Aquests dies he vist la pel·lícula Número 24, de John Andreas Andersen, centrada en Gunnar Sønsteby, un personatge clau en la resistència noruega durant l’ocupació nazi. Us la recomano. Un Sønsteby ja vell narra la seva experiència a un grup de joves i és a partir d’això que les imatges retornen al passat. Tranquils, que no us en contaré res més. El que sí que us diré és que hi ha un parell de missatges que m’han fet pensar.
“Tot i ser un adversari de la seva ideologia […] es va aliar amb els poders que es van ensenyorir del seu país” i es va acabar afiliant al partit nazi, un més de l’aclaparadora majoria de no herois.
En primer lloc, Sønsteby pregunta als joves que l’escolten ben atentament si se senten segurs. Com era previsible, la resposta és afirmativa, però Sønsteby els recorda que ell i els seus companys, setanta anys abans, també se sentien segurs: “Ens pensàvem que estàvem en la postguerra [de la Primera Guerra Mundial] però estàvem en un període d’entreguerres”.
Certament, convindreu amb mi que és un pensament que tots tenim. Poca gent a l’Europa occidental pensa avui que viurà una guerra. Fora insuportable viure amb aquesta por, però em sembla que tampoc no podem ser tan ignorants per a concloure que la situació és idíl·lica. Feu una repassada als conflictes internacionals i us adonareu que tot queda molt a prop, massa a prop.
El segon missatge que deixa caure Gunnar Sønsteby m’ha fet reflexionar fins i tot més: “En la guerra desapareixen els matisos i tot és blanc o negre”. No sé si hi estic d’acord i preferiria no tenir mai l’experiència que em permetés de rebatre’l. El que sí que em sembla del tot clar és que en les postguerres el que pren força són els matisos. I m’ho confirma la lectura de l’impressionant Retorn a Viena, de Hilde Spiel (Viena, 1911-1990):
“qui, a Àustria, fora dels antics interns dels camps de concentració, dels cadàvers dels seus camarades llançats a les fosses comunes i dels submarins que han conservat la vida; qui, fora dels sis-cents membres de la resistència que van penjar o decapitar i d’uns quants milers més que no van ser descoberts, va poder quedar-se’n al marge? A Anglaterra, durant la guerra, quan somniàvem que tornàvem a veure la nostra pàtria, ens dèiem que no donaríem la mà a ningú que, d’una manera o altra, s’hagués aliat amb el règim. Aquest propòsit ara em sembla ridícul; totes les línies divisòries s’han difuminat. Al meu parer, no es pot reprotxar res a l’Stefan, fora de no tenir vocació d’heroi o de víctima.”
Stefan és un amic de Spiel que, “tot i ser un adversari de la seva ideologia […] es va aliar amb els poders que es van ensenyorir del seu país” i es va acabar afiliant al partit nazi, un més de l’aclaparadora majoria de no herois.
L’encàrrec que el diari progressista anglès New Statesman fa a l’escriptora i periodista Hilde Spiel, nou mesos després que s’hagi acabat la Segona Guerra Mundial.
Retorn a Viena és el resultat, en forma de dietari, de l’encàrrec que el diari progressista anglès New Statesman fa a l’escriptora i periodista Hilde Spiel, nou mesos després que s’hagi acabat la Segona Guerra Mundial. Spiel, que havia fugit del seu país el 1936 per instal·lar-se a Anglaterra, torna a la ciutat en què havia nascut i hi passa poc més de tres setmanes de l’hivern de 1946.
La narració comença el 29 de gener i es tanca el 23 de febrer, amb un afegit final de setembre de 1967 en què ens explica, entre altres aspectes, que les anotacions estaven escrites originalment en anglès, tot i que el llibre es publicarà en alemany: aquest és el que tradueix Marc Jiménez Buzzi, que inclou també l’esclaridor pròleg de Daniela Strigl a l’edició original.
Spiel, que hi arriba vestida amb uniforme de l’exèrcit, s’instal·la al sector britànic de Viena: permeteu-me recordar que els aliats, com fan amb Alemanya i Berlín, es reparteixen Àustria i Viena i, també com en el cas alemany, la capital queda dins el sector soviètic —Àustria es reunificarà el 27 de juliol de 1955. És per això que en el relat de Spiel us trobareu continus canvis de sector amb la voluntat de visitar les cases que han format part del seu passat, retrobar-se amb diferents amics, dur a terme encàrrecs que li han fet…
S’hi troba, òbviament, una ciutat devastada, però alhora amb una activitat cultural incipient: el teatre, l’òpera… Sobretot l’òpera, la música:
“L’Opera Nacional de Viena encara atrau el talent de tots els racons d’Europa […] Per als vienesos, la música és més important que tots els esdeveniments socials, econòmics i polítics. Les estrenes d’òpera susciten un interès que a altres llocs desperten els assumptes polítics, i si en la vida pública s’observa una manca de vida i de talent, els cantants i els músics són substituïts constantment per noves i millors forces.”
Visitar les cases que han format part del seu passat, retrobar-se amb diferents amics, dur a terme encàrrecs que li han fet… S’hi troba, òbviament, una ciutat devastada.
Atès l’encàrrec en què s’inscriu el projecte periodístic, el text està farcit de comparacions amb Anglaterra. Spiel pensa potser en la necessitat que tindran els seus hipotètics lectors però és que, alhora, ella mateixa viu entre dues aigües i no sempre se sent capaç de guardar les distàncies. Hi ha també, òbviament, contínues incursions cap al passat, cap als seus anys d’infantesa, adolescència i joventut. Són, potser, els passatges més emotius, sovint tocats d’un lirisme encisador.
Retorn a Viena és un llibre magnífic, de lectura gairebé obligatòria en el moment històric que vivim, especialment si no volem oblidar el resultat de les guerres. Pel que fa a Hilde Spiel, espero poder llegir ben aviat les seves memòries. Die hellen und die finsteren Zeiten. Erinnerungen 1911-1946 [Els temps lluminosos i els foscos. Records 1911-1946] i Welche Welt ist meine Welt? Erinnerungen 1946-1989 [Quin és el meu món? Records 1946-1989] encara esperen que alguna editorial es decideixi a traduir-los.
