Fa ja uns anys que els historiadors i investigadors de tota mena han centrat bona part de les recerques en el període de la transició democràtica que, en un sentit ampli, podem entendre entre 1973 i 1982, tot i que hi ha fites més restrictives: 1975-1978. Aquella transició, entre la dictadura de Franco i l’actual règim democràtic, és considerada modèlica a força de minimitzar el context violent en què es va desenvolupar i d’ignorar que s’hi produïren més de 200 morts i assassinats.
Ajusticiat mitjançat el garrot vil el 2 de març de 1974, després d’un consell de guerra farcit d’irregularitats. L’any 1994 la família Puig Antich intentà la revisió del cas davant del Tribunal Suprem, el qual va rebutjar-ne el recurs.
Aquesta atenció sobre la transició política –o en l’àmbit més ampli de la memòria democràtica– també s’ha vist reflectida en la creació literària o fílmica amb nombrosos títols i, com no podia ser d’una altra manera, en l’escena catalana, on, en els darrers trenta anys, s’hi han escrit o estrenat més de vuitanta títols.
Entre les persones assassinades al llarg d’aquells anys, trobem una víctima singular –una més de les moltes que s’hi poden esmentar: el jove anarquista Salvador Puig Antich, ajusticiat mitjançat el garrot vil a la Presó Model de Barcelona, el dia 2 de març de 1974, després d’un consell de guerra farcit d’irregularitats. L’any 1994 la família Puig Antich intentà la revisió del cas davant del Tribunal Suprem, el qual va rebutjar-ne el recurs.
En el context de la nova sensibilitat derivada de la memòria històrica (2003), les germanes de Puig Antich intentaren de bell nou revisar-ne el procés i restituir l’honor i dignitat del germà menut. La sala militar del Tribunal Suprem, per segona vegada, desestimà el recurs, malgrat la nova documentació i les evidències presentades.
Aquest via crucis judicial de la víctima i de la família, del creixement, evolució i difusió del “cas Puig Antich” –notícies, reportatges, llibres, documentals, pel·lícula, cançons, etc.– queda molt ben recollit
Tot aquest via crucis judicial de la víctima i de la família, del creixement, evolució i difusió del “cas Puig Antich” –notícies, reportatges, llibres, documentals, pel·lícula, cançons, etc.– queda molt ben recollit i explicat en el llibre de Jordi Panyella, Puig Antich. Cas obert (2014, reeditat en 2024).
Mercè Sarrias, amb una acreditada trajectòria com a autora teatral (Àfrica 30, 1997; La dona i el detectiu, 2000; En defensa dels mosquits albins, 2007; Quebec-Barcelona, 2012; o el volum de la col·lecció Teatre reunit on aplega l’obra escrita entre 1995 i 2023) i com a guionista de televisió (en sèries com Jet Lag, Plats Bruts o Porca Miseria, etc.), pren la investigació de Panyella com a punt de partida i en fa una dramatúrgia que, no tan sols conserva el tarannà periodístic, sinó que en manlleva el títol.
Però cal remarcar que, a més, el volum on s’edita el text dramàtic té un interès per se, perquè explica –i mostra– molt bé com ha estat concebut i dut a l’escena aquest text. La publicació s’obre justament amb unes pàgines de Jordi Panyella, “Les dues vides de Salvador Puig Antich” (9-23), que sintetitzen l’evolució vital del jove fins al seu assassinat i els intents de reobrir el cas.
Amb la informació sobre “el cas” i el desenvolupament creatiu, ens arriba el text dramàtic de Mercè Sarrias, sobri, despullat de retoricisme, que llegim amb un nus a la gola, sense excessos, net i cru.
En el següent apartat Mercè Sarrias explica detingudament “El procés d’escriptura” (25-31), i els reptes amb què s’hi ha hagut d’enfrontar en l’elaboració del text dramàtic, que estructura a partir de tres fites cronològiques: 1974, que només omple la víctima; 2003, l’esforç dels advocats per superar els paranys del sistema i aconseguir noves evidències de les parcialitats del consell de guerra, un fil que trena tota la peça; i 2024, quan se’ns fan presents d’una manera molt viva les germanes i l’amiga de joventut, que evoquen els anhels i ideals del jove Salvador.
Tot seguit, el director d’escena, Jordi Pérez Solé, descabdella “el procés d’escenificació” (33-42), el treball amb la dramaturga, amb els intèrprets i tot partint d’un espai molt potent i essencial: la Presó Model, on es va estrenar de forma excepcional, el dia 4 de novembre de 2024.
Amb la informació sobre “el cas” i el desenvolupament creatiu, ens arriba el text dramàtic de Mercè Sarrias (46-92), sobri, despullat de retoricisme, que llegim amb un nus a la gola, sense excessos, net i cru.
Cal remarcar també la part gràfica del volum, que mostra els intèrprets / personatges i part del muntatge, que ens permet fer-nos una idea del vestuari o del mateix espai on es va representar.
Són 43 escenes, la major part molt breus, que entrellacen el transcurs de l’elaboració del recurs per part dels advocats, amb moments de la vida de Puig Antich, i de les germanes, i en el qual l’espai físic de la presó és molt present. Els tres moments temporals conflueixen en el mateix moment de l’execució. Un espectacle, convé recordar-ho, que es clou amb un fragment dels versos emocionats que Vicent Andrés Estellés dedicà a Puig Antich el mateix mes de març de 1974.
Cal remarcar també la part gràfica del volum, que mostra els intèrprets / personatges (43-45) i part del muntatge (102-113), que ens permet fer-nos una idea del vestuari o del mateix espai on es va representar, i que atorga a la publicació d’un interès afegit, cosint-hi d’una forma molt agradable i visual, text dramàtic, procés creatiu i espectacle.
No podem oblidar que tant el text i la representació formen part d’un projecte de l’entitat Memorial Democràtic (Generalitat de Catalunya), que, amb aquesta peça, enceta la col·lecció teatral Memòries en escena, a la qual seguirà un nou títol d’Helena Tornero. Tant de bo aquest treball interdisciplinari entre investigació i procés creatiu a l’entorn de la memòria democràtica perseveri, perquè l’escena aporta sempre llum, veu i vida a les obres sobre la memòria.
