No hi ha dubte que el prestigi de la tradició homoeròtica clàssica proporciona als poetes neohel·lènics un repertori de formes expressives i una legitimitat literària sense parangons en la major part de les literatures.
Salze Editorial, l’esforçat segell que des de Castelló de la Plana ofereix cada any als lectors en acurada traducció, acompanyada del text original, l’antologia d’alguna figura escollida de la lírica contemporània, ha editat enguany ―a càrrec de Lucas Gonzalvo Valls, autor també del pròleg, i rematada amb un epíleg de Jaume Almirall― Regala’m un cos, una tria de l’obra del poeta neohel·lènic Dinos Khristianópulos –pseudònim de Konstandinos Dimitriadis–, escassament coneguda a casa nostra.
Regala’m un cos representa, doncs, el primer contacte per a la major part dels lectors catalans amb l’obra i la figura de Khristianópulos, fill d’un refugiat de la Tràcia Oriental, nascut en 1931 a Tessalònica, la ciutat on va residir tota la vida i en la universitat de la qual es va llicenciar en Estudis Clàssics en 1955, per bé que de 1958 a 1965 es va guanyar les garrofes com a bibliotecari i després es va dedicar a tasques editorials. Hi va morir en 2020.
D’entrada, diria que les dues característiques que, al meu entendre, singularitzen Khristianópulos dins el bigarrat panorama de la poesia grega de postguerra són la presència constant de l’homoerotisme i la influència kavafiana. Però si tan sols ateníem a aquestes facetes, no passaria de constituir un epígon de la figura central de la poesia neohel·lènica, valoració que no s’ajusta pas a la realitat. I és que convindria no oblidar que, a diferència d’altres literatures, la poesia grega clàssica compta amb una notable representació d’epigrames homoeròtics recollits en el llibre XII de la cèlebre Antologia grega, que el lector pot trobar traduïts al català per Àngel Carbonell sota el títol de La Musa dels nois (Girona, L’Am, 2018).
Khristianópulos ha de fer front a la seua homosexualitat sense aquests recursos, atès el seu sincer fervor religiós, que entra en problemàtica contradicció amb les seues tendències eròtiques.
La dada no és pas anecdòtica, perquè per damunt de l’existència d’una solució de continuïtat idiomàtica entre el grec clàssic i bizantí i la llengua actual ―que es va substanciar en la violenta disputa entre els partidaris de la katharévussa, una varietat purista i arcaïtzant, enfront de la varietat popular –dhimotikí–, resolta en la dècada dels setanta del segle XX amb el predomini d’aquesta última―, no hi ha dubte que el prestigi de la tradició homoeròtica clàssica proporciona als poetes neohel·lènics un repertori de formes expressives i una legitimitat literària sense parangons en la major part de les literatures.
En tot cas, situar l’obra de Khristianópulos en el seu context històric demana tenir en compte l’existència de dos factors determinants de la recepció de la poesia homoeròtica antiga pels poetes homosexuals grecs moderns. El primer té a veure amb el punt de vista de l’ètica sexual clàssica, en què les pràctiques del plaer apareixien centrades en la penetració, acte íntimament associat a la dominació, d’acord amb una oposició entre activitat i passivitat eròtica, en el marc de la qual la característica definitòria de l’home lliure consistia no tant a precisar el sexe de la persona amb qui mantenia relacions com amb el fet de si penetrava o era penetrat, circumstància aquesta última considerada indigna i vergonyosa, pròpia d’esclaus, dones o efebus. En segon lloc, entre l’ètica pagana i l’actual s’obri un abisme de segles producte del triomf del cristianisme, amb la seua noció de pecat i la severíssima condemna de les relacions homosexuals.
Amb el propòsit no sols d’acostar l’historicisme kavafià a la modernitat, sinó a l’univers religiós de la Grècia ortodoxa contemporània. Amb l’encert afegit que hi encunya tota una galeria de personatges, com ara el màrtir Sebastià o la Magdalena.
En la poesia kavafiana aquests obstacles venien atenuats per la indiferència religiosa i la influència de la literatura decadentista de fin de siècle, però Khristianópulos ha de fer front a la seua homosexualitat sense aquests recursos, atès el seu sincer fervor religiós, que entra en problemàtica contradicció amb les seues tendències eròtiques. En una primera etapa, la contradicció es veu atenuada per la perspectiva historicista que hi adopta, a través de la tècnica del monòleg dramàtic, inspirat en l’exemple de Yeats i de Kavafis. Per mitjà d’aquest artifici aconsegueix donar veu als seus sentiments sense assumir-los en primera persona, tot i els freqüents i premeditats anacronismes que salpebren els seus versos.
Ens trobem davant d’una estratègia que podria ser interpretada en clau de mala lectura o lectura esbiaixada ―per dir-ho a la manera de Harold Bloom―, amb el propòsit no sols d’acostar l’historicisme kavafià a la modernitat, sinó a l’univers religiós de la Grècia ortodoxa contemporània. Amb l’encert afegit que hi encunya tota una galeria de personatges, com ara el màrtir Sebastià o la Magdalena, que després han esdevingut figures emblemàtiques de l’imaginari gai. Passats els anys, l’autor es va distanciar d’aquesta manera d’entendre l’escriptura lírica i va optar per un estil més directe i sense aparents artificis, però la qualitat d’aquestes primeres composicions, sovint inspirades en personatges bíblics, resulta ja indiscutible.
Dels seus versos, recorreguts pel remordiment encarnat en la presència de la mare, que l’espera a casa fins “ben entrada la nit i la trobo / amb un llibre a la mà esperant / muda, desvetllada i pàl·lida”, com una icona que intueix l’agitació física i anímica del fill.
El despullament progressiu de la seua dicció poètica deixa al descobert la seua homosexualitat i les seues inclinacions masoquistes – “l’amor es guanya amb submissió”–, que es concreten tant en el motiu del fetitxisme dels peus –“Sant Sopar”– com en la fascinació envers els soldats i les seues botes – “Himne a la bota”–, personificació del domini i la masculinitat. Els versos del poeta retraten ara amb un realisme cru la seua febril recerca eròtica pels ravals occidentals de Tessalònica, la freqüentació de les tavernes i els descampats on a les nits pul·lula de manera clandestina la violència i la prostitució –“tan sols un intent de cercar espasmes, un manyoc de bitllets nocturns”. L’èxtasi efímer i la humiliació joiosament viscuda, però també la solitud s’hi emparen dels seus versos, recorreguts pel remordiment encarnat en la presència de la mare, que l’espera a casa fins “ben entrada la nit i la trobo / amb un llibre a la mà esperant / muda, desvetllada i pàl·lida”, com una icona que intueix l’agitació física i anímica del fill.
El pas dels anys, la consciència del risc inherent a la freqüentació de certs ambients i l’amenaça omnipresent ―però tàcita― de la sida, unida a la transformació urbana de la ciutat, que creix i “saneja” els seus barris marginals, aporten a la seua poesia una nota nova: la nostàlgia del paisatge urbà escenari dels dies de joventut. I és que la seua obra no sols admet la qualificació de queer per la temàtica eròtica, sinó també per la tendència a expressar la seua identitat a través de l’íntima interacció entre el subjecte líric i la càrrega emotiva del seu entorn material i humà.
Un poeta de qualitat contrastada i honestedat insubornable, mereixedor d’una lectura atenta i capaç de fer front amb la seua paraula coratjosa a la marginalitat sexual, l’opressió política i els infortunis de la Grècia contemporània, sense deixar-se domesticar per premis ni sinecures.
En aquesta última etapa hi fa també acte de presència la consciència política, sempre massa voluble –“alguns a terra apallissats en defensa d’ideals / altres desbocats amb les furgonetes, / i jo despreocupat rodant pels descampats” –, potser perquè l’esquerra menyspreava també els homosexuals –“Perseguits”. Els seus poemes, d’una banda, s’hi escurcen fins a adoptar la forma de l’epigrama o l’aforisme en vers, en alguns casos amb resultats afortunadíssims, com aquell que diu “què no heu fet per enterrar-me / heu oblidat, però, que soc llavor”, esdevingut un autèntic eslògan de les més diverses causes marginals. De l’altra, s’hi registra una tendència cada cop més acusada envers el poema en prosa, sovint amb resultats discutibles, en la mesura que al costat de reflexions esplèndides –“Al cementiri”–, hi dona cabuda a temes fins ara aliens als seus interessos i no sempre exempts de xovinisme patriòtic, com ara l’enemistat amb els turcs o la supervivència del cristianisme ortodox a Constantinoble.
Tot plegat, esbossa la complexa trajectòria d’un poeta de qualitat contrastada i honestedat insubornable, mereixedor d’una lectura atenta i capaç de fer front amb la seua paraula coratjosa a la marginalitat sexual, l’opressió política i els infortunis de la Grècia contemporània, sense deixar-se domesticar per premis ni sinecures, que va rebutjar sempre amb una llibertat i independència de criteri que els poetes catalans faríem bé d’assimilar.
