Un estil directe i valent per parlar-nos de vida, de malaltia, però sobretot d’esperança. El seu viscut de 25 anys, com a cuidador de la seva dona, Pilar Burgués, ens proposa una introspecció arriscada, sí, mes justa, delicada i molt necessària.
Joan Peruga és un escriptor andorrà nascut a Santalecina (el Cinca Mitjà, a l’Aragó) l’any 1954. Historiador de formació, va exercir de professor de secundària al Principat d’Andorra. Ha publicat diferents treballs sobre la història d’Andorra i del Pirineu. Cofundador del col·lectiu Portella, va ser el primer director de la revista Portella Andorra Lletres Arts.
Autor prolífic i dels més llegits a Andorra, ha signat 6 novel·les que s’han convertit en tota una referència literària, al país. Certament perquè algunes tracen personatges i moments històrics claus per Andorra, però sobretot perquè la ploma peruguiana atrapa el lectorat.
La novel·la Últim estiu a Ordino (Columna, 1997) va guanyar el premi Fiter i Rossell i és tot un clàssic de la literatura pirinenca. La república invisible (Proa, 2004) i El museu de l’elefant (Editorial Andorra, 2013) basen part de la seva trama en una Andorra del segle XIX, amb personatges fascinants i el context d’una “República de les Valls d’Andorra” ben específica. Tant Últim estiu a Ordino com El museu de l’elefant fan referència als Areny-Plandolit, una de les famílies més importants d’Andorra. Alcanadre (Editorial Andorra, 2016) enceta una etapa més personal, íntima amb les experiències viscudes durant la joventut. Shanghai Andorra (Editorial Andorra, 2023) va ser escrit a quatre mans amb Txema Díaz-Torrent.
A voltes fràgil però ràpidament irrompible, comparteix estratègies a l’hora de frenar l’impacte que pot tenir en ell la malaltia de la seva dona, esmunyint-se en la fabulació, salvaguardant així l’enteresa de qui lluita per resistir.
Sentinella és la darrera publicació de l’autor. Agraïm, de primeres, la manera amb què Peruga utilitza un estil directe i valent per parlar-nos de vida, de malaltia, però sobretot d’esperança. El seu viscut de 25 anys, com a cuidador de la seva dona, Pilar Burgués, ens proposa una introspecció arriscada, sí, mes justa, delicada i molt necessària.
La confrontació a la malaltia de la diabetis, el transplantament reno-pancreàtic o les successives amputacions als peus a causa de les artèries obstruïdes, també queden reflectits a Flaixos de llum blanca (Editorial Andorra, 2015), publicació de la mateixa Pilar Burgués sobre la seva experiència traumàtica als quiròfans durant 15 anys. Un decenni més tard, Joan Peruga accepta compartir sentiments i emocions, tot despullant la seva ànima amb Sentinella. “Em vaig transformar en un entrenador ple de confiança que acompanyava la seva atleta imbatible fins a la línia de sortida” confessa l’autor.
La figura del cuidador, sovint solitària vessa de qüestionaments i preocupacions. Així com d’humor desacomplexat, mes també de fabulacions que permeten les escapades més instantànies. És abans de tot, la història personal del nostre escriptor “atrapat en la relació de lleialtat i complicitat que l’uneix a la persona que estima”, com bé evoca Editorial Andorra.
L’absurda companyia de la mort personificada cenyeix dràsticament el camí, tot buidant-lo precipitadament d’oxigen. Peruga però, s’aferra a l’esperança.
El context mèdic entre consultes i hospitals apuntalen una trajectòria que no té escapatòria. El context humà va òbviament de bracet amb dones, homes, professionals de la salut, detentors d’informacions i de resolucions determinants per protegir, vetllar, salvar vides humanes.
El context geogràfic, tot i transcórrer al Principat de Catalunya, majoritàriament als centres hospitalaris de la ciutat comtal, reenvia a Andorra amb l’emblemàtic Cinemes Modern de l’avinguda Meritxell, que després de 69 anys actiu, tancà portes l’any 2011. També evoca la diversitat del sistema educatiu, amb el Lycée Comte de Foix: “el buc insígnia de l’ensenyament francès al Principat d’Andorra” (p. 35) on Peruga impartia l’assignatura de Geografia i Història d’Andorra, arran del Pla d’Andorranització de 1972. Ens desplacem a algunes de les 7 parròquies del país. El context polític, musical, fins i tot els models de vehicles, desfilen davant nostre.
Un Peruga íntim, familiar, a voltes fràgil però ràpidament irrompible, comparteix estratègies a l’hora de frenar l’impacte que pot tenir en ell la malaltia de la seva dona, esmunyint-se en la fabulació, salvaguardant així l’enteresa de qui lluita per resistir:
“Vaig baixar les escales de dos en dos, vaig sortir al carrer com si em faltés l’aire i vaig entrar en una agència de viatges de la Via Augusta a comprar un bitllet de la companyia Quantas. L’endemà ja era a Sydney […] mentre passejava per George Street, vaig veure una oferta per viatjar a Wellington, la capital de Nova Zelanda. No m’ho vaig pensar dos cops.” (p. 119-120)
“Les malalties greus, igual que moltes situacions límit a les quals ens enfrontem a la vida, no ens fan ni millors ni pitjors, només ens desemmascaren.”
Peruga ha anat mantenint sota control la por irracional amb l’ajuda d’un “humor en defensa pròpia.” (p. 143) No sempre ha estat evident encarar-se amb aquella “boja psicòpata” que “es va presentar descarada i sorollosa”, “es passejava somrient i contemplava l’escena al meu costat.” (p. 152) L’absurda companyia de la mort personificada cenyeix dràsticament el camí, tot buidant-lo precipitadament d’oxigen. Peruga però, s’aferra a l’esperança.
Els lectors podran sotmetre’s a llurs pròpies fronteres: dignitat, empatia, por…, totes hi tenen cabuda, es barregen, es confronten, es completen. El nostre sentinella les ha explorades, tot fent de guaita inalterable, armat d’esperança, carregat d’amor, ha vigilat i defensat la seva companya de vida amb fúria, serenor i convicció. Com bé diu Joan Peruga:
“les malalties greus, igual que moltes situacions límit a les quals ens enfrontem a la vida, no ens fan ni millors ni pitjors, només ens desemmascaren.”(p. 24)
