Res millor podria haver triat en la vida que l’opció de ser pagesa.
Quedar-se al tros és una decisió valenta. Almenys, això és el que sovint li diuen a la protagonista i autora del llibre. Valentia o gosadia, la realitat en aquest cas és que és una decisió conscient i coherent. Si d’alguna cosa no manca la Júlia Viejobueno és d’arguments que, des del raonament o el sentiment, poden convéncer qualsevol que res millor podria haver triat en la vida que l’opció de ser pagesa.
Millor, però, i ella ho sap, no significa fàcil, ni tranquil·la, ni còmoda; tanmateix és la que ofereix el goig de sentir que quelcom li pertany i que ella pertany a allò. No debades, segons la definició del diccionari, el tros és una “Peça de terra que posseeix algú”, i sembla que també pot produir-se el cas contrari.
L’amor a la terra no és una passió que sorgeix d’un dia per l’altre, en aquest cas ben bé es podria dir que els factors ambientals fa generacions que han alterat la genètica de la família per a produir-los aquesta dilecció envers l’agricultura. Així ho reflecteix en la primera part del llibre, on es mostra aquest vincle secular.
Júlia Viejobueno escriu, i molt bé, totes aquestes reflexions que van més enllà d’una simple descripció dels fets de cada dia en la vida al camp. Possiblement, escriure era, i és, l’altre ofici que tenia previst per a la seua existència. Per això, va marxar a cursar Estudis literaris a Barcelona i, quan va acabar i ja no trobava cap justificació per a romandre més temps a la ciutat, se’n va tornar.
Millor, però, i ella ho sap, no significa fàcil, ni tranquil·la, ni còmoda; tanmateix és la que ofereix el goig de sentir que quelcom li pertany i que ella pertany a allò.
Com diria un altre llibre del Priorat, “partir no és més que l’inici del viatge de tornada cap a casa”, un viatge de retorn a “lo seu mig del món”. Perquè la seua raó de ser és el tros i tot el que representa. Només per a algú capaç d’entendre la terra i el que hi naix i habita d’aquesta manera, pot tindre el mateix sentit la ploma que l’aixada. Perquè les figueres no són tan sols arbres, són aixopluc, són tot allò que es viu al recer de la seua ombra, són casa per als de casa i per a tantes bestioles que comparteixen hàbitat i que hi formen part de l’escenari vivent on representen cada dia la seua obra. La Figuera, en majúscula o minúscula, és llar.
Miramar és el nom del tros principal, un curiós topònim per a un indret terra endins, qui sap si amb una energia espiritual semblant a la de la possessió homònima lul·liana. Aquesta idea ens la transmet en llegir la segona part, on es mostra l’encanteri que crea la terra. Una fascinació que la manté, ara per ara, quan comprova els efectes de la pluja en la terra, dels ceps que cal replantar cada any o de la poda, tot i saber del cert que la terra pot ser tan agraïda com traïdora. I, amb tot, la por al desencís i a caure en la temptació de seguir el camí de la productivitat i dels diners, una senda que no coneix aquesta mirada encantada.
Possiblement, escriure era, i és, l’altre ofici que tenia previst per a la seua existència. Per això, va marxar a cursar Estudis literaris a Barcelona i, quan va acabar i ja no trobava cap justificació per a romandre més temps a la ciutat, se’n va tornar.
Dividit en tres parts que contenen diverses seccions breus, el llibre publicat per Vibop és la primera obra de l’autora. Forma part de la col·lecció Envinats, llibres de petit format que vinculen el món del vi amb el món de les arts i la creació.
Júlia Viejobueno Cavallé ha sigut columnista de la Directa durant dos anys, als seus articles ha parlat del món rural, com es veu la vida des d’aquest indret, com es relaciona amb altres espais i el decurs dels cicles naturals que marquen el pas del temps. Des que va tornar de Barcelona, va fixar amb la fotografia una imatge diària de la terra, una imatge on copsava aquella bellesa que motiva i incentiva que hi torne cada dia. La seua tornada no ha implicat només el retorn al treball de la vinya, les aulives, les ametles, tot allò que produeix la terra del Priorat, sinó també la participació directa en les iniciatives culturals de la comarca.
L’encanteri que crea la terra. Una fascinació que la manté, ara per ara, quan comprova els efectes de la pluja en la terra, dels ceps que cal replantar cada any o de la poda, tot i saber del cert que la terra pot ser tan agraïda com traïdora.
L’argument raonat d’aquesta tornada torna a ser present a la tercera part, on es fa una reivindicació de la terra. Tot el discurs, però, no deixa de mostrar la incertesa pel futur, la reiteració que les paraules són vàlides pel que s’esdevé ara mateix al tros. Una imprecisió que no és nova d’avui, que amenaça la comarca des de fa anys i es combat gràcies a col·lectius de persones que la guarden. Idees enginyoses, projectes ben trobats i accions reinventades que aporten noves visions a panorames novells. Perquè “La vinya jove no gaudeix de la mateixa fama que la vella un cop el raïm es transmuta en vi, però a peu de bancal és una festa”, i, segons el moment, cal valorar tant aquella festa com el vi, tot i que haja de ser el resultat final i símbol de la supervivència del territori.
Esperança i pessimisme conviuen per a tirar avant amb il·lusió i alhora pensar amb prou realisme per saber on es trepitja. Viure el món com ho fa la terra, amb l’observació d’Heràclit que no pots banyar-te dues vegades al mateix riu, per a descobrir que cada instant és únic i no caure en el fatalisme, quan van mal dades, que allò pot tornar a passar en qualsevol moment. I així, també es pot aprendre que les llavors renaixen i que deixar morir allò que ens dona vida no és l’acció més favorable per a la supervivència. Des d’aquest lloc, amb la plena consciència de l’encert, es pot celebrar la tria.
