Més que una biografia, és un assaig en què es reivindica l’obra i el pensament de Freud. Està escrit des del coneixement personal i des de la fascinació per la persona i per l’obra.
Hi ha intel·lectuals que, ben probablement sense cercar-ho, tenen un impacte molt profund més enllà de les seves disciplines. Un exemple clar és el de Karl Marx, que ultrapassa els àmbits econòmic i polític per caure de ple en els estudis literaris, amb més o menys fortuna segons les èpoques i les escoles de pensament. La mateixa cosa podríem dir de Sigmund Freud, a qui també podreu trobar esmentat sovint en articles sobre literatura o filosofia.
Personalment, crec que vaig conèixer la teoria psicoanalítica del vienès, de petit, a partir d’algunes pel·lícules d’Alfred Hitchcock: Spellbound (1945), Vertigo (1958) Psycho (1960) i Marnie (1964). Òbviament, llavors jo no devia saber qui era Freud, que ja em va aparèixer en les classes de filosofia i de literatura a l’institut —crec que vaig tenir la immensa sort de tenir-hi uns professors magnífics.
“La situació en el tombant de segle”, “Semblança” i “El punt de partida” constitueixen una mena d’introducció de Freud en el context històric i són també la part que podríem considerar més pròpiament una biografia.
Com a exemple de la presència de l’obra de Freud pertot, permeteu-me que citi un fragment de la primera pàgina del llibre que estic llegint ara mateix, Totes les llums del temps, de Marc Pallarès, la novel·la que ha obtingut el IX Premi Carmelina Sánchez-Cutillas de Novel·la i Prosa Creativa, publicada per Aila Edicions, de la mà del sempre inquiet Joan Borja: “la psique no era capaç de renovar-se ni tan sols amb els somnis”. Convindreu amb mi que aquesta frase no s’hauria pogut escriure sense la influència, conscient o inconscient, de l’obra freudiana.
Entre l’àmplia, variada i sempre interessant obra de Stefan Zweig, hi ha un bon nombre de biografies. La més coneguda, segurament, Maria Antonieta, un text de gairebé sis-centes pàgines en la versió catalana de Ramon Farrés que va publicar La Segona Perifèria el 2023. En podeu trobar una ressenya de Joan Garí en aquestes mateixes pàgines virtuals.
A mi, em va resultar especialment atractiva la que Zweig va fer de Montaigne, molt més breu; de fet, no la va acabar, perquè com és ben sabut, es va suïcidar al Brasil el 1942, convençut que el nazisme s’estendria per tot el món. La traducció catalana, de Joan Fontcuberta, va aparèixer en Quaderns Crema el 2003.
“La situació en el tombant de segle”, “Semblança” i “El punt de partida” constitueixen una mena d’introducció de Freud en el context històric i són també la part que podríem considerar més pròpiament una biografia.
També és breu i molt agradable de llegir Sigmund Freud. En l’alemany original forma part del més extens Die Heilung durch den Geist (1931), “La curació a través de l’esperit”, que inclou a més a més les biografies de Franz Anton Mesmer i Mary Baker Eddy. Zweig va dedicar aquest llibre a Albert Einstein.
M’atreviria a dir que, més que una biografia, és un assaig en què es reivindica l’obra i el pensament de Freud. Està escrit des del coneixement personal i des de la fascinació per la persona i per l’obra.
Aquesta manca de distanciament, tant temporal com personal —Freud va morir el 1939 i tots dos es coneixien i es tractaven—, juga en contra de l’objectivitat, però el pas del temps i una aproximació atenta i crítica per part del lector actual pot corregir aquest biaix. També serà útil tenir en compte que ens trobem davant un text escrit fa gairebé un segle, especialment pel que fa a l’ús de determinada terminologia o d’algunes expressions que avui dia poden resultar inconvenients.
L’obra de Zweig és ben valenta, sobretot si recordem que s’escriu després d’un segle de puritanisme i que els aspectes sexuals són part nuclear de l’obra freudiana.
Tot i que l’obra es distribueix en nou capítols que se’ns presenten sense seccions, crec que es podrien distribuir en tres grans blocs. “La situació en el tombant de segle”, “Semblança” i “El punt de partida” constitueixen una mena d’introducció de Freud en el context històric i són també la part que podríem considerar més pròpiament una biografia, fins al punt que en alguns passatges Zweig cita fragments de l’autobiografia de Freud: Zur Geschichte der psychoanalytischen Bewegungist (1914), ‘Història del moviment psicoanalític’.
Amb la Primera Guerra Mundial en ment i en plena crisi econòmica i social a Alemanya —encara no ho sap, però sembla que ja intueix que les coses vindran mal dades: el 30 de gener de 1933 Hitler assumirà la cancelleria—, Zweig ens presenta Freud com una persona metòdica, dedicada completament a la seva feina:
“Pare de família de sis fills, sense cap necessitat personal, sense altres passions que les de la seva professió i la seva vocació […] no n’ha malgastat mai ni una engruna [de temps] en vana presumpció, en càrrecs i dignitats […] no coneix el cansament ni l’esgotament […] sense ajudants, sense assistents; cada carta està escrita del seu puny i lletra, cada investigació la duu a terme sol, i tot sol dona forma a cada obra […] aquesta vida aparentment normal revela la seva singularitat incomparable.”
El nucli central de l’obra està format per una sèrie de capítols que abasten el conjunt dels estudis freudians i que necessiten poca exegesi: “El món de l’inconscient”, “Interpretació dels somnis”, “La tècnica de la psicoanàlisi” i “El món del sexe”. Resulta interessant veure com Zweig insisteix en el fet que els estudis de Freud impacten fins i tot en el lèxic. Ens trobem, entre parèntesis, frases com ara aquestes: “un es pregunta quina altra paraula es podria utilitzar aquí, si la psicoanàlisi no hagués inventat aquesta”, en referir-se a “inhibició”, o “tampoc aquesta paraula encara no s’havia descobert llavors”, “subconscient”.
Però més enllà d’això, ens presenta la resignificació del terme “inconscient”, en l’àmbit de la psicoanàlisi, com un punt cabdal que “altera totes les mesures dins de la dinàmica psíquica”:
“I és probable que en el futur la història del pensament situarà aquest moment creatiu de la psicologia al costat dels grans moments revolucionaris de Kant i Copèrnic, que amb un sol desplaçament de l’angle de visió intel·lectual van transformar tot el pensament del seu temps.”
Finalment, podem llegir els dos darrers capítols —“Mirada crepuscular a la llunyania” i “Validesa en el temps”— com una conclusió, en què Zweig insisteix en la projecció de Freud:
“Fa temps que ha superat els límits de la neurologia, la psicoanàlisi, la interpretació dels somnis i la investigació sexual, i encara se li apareixen sempre noves ciències per a la seva renovació. La pedagogia, la ciència de les religions, la mitologia, la poesia i l’art deuen als seus estímuls un notable enriquiment: des del cim de la seva edat, l’investigador ancià amb prou feines pot albirar fins on arribarà la seva inesperada influència en el futur […] No hi ha una sola persona important a Europa en tots els àmbits de l’art, la investigació i la ciència de la vida les opinions de la qual no hagin estar influïdes creativament, de manera directa o indirecta, per les idees de Freud, en un sentit d’atracció o de resistència”
Amb una prosa amb pocs elements superflus, l’obra de Zweig és ben valenta, sobretot si recordem que s’escriu després d’un segle de puritanisme i que els aspectes sexuals són part nuclear de l’obra freudiana. Zweig en parla sense embuts, com una mostra més de reivindicació del treball de recerca dut a terme per Freud.
En les pàgines finals del llibre trobem, potser, el germen de la mirada pessimista sobre la humanitat que anys més tard conduirà Stefan Zweig cap al suïcidi. “Les causes del nostre malestar cultural, aquesta neurosi de l’ànima de la humanitat contemporània”, ens diu Zweig, en una reflexió inquietantment actual, vist com van els esdeveniments internacionals. Potser hi hauríem de pensar detingudament.
