Fa ja uns anys que els historiadors i investigadors de tota mena han centrat bona part de les recerques en el període de la transició democràtica que, en un sentit ampli, podem entendre entre 1973 i 1982, tot i que hi ha fites més restrictives: 1975-1978. Aquella transició, entre la dictadura de Franco i l’actual règim democràtic, és considerada modèlica a força de minimitzar el context violent en què es va desenvolupar i d’ignorar que s’hi produïren més de 200 morts i assassinats.
Aquesta atenció sobre la transició política –o en l’àmbit més ampli de la memòria democràtica– també s’ha vist reflectida en la creació literària o fílmica amb nombrosos títols i, com no podia ser d’una altra manera, en l’escena catalana, on, en els darrers trenta anys, s’hi han escrit o estrenat més de vuitanta títols.
Entre les persones assassinades al llarg d’aquells anys, trobem una víctima singular –una més de les moltes que s’hi poden esmentar: el jove anarquista Salvador Puig Antich, ajusticiat mitjançat el garrot vil a la Presó Model de Barcelona, el dia 2 de març de 1974, després d’un consell de guerra farcit d’irregularitats. L’any 1994 la família Puig Antich intentà la revisió del cas davant del Tribunal Suprem, el qual va rebutjar-ne el recurs.
En el context de la nova sensibilitat derivada de la memòria històrica (2003), les germanes de Puig Antich intentaren de bell nou revisar-ne el procés i restituir l’honor i dignitat del germà menut. La sala militar del Tribunal Suprem, per segona vegada, desestimà el recurs, malgrat la nova documentació i les evidències presentades.
Tot aquest via crucis judicial de la víctima i de la família, del creixement, evolució i difusió del “cas Puig Antich” –notícies, reportatges, llibres, documentals, pel·lícula, cançons, etc.– queda molt ben recollit i explicat en el llibre de Jordi Panyella, Puig Antich. Cas obert (2014, reeditat en 2024).
Mercè Sarrias, amb una acreditada trajectòria com a autora teatral (Àfrica 30, 1997; La dona i el detectiu, 2000; En defensa dels mosquits albins, 2007; Quebec-Barcelona, 2012; o el volum de la col·lecció Teatre reunit on aplega l’obra escrita entre 1995 i 2023) i com a guionista de televisió (en sèries com Jet Lag, Plats Bruts o Porca Miseria, etc.), pren la investigació de Panyella com a punt de partida i en fa una dramatúrgia que, no tan sols conserva el tarannà periodístic, sinó que en manlleva el títol.
Però cal remarcar que, a més, el volum on s’edita el text dramàtic té un interès per se, perquè explica –i mostra– molt bé com ha estat concebut i dut a l’escena aquest text. La publicació s’obre justament amb unes pàgines de Jordi Panyella, “Les dues vides de Salvador Puig Antich” (9-23), que sintetitzen l’evolució vital del jove fins al seu assassinat i els intents de reobrir el cas.
En el següent apartat Mercè Sarrias explica detingudament “El procés d’escriptura” (25-31), i els reptes amb què s’hi ha hagut d’enfrontar en l’elaboració del text dramàtic, que estructura a partir de tres fites cronològiques: 1974, que només omple la víctima; 2003, l’esforç dels advocats per superar els paranys del sistema i aconseguir noves evidències de les parcialitats del consell de guerra, un fil que trena tota la peça; i 2024, quan se’ns fan presents d’una manera molt viva les germanes i l’amiga de joventut, que evoquen els anhels i ideals del jove Salvador.
Tot seguit, el director d’escena, Jordi Pérez Solé, descabdella “el procés d’escenificació” (33-42), el treball amb la dramaturga, amb els intèrprets i tot partint d’un espai molt potent i essencial: la Presó Model, on es va estrenar de forma excepcional, el dia 4 de novembre de 2024.
Amb la informació sobre “el cas” i el desenvolupament creatiu, ens arriba el text dramàtic de Mercè Sarrias (46-92), sobri, despullat de retoricisme, que llegim amb un nus a la gola, sense excessos, net i cru.
Són 43 escenes, la major part molt breus, que entrellacen el transcurs de l’elaboració del recurs per part dels advocats, amb moments de la vida de Puig Antich, i de les germanes, i en el qual l’espai físic de la presó és molt present. Els tres moments temporals conflueixen en el mateix moment de l’execució. Un espectacle, convé recordar-ho, que es clou amb un fragment dels versos emocionats que Vicent Andrés Estellés dedicà a Puig Antich el mateix mes de març de 1974.
Cal remarcar també la part gràfica del volum, que mostra els intèrprets / personatges (43-45) i part del muntatge (102-113), que ens permet fer-nos una idea del vestuari o del mateix espai on es va representar, i que atorga a la publicació d’un interès afegit, cosint-hi d’una forma molt agradable i visual, text dramàtic, procés creatiu i espectacle.
No podem oblidar que tant el text i la representació formen part d’un projecte de l’entitat Memorial Democràtic (Generalitat de Catalunya), que, amb aquesta peça, enceta la col·lecció teatral Memòries en escena, a la qual seguirà un nou títol d’Helena Tornero. Tant de bo aquest treball interdisciplinari entre investigació i procés creatiu a l’entorn de la memòria democràtica perseveri, perquè l’escena aporta sempre llum, veu i vida a les obres sobre la memòria.
