Presta atenció a segons quins detalls, ara la descripció d’una portella, ara la degollada d’una gallina. Els punts necessaris per a recrear l’atmosfera. Només els necessaris. No hi ha res sobrer.
Núria Cadenes és una de les veus més interessants de la literatura catalana actual. Destaca per la diversitat de temes que aborda la seua narrativa, ara un banquer mallorquí, ara un Cèsar romà, i per la qualitat de la prosa, amb un domini de la llengua envejable.
Concretament, la narrativa de la recent guanyadora del VII Premi Proa de novel·la té música, un ritme que pocs assoleixen. Aconsegueix que la història s’enlaire als ulls de lectors. El llenguatge acurat i els paràgrafs curts, sovint unes poques paraules, de vegades només una, provoquen el miratge de llegir fragments quasi de prosa poètica.
Amb Qui salva una vida, novel·la publicada en novembre de 2025, ho ha tornat a fer. Vet ací un diàleg del protagonista, mossén Joan, i de Lola, la germana:
— “Serà difícil, Lola. I compromès. Ella va dir que el que calgui. —Et significaràs. —El que calgui.”
Tres paràgrafs. Una melodia. I una declaració d’intencions. Estilística. Però no només.
De manera semblant a Tiberi Cèsar, la novel·la Qui salva una vida està construïda a còpia de petites tessel·les, capítols no massa extensos, que van i venen en el temps, entre 1943 i 1950, d’una banda, i “abans”, d’una altra.
Cadenes presta atenció a segons quins detalls, ara la descripció d’una portella, ara la degollada d’una gallina. Els punts necessaris per a recrear l’atmosfera. Només els necessaris. No hi ha res sobrer. Ho escric així, sense verb, tot copiant –ja em perdonarà!– una part del seu estil. Així, per triar-ne una mostra, coneixem la gasiveria de Lola i del patiment, per escassesa, d’Isabel gràcies al café, article de luxe en la postguerra, “tresor negre”. És “tan escàs, tan gustós, tan tot i tan car”! Isabel, amb petits robatoris, assaboreix els glops amargants i estimulants “com una petita justícia, com el reequilibri que el país ja no pot tornar a oferir”. El café també és una metàfora.
La barcelonina “que fa més de vint-i-cinc anys que viu al País Valencià” –no en són pocs!– també domina el joc de les repeticions. Els humans, mentre parlem amb nosaltres mateixos com per a acceptar la realitat, reiterem sovint les mateixes frases. I també, és clar, ella fa ús de les repeticions retòriques, com ara aquesta anàfora: “Li deia, va ser culpa teva. Li deia, no mereixes els dies que tens. Li deia, mata’t”. Virtuosisme, sí, però al servei de la història.
L’escriptora accedeix als diàlegs, interiors i exteriors, de diversos personatges i els reflecteix, en la parla de la Cerdanya. Amb traços esquemàtics i fins els dibuixa amb una veritat que esborrona. Li diuen versemblança els qui en saben.
Mitjançant aquesta manera de narrar, aconsegueix crear un ambient depurat, incisiu, punyent. Estic temptat d’escriure que fortament visual si no és perquè només treballa amb paraules:
“Que la noia se m’ha llançat al pou. —Què dius ara! —Això que sents. —Que no fos que rellisqués. —Pots comptar. Tot el poble en va anar ple. I encara ara”.
No està contada de manera lineal sinó, en aparença desordenada. Polièdrica. Ara ací i ara allà. Exigeix atenció al lector. I complicitat.
Amb trenta-una paraules ha fet entendre al lector, de manera incisiva, com un ganivet que s’enfonsa en la carn, el brogit d’un poble petit davant d’un suïcidi. Contar-ho amb les paraules justes. No en calen més. Aquestes precisament. Economia lingüística. Corprenedor. Igualment que els mots escassejaven durant la dècada dels quaranta del segle passat, l’autora només fa servir els mots precisos: “La por fa una olor acre i no s’oblida”. Vet ací les coordenades temporals.
De manera semblant a Tiberi Cèsar, la novel·la Qui salva una vida està construïda a còpia de petites tessel·les, capítols no massa extensos, que van i venen en el temps, entre 1943 i 1950, d’una banda, i “abans”, d’una altra. Tots junts formen un mosaic colpidor, tant pel que s’explicita com pel que s’hi apunta. O s’hi intueix. No està contada de manera lineal sinó, en aparença desordenada. Polièdrica. Ara ací i ara allà. Exigeix atenció al lector. I complicitat. Ben fet.
Cadenes fa literatura de la realitat. L’escriptora s’alimenta d’una veritat tan potent que no li cal inventar-la. Com en el recent recull de relats breus En carn i ossos. S’endinsa en la selva, ensuma les històries i les acaça per a després cuinar-les i servir-nos-les al lector en un llibre roent, que crema. Ficció o no-ficció, família o no, la dificultat està en contar bé una història. I la ja torrentina hi excel·leix.
Una xarxa d’evasió com a tema. Espanya està ocupada pels franquistes. França pels nazis. “La guerra d’ara li semblava una continuació de l’anterior, com si fossin filles de la mateixa perversió”.
Aquesta vegada ha triat una xarxa d’evasió com a tema. Espanya està ocupada pels franquistes. França pels nazis. “La guerra d’ara li semblava una continuació de l’anterior, com si fossin filles de la mateixa perversió”. És temps d’empresonaments, de tortures, d’execucions. I hi ha qui necessita fugir. I també n’hi ha, pocs, que se la juguen per ajudar-los. “Un cop saps, has de fer. / Ajudar. / Això.” Aquesta és la trama: ajudar, salvar vides. A qui ho necessita.
Qui salva una vida, salva el món sencer, afirma, amb raó, la Mixnà. Això fan mossén Joan i la resta, salvar la humanitat. Acabades les guerres, a França el premien amb la Legió d’Honor i a Espanya amb l’expulsió de la parròquia i dels seus feligresos. “La jerarquia el vol fer fora. Desterrar-lo. Ja ho han dit. Perquè mossèn Joan ajuda la gent i això ara es veu que no es pot fer. Que el bisbe no ho vol”. Els bisbes no havien declarat una croada a la República debades.
Fa un temps que els lectors de València perdérem una llibretera entusiasta. A canvi, tots els del domini lingüístic hem guanyat una senyora escriptora a temps complet. No debades, els cinc darrers llibres, el 35% del total d’una producció que s’inicià a primeries dels noranta, els ha publicat en els darrers cinc anys. Tot indica, doncs, que Núria Cadenes continuarà donant-nos alegries. Visca! De moment, però, gaudim d’aquesta.
