Són, sobretot, un cant al diàleg entre diferents llengües i cultures i entre diferents disciplines artístiques, sempre partint de Mercè Rodoreda o arribant-hi.
Sempre és un plaer acarar la lectura del primer volum d’una col·lecció, especialment quan, com en el cas de Mirades, de la mítica i centenària Editorial Barcino, vol oferir llibres d’un tarannà diferent, poc habitual i, en certa manera, molt perfilat, tot i que, alhora, em sembla que, pel que he vist fullejant els publicats fins ara, permet als autors una concepció de l’escriptura ben personal, entre l’assaig, la crítica literària, l’autobiografia, la recerca acadèmica o fins i tot la narrativa.
Fixeu-vos, en aquest sentit, en els mots que es repeteixen en la solapa de cada número de la col·lecció. Us serviran per fer-vos una idea del que us hi podreu trobar:
“Mirades, de l’Editorial Barcino. Una aposta per la lectura entre generacions. Autors catalans actuals s’encaren a la tradició catalana i internacional i, amb la pròpia mirada, hi dialoguen, la reivindiquen, la reinterpreten i la reescriuen adreçant-se al lector d’avui.”
Té en compte l’obra pictòrica de Rodoreda i entre les imatges que es reprodueixen en el llibre —un altre dels encerts de la col·lecció Mirades— hi ha un parell d’aquarel·les seves ben dignes.
Mercè Ibarz és, sens dubte, una de les grans coneixedores i divulgadores de la figura i l’obra de Mercè Rodoreda. A banda, ella mateixa ha conreat diversos gèneres, des de la narrativa —contes i novel·les—, fins a l’assaig o el periodisme cultural, a més d’haver exercit com a docent en l’àmbit de la comunicació audiovisual. M’atreviria a dir que Rodoreda, un mapa. Viatges, faules i lectures és una mena de compendi deliciosament inclassificable de tot plegat.
L’autora organitza el llibre en set seccions. No m’atreviria a qualificar-les com a capítols; potser en diria assaigs breus, però tampoc no en tinc del tot clar el gènere i, sincerament, no m’importa gaire. Crec que a Ibarz tampoc no li importa. Per a ella són, de fet:
“set tombs per la imaginació lectora i pels revolts de l’ofici d’escriure i les seves bifurcacions, ineludibles en les passejades del record en el present. Una memòria d’aprenentatges, se’n pot dir.”
La llista d’escriptors que Ibarz ens ofereix filtrada o motivada per la lectura de l’obra de Rodoreda: Lev Tolstoi, Virginia Woolf, Erich Maria Remarque, Marguerite Yourcenar, Marcel Proust, T. S. Eliot, Valdímir Nabókov, Jean-Paul Sartre i, per damunt de tots, Italo Calvino
I són, sobretot, un cant al diàleg entre diferents llengües i cultures i entre diferents disciplines artístiques, sempre partint de Mercè Rodoreda o arribant-hi. Perquè Rodoreda és tant el centre sobre el qual pivota el llibre com una mena d’excusa per a analitzar obres d’altri, entre les quals hi ha, també, la de Mercè Ibarz mateixa, que sovint fa un exercici d’introspecció per explorar les motivacions de la seva trajectòria vital, professional i, especialment, de la seva escriptura.
Entre els elements autobiogràfics m’agradaria destacar la narració que fa de la seva visita a Irlanda el 1980, motivada per la voluntat de millorar el seu anglès. Inicialment viu a Dublín amb una família protestant, en un ambient força fred i controlador, repressiu, que abandona per viure amb la senyora Frynn, que “havia estat secretària del president Éamon de Valera […], un dels més reconeguts líders de la independència irlandesa, president durant anys de la república”. Òbviament, també visita Belfast, on coneix Ike, “un dirigent de la guerrilla irlandesa, de l’IRA”, que li va resumir la duresa del drama irlandès amb una sola frase: “Aquí no hem menjat més que patates, res més”.
Connectar Rodoreda amb la poesia anglesa o amb el moviment punk: “el llenguatge que anhela i propugna T. S. Eliot no és diferent del que forja Mercè Rodoreda ni del de la poètica de Patti Smith, la poeta punk”.
El vessant de les connexions artístiques en general i literàries en particular és amplíssim. Té en compte l’obra pictòrica de Rodoreda i entre les imatges que es reprodueixen en el llibre —un altre dels encerts de la col·lecció Mirades— hi ha un parell d’aquarel·les seves ben dignes. A més, les referències i les reflexions sobre altres artistes, especialment pintors o escultors, abasten des de creadors de primera línia internacional com ara Francisco de Goya, Juli González, Paul Klee o Joan Miró, fins a d’altres de menys coneguts pel públic general, entre els quals trobarem Ángeles Santos, Francesc Domingo, Àngels Planells, Remedios Varo o Àngela Nebot.
També és ben extensa la llista d’escriptors que Ibarz ens ofereix filtrada o motivada per la lectura de l’obra de Rodoreda: Lev Tolstoi, Virginia Woolf, Erich Maria Remarque, Marguerite Yourcenar, Marcel Proust, T. S. Eliot, Valdímir Nabókov, Jean-Paul Sartre i, per damunt de tots, Italo Calvino, l’obra del qual plana amb insistència sobre pràcticament tot el llibre. I entre els catalans, Maria-Mercè Marçal o Quim Monzó.
Finalment, també trobareu cinema i música entre les pàgines d’aquest llibre. Al capdavall, Mercè Ibarz es mira totes les disciplines com un conjunt gairebé indissoluble:
“La literatura, la poesia, la música, les arts plàstiques i visuals són un càntic del món. Un cor de veus i mirades que, distintes i paral·leles, a l’uníson responen a cada moment de la vida i de la historia i en componen un càntic que, per no defallir, enllaça les onades del temps, de la prehistòria cap al present i del present cap a la prehistòria, en l’antiguitat del present, en el present de l’antiguitat, fins a la confusió entre passat, present i futur.”
És per això que en una sola frase Mercè Ibarz, des del convenciment ferm que “cada lector arriba al llibre amb el seu propi bagatge de vivències i lectures”, és capaç de connectar Rodoreda amb la poesia anglesa o amb el moviment punk: “el llenguatge que anhela i propugna T. S. Eliot no és diferent del que forja Mercè Rodoreda ni del de la poètica de Patti Smith, la poeta punk”. És amb aquesta mentalitat tan lliure, tan oberta i tan creativa que us recomano que llegiu el llibre de Mercè Ibarz.
