Temporalment tracta des de la seva concepció fins al moment en què guanya per segona vegada el Premi Andròmina de narrativa l’any 2016, amb una breu coda que dona notícia de la publicació de la seva darrera novel·la, La frontera, que ens situa en el 2022.
Crec que només he coincidit una vegada amb Josep Franco i, d’això, en fa una pila d’anys. Degué ser en la presentació d’un llibre en què jo feia de mestre de cerimònies i ell s’encarregava de lloar l’autor i l’obra que presentàvem. Com que no he tingut mai la prevenció de dur un dietari —rectifico: com que mai no he tingut la constància necessària per a mantenir al dia els dietaris que he començat— els records d’aquell acte se’m fan fonedissos. Puc dir, això sí, que se’m van quedar fixades unes paraules i una sensació.
Les paraules són el comentari que Franco va fer sobre els escriptors i el seu lloc de naixement. Va dir que l’objectiu de qualsevol escriptor ha de ser, com a mínim, esdevenir el millor del seu poble, tret que hagi nascut a Sueca, on n’hi ha tants i tan bons que un només pot optar a ser el millor escriptor del seu carrer i, per a això, de tant en tant, ell s’havia vist obligat a canviar de carrer. M’ha fet gràcia, de fet, trobar-me aquest comentari, redactat en termes relativament similars, un parell de vegades en Si tenim vida i salut.
La sensació que vaig tenir va ser que s’havia enfadat amb mi per alguna cosa, però llavors no vaig ser capaç de descobrir què havia pogut fer jo per provocar el seu enuig. Després de llegir aquest llibre, m’he quedat més tranquil. Sembla que Franco, si ens hem de cenyir al que hi expressa ara i adés, o va néixer ja enfadat o ha anat enfadant-se a poc a poc amb la major part de la humanitat.
Tot i que l’objectiu central del llibre és, òbviament, presentar-nos la seva vida, el context ens permet tenir també una visió més col·lectiva d’un moment històric crucial: des dels darrers anys del franquisme —Josep Franco neix el 1955.
Si tenim vida i salut, que va obtenir el Premi València de Narrativa 2023, convocat per la Institució Alfons el Magnànim-CVEI de la Diputació de València, és la biografia de Pere Claver Doménec, un “home heterosexual, de classe baixa i de nació oprimida” —una al·lusió clara i irònica a l’arxiconeguda divisa de Maria Mercè Marçal—, redactada per uns “autors corals” a qui el personatge ha cedit el seu dietari —Diletari, en diu ell— i ha contat tot allò que ha considerat oportú. Temporalment tracta des de la seva concepció fins al moment en què guanya per segona vegada el Premi Andròmina de narrativa l’any 2016, amb una breu coda que dona notícia de la publicació de la seva darrera novel·la, La frontera, que ens situa en el 2022.
Pere Claver Doménec és indubtablement l’alter ego de Josep Franco. S’hi amaga ben poc. Totes les persones que formen part del seu recorregut vital hi apareixen amb nom i cognoms i l’única dada que desfigura és el nom del seu poble i el dels habitants, transformats en Sant Pere de la Ribera i santperencs, respectivament. I tampoc no podem dir que sigui una desfiguració excessiva: l’advocació de l’església arxiprestal de Sueca és, precisament, a l’apòstol sant Pere. De fet, és un doble alter ego, perquè l’autor, com he apuntat, també es presenta com un grup de persones —“autors col·legiats”, “col·lectiu de redactors”, “redactors interins”—, que fan una tasca de documentació i de redacció. El fet d’utilitzar aquest alter egoautorial permet a Franco plantejar-se la seva biografia no com una autobiografia sinó com una novel·la amb un clàssic narrador omniscient que escriu en tercera persona, en lloc de recórrer a la més habitual primera persona pròpia d’aquest gènere.
Es fa de bon llegir, té un ritme adequat —com en un joc d’històries encadenades, cada capítol comença repetint més o menys els mots en què acaba l’anterior— i estilísticament és exquisida. És especialment remarcable el coneixement que Franco demostra dels recursos paremiològics, que empra de manera profusa i alhora equilibrada.
Tot i que l’objectiu central del llibre és, òbviament, presentar-nos la seva vida, el context ens permet tenir també una visió més col·lectiva d’un moment històric crucial: des dels darrers anys del franquisme —Josep Franco neix el 1955 i per tant és ben conscient dels processos de transformació que hi tenen lloc, o sovint de no transformació, de continuïtat de les estructures del règim— fins a l’actualitat. Tot gira principalment al voltant de la seva obsessió per escriure. Sovint Franco explica el procés d’elaboració dels seus llibres, que se’ns presenta com a feina gairebé principal, complementada per la seva tasca com a docent, traductor i fins i tot polític —arriba a ser regidor de Sueca. Crec, certament, que aquest llibre podria resultar ben útil si algun dia un investigador té ganes d’estudiar la seva obra, una obra que ha assolit un prestigi que no em cal remarcar i que té una qualitat que, sens dubte, mereixeria aquesta dedicació.
Si hagués d’escollir una manera per definir el to del llibre, suposo que m’hauria de decantar per una ironia que moltes vegades arriba al sarcasme, a la mala bava. Sovint, en llegir Si tenim vida i salut, m’ha fet l’efecte que Franco tenia ganes de passar comptes amb moltes persones, de tallar caps a tort i a dret, cosa que acaba deixant un pòsit d’odi i de tristesa bastant insistent. No ho dic com a crítica sinó com a pura constatació: cadascú té dret a estimar o a odiar tant com vulgui —jo soc més partidari de les estimes, però entenc que pugui haver-hi altres opcions vitals. Dit això, també hi ha passatges en què reconec que no he pogut parar de riure, com ara quan Franco conta el seu viatge de noces a Portugal, en companyia d’una altra parella, amb el Renault 12 que el sogre els havia deixat. Arriben tard a la frontera i han de fer nit al cotxe:
“Déu sap a quina hora, en un breu interval de silenci, Jaume va fer un moviment inesperat i brusc, involuntari, que contra les lleis elementals de la física, disparà l’extintor que hi havia sota el seient del conductor. L’escuma blanca escapà del captiveri amb la força d’un míssil, xiulà com una piula de dotze eixides, rebotà contra el vidre i s’escampà com un núvol tòxic i fred pels seients davanters del Renault i els dos viatgers que els ocupaven.”
Com a novel·la, jo diria que Si tenim vida i salut funciona molt bé: es fa de bon llegir, té un ritme adequat —com en un joc d’històries encadenades, cada capítol comença repetint més o menys els mots en què acaba l’anterior— i estilísticament és exquisida. És especialment remarcable el coneixement que Franco demostra dels recursos paremiològics, que empra de manera profusa i alhora equilibrada. Com a autobiografia —al capdavall, ho és—, m’atreviria a afirmar que és valenta i sincera —potser massa— i que deu fer molt poca gràcia —amb raó evident i sense dret a rèplica— a bastants de les persones que s’han relacionat amb l’autor. Només desitjo que aquest escrit que ara us presento no em serveixi per a aparèixer en un hipotètic segon volum de les seves memòries.
