S’ha submergit en la bellesa de Roma, però amb mirada de sociòleg; ha descrit la vida a Cambridge amb serenor professoral, i ens ha ofert la seva visió de París des de la memòria i la cultura. Tot el que creiem saber d’aquestes ciutats s’engrandeix i s’enriqueix gràcies al seu coneixement.
Tard o d’hora, i sobretot al final d’una entrevista poc imaginativa, acaba sorgint la pregunta inevitable: “Quin llibre t’enduries a una illa deserta?”. En el meu cas, si m’hi veig obligat a triar, optaria per un manual de supervivència en una illa deserta. Però la qüestió no és aquesta, perquè els llibres no han de viatjar mai sols; sempre necessiten companyia.
Desconfieu de qui només s’enduria un llibre. Potser per això Josep Picó ha acabat configurant una trilogia amb els seus llibres de records –i d’alguna cosa més– sobre Roma (2021), Cambridge (2022) i París (2024), publicats per l’Editorial Afers.
Com deia Josep Pla, “potser l’esperit d’una ciutat cal cercar-lo en els seus darrers cent anys d’existència”. Allò que podem observar ara és només el que s’ha conservat, i els records persisteixen gràcies a tot el que s’ha volgut recordar, però també s’ha forjat amb el que ha quedat gravat impertorbablement en les pàgines dels llibres i a través dels ulls dels seus visitants, d’aquells que les han estudiat des de la distància i de tots els que les han estimat com si fossin seves.
Les ciutats són el compendi de moltes vides, el resultat de moltes mirades i el resum de moltes històries. I, més enllà de la crosta –més o menys gruixuda– de les seves façanes, hi ha tot un món per descobrir.
A través del que ens explica d’aquestes tres ciutats, podem comprendre com ha evolucionat el nostre entorn i la nostra societat fins a arribar on som ara. Ens hi veiem reflectits perquè tots, d’una manera o una altra, hem viscut experiències semblants.
Josep Picó, que ha estat catedràtic de Sociologia a la Universitat de València, investigador a l’EHESS de París i és Life Member del Clare Hall College de Cambridge, sosté que no cal haver viscut en una ciutat per poder-ne parlar. I té raó, tot i que ell ha viscut i treballat profundament les ciutats que descriu. S’ha submergit en la bellesa de Roma, però amb mirada de sociòleg; ha descrit la vida a Cambridge amb serenor professoral, i ens ha ofert la seva visió de París des de la memòria i la cultura. Tot el que creiem saber d’aquestes ciutats s’engrandeix i s’enriqueix gràcies al seu coneixement.
No es tracta de guies de viatge, encara que la seva lectura ens convidi a descobrir indrets fins ara desconeguts. Aquests llibres no tenen cabuda en el nostre reduït equipatge cap a la famosa illa deserta, ni els podem deixar impunement al costat de les guies Michelin o Hachette. Tampoc s’han d’instal·lar entre les obres de Balzac, Calvino o Thackeray, tot i que en un altre segle ho haguéssim pogut fer sense problemes, ni els podem relegar al racó dels llibres de sociologia que llegíem de joves. Cal trobar-los un lloc nou a la nostra biblioteca, i això sempre és un repte.
Aquests tres llibres de Josep Picó mereixen un lloc especial i també un tipus de lectura diferent, perquè junts conformen una unitat única, una mena de nucli dur de la nostra civilització. A través del que ens explica d’aquestes tres ciutats, podem comprendre com ha evolucionat el nostre entorn i la nostra societat fins a arribar on som ara. Ens hi veiem reflectits perquè tots, d’una manera o una altra, hem viscut experiències semblants, ja sigui en les ciutats que ell descriu o en d’altres de similars.
L’autor ens parla de memòria i de cultura en una barreja indestriable, i ens adverteix que
“les grans ciutats sempre han tingut admiradors i detractors, enamorats i decebuts, perquè cadascú de nosaltres viu i passeja per una ciutat diferent, en funció de les circumstàncies personals, la professió, el període històric i tants altres factors que fan que les impressions, els sentiments i les opinions variïn”.
Potser per això intenta conèixer les ciutats més enllà dels tòpics, desplaçant-se a la perifèria, “als barris nous, als ravals obrers i a l’extraradi dels marginats”.
Fonamentalment, el París de Picó és el dels fundadors de les ciències socials; Roma, el laboratori on es desenvolupen els grans corrents ideològics del segle XX; i Cambridge, el lloc d’estudi i investigació.
Fonamentalment, el París de Picó és el dels fundadors de les ciències socials; Roma, el laboratori on es desenvolupen els grans corrents ideològics del segle XX; i Cambridge, el lloc d’estudi i investigació.
En aquests tres estudis hi sobrevola una determinada idea d’Europa, dividida potser irreconciliablement entre la del nord i la del sud, entre la protestant i la catòlica, entre la creditora i la deutora, i en una altra divisió, que Picó diu que ja intuïa Edmund Burke, basada en tres maneres d’entendre els jardins: el jardí a la francesa, amb ambició estètica i simbòlica; el jardí a l’anglesa, que s’adapta a les formes naturals del paisatge; i també el jardí a la italiana, que va a la seva i es regeix per aquest consell: Figlie, vigne e giardini, guardali dai vicini.
Una determinada idea d’Europa, dividida potser irreconciliablement entre la del nord i la del sud, entre la protestant i la catòlica, entre la creditora i la deutora, i en una altra divisió, que Picó diu que ja intuïa Edmund Burke, basada en tres maneres d’entendre els jardins.
Roma, Cambridge i París són els tres vèrtexs que conformen el triangle auri de Josep Picó, però n’hi podria haver d’altres: Berlín-Trieste-Londres, Viena-Heidelberg-Milà, Atenes-Estrasburg-Praga o Ginebra-Bolonya-Barcelona. Hi ha moltes alternatives –que potser un botànic anomenaria “triòiques”– que ens ajuden a conformar aquesta idea d’Europa, una idea que, malgrat tot, coincideix amb una determinada manera de veure el món. Però tot això ho haurem de deixar per a més endavant, i potser en mans d’altres, perquè –igual que passa amb Roma– Europa non basta una vita.
Cada vegada se’m fa més evident que hem d’exercitar la memòria, la pròpia i la col·lectiva, per afrontar un futur que gairebé ja el tenim a sobre i que cada vegada es presenta més complicat. La nostra cultura, la que feixugament s’estén de Salses a Guardamar, hauria de fer com alguns bistrots de París, que en Picó ens recorda, i posar a l’entrada –en aquest cas– de les llibreries que van quedant, un rètol degudament traduït i adaptat amb allò que diu: Ceux qui boivent pour oublier sont priés de payer d’avance.
