Dona veu a Vives, li insufla vida amb la matèria primera de les seues cartes, dels seus escrits, dels testimonis coetanis i de la pols fina de la història.
Una obra densa però transparent, plena de veritat i, tanmateix, apòcrifa. Però, què és la veritat sinó un pacte fràgil entre el rigor i la imaginació? Entre la documentació i el vertigen de la veu pròpia? Blay, amb la saviesa del qui ja escriu des del silenci de la jubilació, ha decidit regalar-nos un llibre que podria ser l’última conversa de Lluís Vives amb la posteritat.
Però no una conversa polsosa, d’hemeroteca i notes a peu de pàgina, sinó un monòleg íntim, vibrant i profund, com si l’humanista valencià haguera trobat, per fi, un racó tranquil des d’on confessar-se. I ho fa “sense lament”, com diu el títol llatí: Sine querela. Sense planys, sense queixes, tot i haver viscut entre el foc creuat de la intolerància i l’exili.
Fill de conversos perseguits per la Inquisició, camina per Lovaina, Oxford o Bruges com un foraster perpetu. Estima l’amistat com si fora un acte de resistència.
Blay no escriu una biografia convencional. Fa molt més. Dona veu a Vives, li insufla vida amb la matèria primera de les seues cartes, dels seus escrits, dels testimonis coetanis i de la pols fina de la història. El resultat és una autobiografia apòcrifa que sona a verdadera. No per la literalitat dels fets, sinó per l’autenticitat del to. Això que els grecs anomenaven ethos i que Blay recrea amb la mestria del qui ha llegit Vives no només amb els ulls, sinó amb la sang.
El llibre és, alhora, un recorregut per l’Europa convulsa del segle XVI i un viatge interior per les esquerdes d’un pensador atrapat entre la fe i el dubte, entre l’humanisme i la por. Vives, fill de conversos perseguits per la Inquisició, camina per Lovaina, Oxford o Bruges com un foraster perpetu. Estima l’amistat com si fora un acte de resistència, l’única veritat possible en un món on tot es desmunta. Es carteja amb Erasme, sospesa l’equilibri entre ortodòxia i reforma, entre la tradició i l’esperança d’un cristianisme més net, més humà.
Cal deixar-se endur per la cadència de la prosa, per la subtilesa d’una recreació que no pretén escandalitzar, sinó comprendre. Blay no dramatitza, no exagera.
Blay coneix bé aquest Vives. Fa anys que pentina arxius, llegint entre línies, recollint sentències i proverbis com qui arreplega vidres trencats per reconstruir una finestra. De fet, el llibre és hereu natural de totes les seues lectures, recerques i treballs, com ara, de la seua monumental Sentències de Lluís Vives o de Joan Lluís Vives i l’amistat. Una aproximació a l’entorn d’un filòsof, uns volums on Blay ja va mostrar la seua capacitat per destriar l’or del pensament enmig del soroll de la història. Però ara fa un pas més: li presta la veu, li dibuixa les arrugues, li dona paraula en les incerteses.
Llegir Sine querela és assistir a una confessió serena, gairebé nocturna. No és una obra per a lectors impacients. Cal deixar-se endur per la cadència de la prosa, per la subtilesa d’una recreació que no pretén escandalitzar, sinó comprendre. Blay no dramatitza, no exagera. Fa parlar Vives amb la humilitat del savi que sap que no hi ha veritats absolutes. Hi ha, en tot cas, preguntes que ressonen a través dels segles: quin és el paper de l’intel·lectual davant la injustícia? Fins on pot arribar el diàleg quan la violència es disfressa de dogma? Com conviure amb el dubte sense perdre l’ànima?
quin és el paper de l’intel·lectual davant la injustícia? Fins on pot arribar el diàleg quan la violència es disfressa de dogma? Com conviure amb el dubte sense perdre l’ànima?
El llibre d’Afers és, així, una obra que desafia les etiquetes. No és només literatura, ni només història, ni només filosofia. És un mirall trencat on es reflecteixen les contradiccions d’un temps i d’un home. Però també les d’avui. Llegim Vives i, al fons, hi ressona l’eco d’una pregunta incòmoda: què hem fet d’aquella esperança humanista que pretenia posar la cultura al servei de la bondat? Francesc Blay ens convida a escoltar aquesta veu antiga com qui para l’orella a la porta d’una cel·la. No és un crit, ni un clam. És un murmuri. Un record de com podria haver sigut la història si haguérem escoltat més als qui, com Vives, preferiren la lucidesa a la imposició, la paraula a l’espasa.
Sense lament, però amb una tristor dolça, com la d’un amic que se’n va i ens deixa les claus de casa.
