“Els llibres ens salven de tot. De la por i de la pena, dels dubtes i de les distàncies. Del temps, fins i tot. Llig amb avidesa, igual com escric. És una manera de matar el temps per no veure com ens mata el temps.”
El fotògraf Kike Taberner va dir una vegada: “Som fills i hereus d’una tradició d’oblits”. No recorde on vaig llegir aquesta frase, però em va corprendre. Si fem una ullada enrere, som hereves i hereus d’una història de silencis, de vegades desarrelada, amagada fins i tot, només en som conscients en el moment que fem un pas endavant i reivindiquem la paraula per fer retornar la memòria, que és just el que fa l’autora d’Ibi, Lliris Picó, al seu últim llibre, Si escrius Cèlia…, guanyador a Castelló (Ribera Alta) del Premi Soler i Estruch de narrativa. Un premi literari referent en la cultura del nostre País.
Una història narrada a dues veus: per una banda, el dia a dia d’una escriptora, marcat per la quotidianitat del barri on viu; per una altra, la de Cèlia –el personatge de la novel·la que està escrivint–, que veu com la seua vida es capgira.
Lliris Picó no és cap desconeguda per al públic lector; entre les seues novel·les destaquen les obres juvenils Moisés, estigues quiet (2015), Ventalls de paper (2019) o Les papallones del Kebab (2024), que va rebre el 43é Premi Enric Valor de Narrativa Juvenil.
Amb Si escrius Cèlia…, l’autora reprén la literatura per a adults, en una història narrada a dues veus: per una banda, el dia a dia d’una escriptora, marcat per la quotidianitat del barri on viu; per una altra, la de Cèlia –el personatge de la novel·la que està escrivint–, que veu com la seua vida es capgira en morir sa tia i haver de tornar a la seua casa natal.
Dues veus en un joc metaliterari que s’uneixen per donar visibilitat a “Totes les dones que, com jo, no podem ni podran contar la seua història […] la història de totes les dones plenes de silencis, com ma mare i com l’àvia o com les meues veïnes” (pàg. 63-64) un conjunt de veus que forma un cant en contra de l’oblit.
En aquest desdoblament tenim Lliris, l’escriptora, amb alguns elements autobiogràfics, ja que com suposadament va dir Gustave Flaubert “Madame Bovary soc jo”, en el sentit que l’ofici d’escriptor implica, de vegades, posar-se tan dintre la pell dels personatges que els fem nostres i arribem a sentir el que ells senten.
En aquest sentit trobem pinzellades, ací i allà, que es poden correspondre amb la vida real de l’escriptora, però, no ho oblidem, la lletra és ficció, una ficció de pèrdua i record per Ell –escrit així, sempre, en majúscula, perquè Ell no és qualsevol personatge–, en la forma de viure el dol i la soledat, en la coneixença fortuïta del Turc i la seua estima inesperada. Hi ha un moment d’enfrontar-se a la vida des d’aquesta nova situació de viudetat. Un trencament entre el món amb Ell i la seua nova situació.
“El silenci pesava com una llosa i la sensació que part del meu món s’havia acabat i que ara la meua vida seria una altra era aclaparadora.” (pàg. 100)
“Un silenci corprenedor que ja no dona treva. És arribada l’hora d’escoltar-me. D’escoltar la desconeguda que m’habita. Espere que arribem a bons acords, la desconeguda i jo.” (pàg. 114)
L’escriptora dubta sobre el que escriu, es desvia de la història de Cèlia, en la necessitat d’expressar els seus sentiments amb una altra veu, en una mena d’exorcisme creatiu.
Aquesta soledat és individual i compartida, l’edifici on viu també està habitat per gent sola, com ella, que ha perdut els seus éssers estimats, i és, aquest, un tema recurrent al llarg del llibre: la importància de les relacions socials en el nostre dia a dia. La idea de crear relacions socials significatives, el fet de sentir-nos acompanyats és una idea antisistema dins el discurs individualista imperant on sembla que no necessitem ningú. És més necessari que mai parlar de la importància de les interrelacions humanes. Sembla que estem perdent aquest nosaltres, aquestes interaccions que ens ajuden a un equilibri
El personatge de l’escriptora xarra amb el veïnat, amb la senyora Dolores, la senyora Fina, la senyora Carmen, Vicentín… Els coneix pel nom, es diuen “bon dia”, es preocupa per ajudar la veïna a estendre els llençols, perquè sap que no està bé del muscle, es preocupa per una altra veïna perquè la sent tossir, li prepara una infusió, li llig el Pronto, i, a la vegada, els veïns la coneixen en un acompanyament d’amistat, companyia i lleialtat que crea una xarxa de seguretat i ens fa créixer com a persones.
Això també es reflecteix en Cèlia, el personatge de l’obra que escriu l’escriptora, alhora que ens narra la seua vida. La necessitat va fer que la criaren els seus oncles, una boca menys que alimentar per a la situació de precarietat en la qual es trobava sa mare i les seues germanes. En tornar d’Alcoi a Ibi, Cèlia, no només perd els privilegis, sinó també la veu. Ara acata d’acord amb les circumstàncies. Té somnis, però la vida passa i altres parlen per ella.
Però, fins i tot, en aquests moments, es comparteix espai en la terrassa, vesprades de café i dolços, lectures en veu alta, les competicions no dites per veure quina de les iaies cus el millor aixovar per a la neta. Són aquestes interaccions quotidianes i banals que semblen no tindre importància però ho diuen tot. A través d’aquests actes de quotidianitat compartida, les persones recuperem la necessitat del contacte, desenvolupem la compassió, el sentit de comunitat, l’escoltar, el mirar-se, la interacció, el sentir-nos reconegut en l’altre.
Una narració íntima, propera amb fragments d’un lirisme delicat que frega la poesia. Un homenatges a l’escriptura, el pas del temps i, sobretot, a les persones.
Dues veus de dona que s’entrellacen per moments, que no sempre són lineals, perquè ni la vida ni l’escriptura ho són. El llibre es divideix en dues parts: “El veïnat” i “l’Estiu del Turc”, amb un estiu entremig, del qual no sabem res, on l’escriptora dubta sobre el que escriu, es desvia de la història de Cèlia, en la necessitat d’expressar els seus sentiments amb una altra veu, en una mena d’exorcisme creatiu i és que l’ofici d’escriure no sempre és un acte lineal amb un plànol marcat de principi a fi.
Hi ha dubtes, “no controles res, ni el temps ni res: escriure és mirar-se cor endins i adonar-te que et falten trossos.” (pàg.19) Però no perdem el personatge de Cèlia. Aquesta retorna madura, amb més consciència sobre ella mateixa, igual que l’escriptora, que com qui gira un full acaba un capítol i en comença un de nou en aquesta vida que és la de tots, on no oblidem el que hem viscut, però donem l’oportunitat a noves històries, amb nous personatges potser, alguns, amb accents diferents dels nostres.
Si escrius Cèlia… és endinsar-te en una narració íntima, propera amb fragments d’un lirisme delicat que frega la poesia. Un homenatge a l’escriptura, el pas del temps i, sobretot, a les persones; com diu Lliris Picó:
“gent humil, de vides petites, i lluites grans que potser ningú no veu. Ningú sabrà mai de les nostres batalles, dels nostres guanys de vegades minúsculs i de les nostres pèrdues immenses.”
