T. Kingfisher és el pseudònim que fa usar Ursula Vernon en algun dels seus llibres. Aquesta autora i il·lustradora va nàixer al Japó l’any 1977 i ha viscut en països d’Europa, Àsia i Orient Mitjà, encara que va créixer principalment als Estats Units. Va estudiar Antropologia i també va cursar classes d’art. Vernon va començar a ser coneguda pels seus webcomics i com a artista freelance. En la seua trajectòria ha sigut guardonada amb premis que la reconeixen com una de les millors escriptores de la fantasia i la ciència ficció de l’actualitat –Hugo, Nebula, Locus, Ursa Major, etc.
Va decidir escriure Què mou els morts després d’haver rellegit “La caiguda de la casa Usher”, d’Edgar Allan Poe, i haver-se quedat amb ganes de més. D’aquesta forma, va prendre la idea principal del relat de Poe i la va convertir en una nova obra de terror.
L’autora va decidir escriure Què mou els morts després d’haver rellegit “La caiguda de la casa Usher”, d’Edgar Allan Poe, i haver-se quedat amb ganes de més. D’aquesta forma, va prendre la idea principal del relat de Poe i la va convertir en una nova obra de terror victorià amb tocs gore que s’acosten a l’extravagància. La novel·la ha sigut publicada en català per l’Editorial Obscura, especialitzada en obres de misteri, fantasia i ciència ficció.
En aquest llibre, el personatge Alex Easton és cridat per Madeline Usher, que està greument malalta i preocupada pel seu bessó. Durant la visita a la mansió familiar, Alex coneix el doctor Denton i la micòloga Potter, els quals l’ajudaran a resoldre el misteri de la salut dels dos germans.
A més de l’esgarrifadora descripció de la mansió Usher i del paisatge fantasmagòric que l’envolta, que ja et posa el cor en un grapat, en aquest llibre sobreïxen els personatges.
Per fi, coneixem millor els germans Madeline i Roderick, tant físicament com emocionalment, amb tota mena de detalls. L’autora aconsegueix que patim per la seua dissort i ens fa sofrir amb ells, tan desvalguts i decadents.
El més fascinador és Àlex, qui deu ser el primer personatge de gènere no binari que apareix en una novel·la de terror victorià. La forma natural amb que l’autora aborda el tema, no escandalitza ningú, però sí que ens fa reflexionar sobre la vertadera existència del femení i el masculí.
Cal remarcar també Eugenia Potter, una creació literària simplement genial. Es tracta d’una científica avançada al seu temps, a qui no deixen exercir lliurement pel fet de ser dona. Potter ens encomana la seua passió pels fongs, que resulten més sorprenents i perillosos del que imaginàvem.
Però, certament, el més fascinador és Àlex, qui deu ser el primer personatge de gènere no binari que apareix en una novel·la de terror victorià. La forma natural amb que l’autora aborda el tema, no escandalitza ningú, però sí que ens fa reflexionar sobre la vertadera existència del femení i el masculí. Particularment, em recorda la novel·la d’Úrsula K. Leguin, La mà esquerra de la foscor. Sols que el personatge de Kingfisher no viu en un altre planeta, sinó en un país europeu anomenat Gal·làcia, prop de Ruràlia.
No podem deixar de banda, els altres protagonistes indiscutibles del llibre: les llebres. És curiós com aquestes bestioles, normalment boniques i elegants, poden produir-nos tal neguit, però Kingfisher ho aconsegueix. De la mateixa manera que ho fa Stephen King amb els gats i els gossos en Cementiri d’animals.
Una obra de terror gòtic que aborda l’ecologia, el feminisme i la diversitat sexual, on les llebres són zombis i els fongs amenacen el món, i amb un final apoteòsic.
Havent fet referència a com va nàixer Què mou els morts, podríem pensar que res hi podem afegir respecte de la trama si ja hem llegit “La caiguda de la casa Usher”. Però a mi, les 161 pàgines del llibre de Kingfisher no m’ha semblat gens una simple ampliació del conte de Poe, sinó una novel·la digna de ser valorada com allò que és: innovadora i original.
En resum, tenim ací una obra de terror gòtic que aborda l’ecologia, el feminisme i la diversitat sexual, on les llebres són zombis i els fongs amenacen el món, i amb un final apoteòsic. Si algú creu que pot superar Kingfisher, que prove per exemple amb “El corb” o “Els crims del carrer de la Morgue”. Jo hi estaré encantada, perquè soc una fervent admiradora d’Edgar Allan Poe i ho consideraria un homenatge al mestre del misteri.
