del temps, sempre al costat de dones que ens mostren la seva mirada al món i, alhora, una mirada reflexiva sobre el paper que juguen en la societat. Això ens porta, inevitablement, a una altra de les característiques de l’estil de l’escriptora figuerenca: la crítica social.
En tots els contes hi ha un rerefons crític que ens convida a llegir entre línies. Aquest jugar amb el lector és propi dels bons contistes, els que saben que una història breu necessita indiscutiblement la complicitat de qui la llegeix per ser completada. Empar Moliner ho diu a l’epíleg, i no li falta raó: observar, suposar, endevinar.
El final inesperat —i fins i tot desconcertant— és un altre dels plats forts de l’escriptura de Guasch. No és estrany trobar-te del tot immersa en un conte i que, de sobte, a les últimes línies –o fins i tot a l’ultimíssima! – la història agafi un rumb que ho capgira tot: “No és bo que l’home estigui sol”, “T’estimo, Eduard” o “El congelador” en són bons exemples, d’aquest recurs.
Resignació i indignació, però també empoderament, coratge i resiliència, i una crítica al rumb que agafen la llengua i cultura catalanes.
Si bé és cert que un cop intueixes que la sorpresa final és un dels seus trets narratius distintius i els propers ja els llegeixes esperant trobar-te amb aquest gir final, és ben probable que el següent relat tingui un enfocament diferent i ens sorprengui amb un retrat crític que, per l’època, devia suposar tota una sacsejada. D’altres, com ara “Somnis” i “Un apartament al Port de la Selva”, ens obren les portes a la seva vessant més lírica a través d’imaginaris poètics, amb un punt de nostàlgia que ens entendrirà el cor.
Mentre nedava entre les pàgines de Situacions insulars, de tant en tant em venia a la ment Eulàlia Armengol, autora de La insuportable absència del bròquil (2020) i Ara em prendria una orxata (2022), editats per Trípode. No voldria entrar en comparacions supèrflues perquè penso que cada escriptor té el seu estil, però crec que com a contistes Armengol i Guasch tenen en comú dos aspectes fonamentals: la sorpresa i la ironia.
De fet, en la gran majoria dels relats —potser no tant en els que tenen un toc més líric perquè l’objectiu és un altre— Guasch se serveix de l’humor i la ironia per descabdellar les històries. I és un recurs no només molt encertat i efectiu que enganxa el lector, també és un camí que si està ben treballat permet aprofundir en moltes qüestions sense perdre ni un bri de rigor i versemblança.
Carme Guasch va ser una dona moderna per l’època (1928-1998) i no se n’amagava. Els seus contes en són un viu retrat, el camí que va trobar per expressar la seva disconformitat i mirada crítica al món, però també amor, empatia i tendresa.
“Catalinària”, a parer meu, és el conte central de Situacions insulars. Crec que reuneix totes les característiques que hem anat desgranant de Carme Guasch. El protagonitza una dona que lluita per fer-se un lloc en el panorama literari com a escriptora i retrata les aventures i desventures que li suposa arribar a aquesta fita en un entorn hostil: el sector editorial.
Hi trobarem resignació i indignació, però també empoderament, coratge i resiliència, i una crítica al rumb que agafen la llengua i cultura catalanes durant i després de la dictadura franquista.
Carme Guasch va ser una dona moderna per l’època (1928-1998) i no se n’amagava. Els seus contes en són un viu retrat, el camí que va trobar per expressar la seva disconformitat i mirada crítica al món, però també amor, empatia i tendresa.
Estic segura que no deixaven indiferent a ningú i que incomodava a certes esferes socials. També ara, ja que en molts aspectes són de rabiosa actualitat. Jo la desconeixia i ja veieu que el viatge literari i emocional que he fet per les seves pàgines ha sigut tot un descobriment.
