Em va semblar que l’acollidora veu que sonava per la ràdio explicava un poema amb passió mesurada i sense retòriques, encara que un poema no sigui susceptible de ser explicat.
Després d’un segon de silenci, com per provar d’assumir el que havíem seguit amb atenció, l’entrevistador continuà la conversa amb l’autora de l’escoltat i, per mi, sentit; fent-me adonar que allò, que m’havia fet parar la recerca d’alguna emissió interessant en aquell punt exacte del dial, allò no era una nota aclaridora, concisa, profunda i ben sonant, allò era el poema; un poema que se m’havia adreçat directament i m’interpel·lava.
Antologia que no dubtaré a recomanar a tots aquells que es confessen lectors, però que lamenten i admeten no ser-ho de poesia i miren de justificar-se o de comprendre’s a ells mateixos dient que, amb aquest gènere, no saben el perquè, però no hi poden.
Parlaven d’un llibre acabat de publicar i jo, que havia engegat la ràdio per un hàbit ben arrelat i destinat a fer-me més agradable la meva feina manual, em vaig aixecar per anar corrents a buscar llapis i paper per apuntar el nom de l’autora, que en aquell temps no havia sentit mai, i el del llibre, és clar!
El títol del poema llegit coincidia amb el del poemari, Taques, llibre que acabava de rebre el premi Miquel de Palol. Això passava a la tardor de l’any 1996 i l’endemà mateix vaig trobar-lo a la llibreria Mitjans del Vendrell; a partir d’aquella descoberta vaig fer demanar al meu llibreter de confiança, en Josep Mitjans, tots els llibres de poemes publicats per l’autora d’aquelles Taques més persistents que les de sang.
L’autora era Cèlia Sànchez Mústich i des de llavors no li he perdut petja. A final de 2024, edicions Pagès ha tingut l’encert d’editar una antologia de l’obra que havia estat publicada fins al moment, amb el nom Si creus que hi soc, il·lustrada per la singular, inquietant i lluminosa pintura de Joan Raven. Antologia que no dubtaré a recomanar a tots aquells que es confessen lectors, però que lamenten i admeten no ser-ho de poesia i miren de justificar-se o de comprendre’s a ells mateixos dient que, amb aquest gènere, no saben el perquè, però no hi poden. No hi entren.
Sovint té un toc divertit i sempre en té un irònic, ironia que descabdella amb manya, tanta que et fa somriure. Plora poc i si ho fa, ho fa amb una elegància que som capaços d’aplaudir-la sense intentar consolar-la.
A Si creus que hi soc els no lectors de poesia hi trobaran poemes que els semblaran narracions clares de situacions viscudes i recordades i s’adonaran que allò que havien qualificat de complex i particular, no ho era de complicat, sinó que era universal. Arribaran a aquesta conclusió perquè estem davant d’una poeta capaç de fer-nos entendre’ns a nosaltres mateixos, els lectors.
No us dic que sigui poesia d’autoajuda, ni de bon tros; és poesia viva i de vida i, com la vida, amb ingredients variats i insospitats. He sentit dir que un d’aquests ingredients és l’humor; sí, sovint té un toc divertit i sempre en té un irònic, ironia que descabdella amb manya, tanta que et fa somriure. Plora poc i si ho fa, ho fa amb una elegància que som capaços d’aplaudir-la sense intentar consolar-la. Observa i diu el que veu o sent i el lector s’hi reconeix i és capaç i li ve de gust fer l’abstracció per aplicar-se el poema:
Si pogués tornar a ser jove
–com ara ho soc—
no permetria
–no ho permetré—
haver d’escriure mai poemes
de recança com aquest.
Curiosament, la poesia de la Cèlia no solament és ideal per ser llegida per tothom qui es vulgui iniciar com a lector del gènere, sinó que també és una poeta de poetes, o sigui, és perfecta per desvetllar-nos possibles temes a poetitzar, per donar idees de com encarar-los i de com concloure aquells versos que vagarejaven dins nostre. I tot això passa amb una senzillesa aclaparadora, sense cap intencionalitat explicita.
Passa perquè estem davant una obra integradora, en la qual trobem els temes humans que ens inquieten constantment i que no diem perquè els considerem poc refistolats:
Que la meva mare tingui set anys, si us plau.
Que vagi a un hospital on la cuidin
amb l’empatia radiant que provoquen els infants.
…
Ho demano perquè soc la seva mare.
Què podem dir després d’haver llegit això? En primer lloc, podem reconèixer-nos, escoltant la humanitat que ens viu dins, sentir-nos a la deriva dels tres temps, conformar-nos o revoltar-nos en cas de posseir eines creatives i la formació necessària per a fer saber que en pocs versos s’hi pot concentrar el resum d’una vida i que les vides es toquen de prop. No és gens estrany que en Joan Raven pinti un escenari per manifestar aquesta necessitat de dir, nascuda de la lectura de Si creus que hi soc; un escenari des d’on proclamar les coincidències íntimes i invisibles del fet de ser autènticament humà.
La seva és una creació en evolució continua i és l’autora qui ens l’explica en el pròleg i ho fa utilitzant noms propis, dels quals deduïm el procés de canvi.
Les fins aquí esmentades són les característiques constants de l’obra poètica de la Mústich, però la seva és una creació en evolució continua i és l’autora qui ens l’explica en el pròleg i ho fa utilitzant noms propis, dels quals deduïm el procés de canvi.
Coneix la poesia de forma natural, ja que de ben petita, acompanya la seva mare a les tertúlies de l’artista Marina Castarlenas, on intervenen poetes i rapsodes espontanis, després coneixerà Ramon Serrano, Enrique Badosa, Àlex Susanna, Montserrat Roig, M. Mercè Marçal, Màrius Sampere…, i totes aquestes valuoses coneixences es van trenant amb la vida, amb l’amor, amb les pèrdues doloroses, amb les respostes de la biologia emocional i mentrestant la poeta declara: “Jo feia poemes com qui menja o dorm” i els lectors notem com les Taques es van tornant La gota negra i la Cèlia frega, treballa amb insistència i tenacitat, sense perdre ni un bri d’alegria i refiant que per dura i crua que sigui la Mudança endins, ella revertirà en la perfecta maduració de la poeta que hi és i del lector que hi entra confiat, en fruirà i també hi serà.
