Hi desfilen reflexions agudes sobre la vida, la literatura, l’ofici de músic, la política cultural. Res li és aliè. Es mira expectant el món que l’envolta i en diu la seua, sense crispació, però contundent, deixant entreveure de tant en tant un lleu cabreig embolcallat d’humor i elegància.
Raimon (Ramon Pelegero Sanchis), cantant i poeta conegut per tothom, nascut a Xàtiva, al peu del canó durant sis dècades, ha publicat en menys d’un any dos dietaris. El primer, Personal i transferible –que abraça 1982 i 1983– recull moltes reflexions sobre l’edició dels CD Raimon, totes les cançons (1981), la seua rebuda i el seu significat i la publicació del seu primer dietari, Les hores guanyades, escrit entre 1980 i 1981.
El segon, Punxa de temps –en el qual em centraré ara– és més extens en anys. Comença el 1983, enllaçant amb l’anterior, i acaba el 1989. Cobreix anys i fets decisius en la vida i la trajectòria de Raimon, i també en la política i la societat catalana i valenciana.
Tot plegat, una dècada d’escriptura constant. A la nit a casa, als hotels mentre viatjava, a Xàbia descansant, en moments furtius. Raimon escriu sense una intenció clara, com si aquestes notes no haguessen de ser mai un llibre, o almenys això fa creure. En realitat, es pren l’escriptura com una cursa de llarga durada, de tornada sobre allò escrit, de maduració. El dietarisme, com a gènere, té un punt d’espontaneïtat i immediatesa, però també hi ha reescriptura, i molta. El repte i la gràcia literària estan en aconseguir que a penes s’hi note i que el lector ho llegisca com un pensament en veu alta, caçat al vol.
Raimon és un gran lector: filosofia, assaig, poesia, dietaris, literatura escollida. Lectures que ha assimilat i fet seues en una prosa delicada, punyent i àgil. Com a escriptor, és agosarat, rotund, honest, eloqüent i divertit. Gelós de la seua intimitat, però generós en la seua privacitat i el seu pensament, Raimon narra, fa crònica, et transporta a una època, et fa part del seu dia a dia amb subtilesa.
Per Punxa de temps hi desfilen reflexions agudes sobre la vida, la literatura, l’ofici de músic, la política cultural. Res li és aliè. Es mira expectant el món que l’envolta i en diu la seua, sense crispació, però contundent, deixant entreveure de tant en tant un lleu cabreig embolcallat d’humor i elegància, marca de la casa: la seua personalitat.
Un home de conversa, de petits cercles. Reunions discretes amb gent estimada: Andreu Alfaro, Manuel Vázquez Montalbán, Joan Fuster, Maria del Mar Bonet, Salvador Espriu, Manuel Vicent.
El dietari recull les seues inquietuds com a músic: gravacions, discos, actuacions, trobar temps i inspiració per fer cançons, la manera de concebre i viure l’ofici: “Fins ara em manté en l’ofici la resposta del públic. Si aquest fallés, plegaria sense dubtar ni un moment”. Després de vint anys sobre els escenaris, Raimon és molt més que una veu amb una guitarra, és una creació musical, diversa, elegant, amb moltes lletres pròpies i amb versos escollits i meravellosament musicats.
Recerca, assaigs, compenetració, un tot harmònic: tota peça hi compta, cada música i cada músic és clau. La posada en escena, el so i, per descomptat, la veu. Són sovint les preocupacions de Raimon abans de cada recital, paraula preferida a concert, i sobre les quals en parla.
Raimon és un home que ho passa tot pel sedàs, és primmirat. Tria el millor de cada casa entre les lectures, els músics i les amistats. I entre elles, la de Salvador Espriu, qui estava molt present en Personal i Intransferible i de nou en Punxa de temps. I així, un dels moments més esbalaïdors i sincers del dietari és l’anotació del 22 de febrer de 1985:
“Salvador Espriu ha mort avui a dos quarts de dues de la tarda. Amb ell se’n va una part important de la meva vida. No he pogut reprimir el plor. He plorat molt. He sentit el buit que deixa la seva persona. La conjunció de qualitats de la seva persona es dona rarament en un sol home. Bondat, alt nivell artístic, dignitat, honestedat, tot plegat en una sola persona, amb ironia, sentit de l’humor, sarcasme, capacitat d’ira, tolerància, generositat. Rigor màxim per a si mateix, condescendència per als altres. Comprensió de les febleses humanes i, al mateix temps, cap tipus de resignació. He de fer un gran esforç per creure que ja no podré parlar mai més amb ell”.
Durant el temps que Raimon escriu aquest dietari vindrà també la pèrdua de la mare –pocs anys abans fou la d’un germà. L’absurd de la mort toca a la seua porta i els dietaris en parlen. I mentrestant, la música, fer-ne i escoltar-ne, molta música clàssica, i compartir la vida amb els amics, l’amistat esdevé encara més important. Raimon és un home de conversa, de petits cercles. Reunions discretes amb gent estimada: Andreu Alfaro, Manuel Vázquez Montalbán, Joan Fuster, Maria del Mar Bonet, Salvador Espriu, Manuel Vicent, entre altres. I els seus amics de Xàtiva, trasplantats a Madrid, als qui evoca i busca sempre que pot: Josep Lluís Garcia Molina –Cote– i José Ramon Torregrossa –Torre.
I de tant en tant hi deixa caure petites “bombes”, dards que apunten, apunts que fan riure. Ell mateix ho admet: “Soc un poc punxa”. Per això, Punxa de temps.
Punxa de temps és un raig de llum per on brolla el dia a dia: els reclams de l’ofici, les anades i vingudes: París, Nova York, Itàlia, sempre Itàlia, Barcelona i València, buscant l’equilibri i fugint d’enyorances. I una constant vital: la seua companya Annalisa, qui ho amara tot. Sense ella, Raimon s’evapora, es perd. Res té sentit. No ho amaga. Ho diu i ho torna a dir. Sincer i discret alhora.
Res de tot això, però, no ho llegiríem amb l’interés que hi posem i ens captiva, sense el to elegant i subtil, irònic segons l’ocasió, amb què ho conta i la prosa neta i mesurada amb què ho lliga. Raimon posseeix un sentit de l’humor fi i rotund alhora. Sembla que no se les gasta, i de tant en tant hi deixa caure petites “bombes”, dards que apunten, apunts que fan riure. Ell mateix ho admet: “Soc un poc punxa”. Per això, Punxa de temps, títol del llibre i d’una de les cançons on evoca moments vitals compartits amb la mare.
En ell Raimon deixa constància d’un temps i d’unes dèries, i desplega el seu sentit crític davant del comportament humà. I ho fa amb un to de vegades provocador, sense pèls en la llengua, amb al·lusions, bromes, fent l’ullet al lector, i fins i tot algun acudit. Per això, entre molts altres aspectes, la lectura de Punxa de temps atrapa i desperta molts somriures.
