“Els règims democràtics han d’aspirar a civilitzar el conflicte, no a eliminar-lo en la seva integritat”, afirma. Si no és així, insisteix, els beneficiaris, només poden ser aquells que ostenten el poder, els que no volen que res canviï.
Ajudar a entendre la confrontació política d’una manera diferent a com ho fan els mitjans de comunicació i, per influència d’aquests, una gran majoria social, és l’objectiu d’aquest breu assaig del jove politòleg Toni Rodon. A més, l’autor pretén fer-ho a la manera dels clàssics, que no és cap altra que des de la provocació. I del cert que provoca quan afirma que “la polarització, la tensió política, no és necessàriament dolenta” sinó que “pot ser fins i tot bona, si entenem bé allò que les democràcies ens poden donar”.
Tot plegat, ens recorda que la confrontació política és inherent al poder i que la democràcia no elimina els conflictes sinó que els civilitza. Per a Rodon no hi ha dubte, a més, que “solen ser precisament els paladins de ‘la polarització és dolenta’ els que acostumen a ser-ne els més beneficiats”, aquells justament que no volen que canvie res.
Si l’objectiu darrer de l’autor és que el lector dubte d’una cosa aparentment tan evident com és que la tensió política és dolenta, ben segur que en molts casos ho aconseguirà. A través de múltiples exemples, amb arguments sòlids, defensa la seua posició, la qual podria semblar feble o, si més no, massa agosarada si tenim en compte el context social i polític en què vivim. Rodon no és, però, un ingenu ni un temerari. Sap el terreny que trepitja.
L’Hongria de Victor Orban, amb una polarització baixa i amb una de les pitjors qualitats democràtiques d’Europa.
El politòleg va despertar a aquest interès entre 2014 i 2016 mentre assistia com a estudiant a les jobs talks que tenien lloc a l’Encina Hall del Departament de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat d’Stanford. Mentre es feien aquelles trobades hi va haver el Brèxit o l’elecció de Trump com a president dels Estats Units, fets d’una gran transcendència que van commocionar l’opinió pública mundial. Rodon explica que en aquell moment la tensió política es va posar de moda en el món acadèmic, quan anys endarrere no havia passat de ser un tema anecdòtic o molt delimitat.
Uns especialistes van estudiar les causes de la polarització i, d’altres, les seues conseqüències. “Molts d’ells, però, compartien, i en certa manera comparteixen”, explica “la idea que la polarització és un fenomen dolent, que cal evitar, que és especialment perjudicial per als sistemes democràtics. Que en alguns casos ens pot arribar a portar al desastre”.
Siga com vulga, Rodon manté que la confrontació, però, no només és consubstancial a les nostres democràcies sinó que, a més, és necessària i rarament una condició suficient perquè el sistema caiga. A més a més, la manca de polarització cal llegir-la com un mal símptoma.
“Els règims democràtics han d’aspirar a civilitzar el conflicte, no a eliminar-lo en la seva integritat”, afirma. Si no és així, insisteix, els beneficiaris, només poden ser aquells que ostenten el poder, els que no volen que res canviï.
Es refereix al País Valencià en les èpoques de governs del PP, amb una polarització igualment baixa, on els populars guanyaven per majories absolutes i on la “degradació de la qualitat democràtica va ser notòria”.
L’autor posa el dit en la nafra quan recorda que molts països polaritzats com ara Estats Units, han vist reduïda la seua qualitat democràtica mentre que en d’altres com ara França, Regne Unit o Canadà, “el cos institucional segueix més o menys intacte, malgrat les discrepàncies ideològiques i afectives creixents, força elevades”.
Un altre cas molt singular seria l’Hongria de Victor Orban, amb una polarització baixa i amb una de les pitjors qualitats democràtiques d’Europa. En el mateix sentit, Rodon, es refereix al País Valencià en les èpoques de governs del PP, amb una polarització igualment baixa, on els populars guanyaven per majories absolutes i on la “degradació de la qualitat democràtica va ser notòria”.
Tampoc està d’acord que les xarxes socials siguen les culpables de la tensió política. Els estudis confirmen que “una minoria d’usuaris molt actius són els responsables de la distribució de contingut super-partidista”. De la mateixa manera que molts estudis consideren limitats els efectes de les notícies falses distribuïdes en aquestes mateixes xarxes en la victòria de Trump, el Brèxit, o l’auge de Vox.
Aquesta demonització de la polarització –confrontació– és el que ha impedit, posem per cas, articular una solució democràtica des de l’Estat a les aspiracions legitimes d’autodeterminació d’una gran part de la societat catalana.
Aquesta demonització de la polarització –confrontació– és el que ha impedit, posem per cas, articular una solució democràtica des de l’Estat a les aspiracions legitimes d’autodeterminació d’una gran part de la societat catalana.
Comptat i debatut, Rodon insisteix en què “la democràcia és la canalització del conflicte, el consentiment del perdedor i el beneplàcit que el guanyador respectarà unes normes mínimes” malgrat que també és un sistema que permet jugar als que hi van en contra.
“En la llarga mirada de la història”, escriu, “veiem que de fet una mica de polarització, sigui ideològica o emocional, permet desencallar determinats canvis i fa reaccionar al poder, sobretot quan l’elit pateix per la seva cadira”. L’elit intentarà imposar l’ordre, la clau de volta passarà per “retocar el punt de mira i focalitzar-lo en allò que la democràcia permet: la gestió del conflicte, del poder, de les propostes, sovint divergents, sobretot en els aspectes estructurals, que els diferents grups polítics posen sobre la taula”.
Un assaig interessant i, del cert, provocador. Cal dir que Antoni Rodon Casarramona (Mataró, 1985) forma part d’una jove generació de politòlegs dels Països Catalans amb una sòlida formació. Doctor Europeu en Ciències Polítiques i professor a la Universitat Pompeu Fabra, ha estat investigador de la London School of Economics and Political Science i també de la Universitat de Stanford, a més d’un col·laborador habitual com a analista dels mitjans de comunicació en català.
