Enfront dels qui diuen que no tenen temps per llegir, Serra declara: “Llegir vol temps, però també dona temps”, una idea que se’ns revela com un fil conductor a través de tot el text.
Cansat que, a causa de la seua hiperactivitat, la gent li pregunte, ja siga des de l’admiració o des de l’animadversió, o totes dues: “Però tu d’on treus el temps?”, Màrius Serra ens ofereix, com a resposta, D’on trec el temps. Ara bé, Serra ja ens avisa que “l’única cosa que no revelo, perquè no la sé, és d’on collons he tret el temps per escriure aquest llibre.”
En un principi l’autor es va proposar fer una obra a imitació del llibre Espècies d’espais, de Georges Perec, que explora les diverses maneres d’entendre i concebre l’espai. El que Perec fa amb l’espai, Serra pensa en la possibilitat de fer-ho amb el temps. Tanmateix, el projecte inicial acaba desviant-se, perquè s’adona que el temps no pot ser reduït a una simple mesura quantitativa ni a una divisió precisa. És, a més, una construcció subjectiva, dinàmica, que podem modelar a través de les nostres accions i pensaments.
El seu amor per l’enginy literari, pels jocs de paraules, per la ludolingüística, és a dir, l’art i la ciència de crear i resoldre enigmes, mots encreuats i passatemps lingüístics.
Serra adopta un estil àgil i enginyós per explorar la relació que tenim amb el temps, sovint des d’una perspectiva irònica i plena d’humor. Hi combina reflexions personals, anècdotes, autobiografia, ficció, assaigs, poesia, aforismes i jocs lingüístics, i dissecciona hàbits quotidians, rutines i maneres d’aprofitar –o perdre– el temps, tot posant en evidència paradoxes i contradiccions de la nostra societat accelerada.
Enfront dels qui diuen que no tenen temps per llegir, Serra declara: “Llegir vol temps, però també dona temps”, una idea que se’ns revela com un fil conductor a través de tot el text. El temps que invertim a llegir ens aporta més temps, perquè expandeix les nostres percepcions i el nostre coneixement.
Però el més saborós del llibre, per al meu gust, és quan fa autobiografía, i ens parla de moments intensos de la seua vida, de descoberta personal. Per exemple, l’instant en què veu per primera vegada el seu nom escrit correctament en una fitxa de biblioteca:
“Té el seu què anar a passar l’estona a una biblioteca i descobrir com et dius. Dit així, sembla exagerat, però és la pura veritat. Va ser la primera vegada que vaig veure el meu nom correctament escrit.”
Una atracció constant per llibres i pel·lícules que exploren els temps paral·lels, com si aquesta visió fora una forma de reconciliar-se amb una experiència personal del temps que és qualsevol cosa menys lineal.
Les biblioteques —sobretot la secció de referència, plena d’enciclopèdies— i els bars són els espais que més freqüenta en la seua època d’estudiant de Filologia. Els anomena les dues Bes preferides. En paraules de l’autor, “el que hi faig s’assembla bastant. Al bar ho faig oralment i a la biblioteca per escrit”. I el que hi fa és procrastinar, procrastinar sense cap culpa ni remordiment.
La fascinació davant d’un palíndrom en un conte de Julio Cortázar, un descobriment que el deixa en estat de xoc, iniciarà el seu amor per l’enginy literari, pels jocs de paraules, per la ludolingüística, és a dir, l’art i la ciència de crear i resoldre enigmes, mots encreuats i passatemps lingüístics. És una disciplina molt popular a Itàlia –on es coneix com a enigmistica–, i inclou una gran varietat de formats com ara endevinalles, anagrames, palíndroms, jeroglífics, mots encreuats o jocs de paraules visuals o conceptuals. Serra comparteix amb Cortázar aquest interés profund pel caràcter lúdic del llenguatge, tot mantenint l’estructura narrativa.
El concepte de fusos horaris és el punt de partida per entendre com Serra aborda la percepció del temps de manera tan singular i personal. Va ser una de les primeres imatges que el van captivar en la seva infància: la idea que la realitat diürna en una part del món puga ser nocturna simultàniament en un altre lloc és una concepció tan senzilla com poderosa. Aquesta visió antipòdica del temps, com un reflex en un mirall, fa que aquest semble inabastable, però també fascinant, per la seva capacitat de ser percebut simultàniament en múltiples espais i instants.
“Reciclar el temps vol dir reaprofitar parts del temps ja invertit a l’hora d’emprendre noves accions, encara que siguin coses que semblin fora del temps. D’això tota la vida se n’ha dit experiència.”
Això el porta a una atracció constant per llibres i pel·lícules que exploren els temps paral·lels, com si aquesta visió fora una forma de reconciliar-se amb una experiència personal del temps que és qualsevol cosa menys lineal. I aquesta visió l’exterioritza en la seua vida diària: “Simultaniejo mons paral·lels per actuar-hi amb més intensitat.”
Tot i que pot resultar aclaparador per a qui necessita concentració en una sola activitat, ell troba estimulant la multitasca: combina diferents facetes professionals i personals gairebé simultàniament, i d’això en posa diversos exemples. Potser no sap estar-se quiet, però ens demostra que viure diverses vides a la vegada no només és possible, sinó fins i tot divertit.
Tal com fem amb els aparells, la roba o els materials, Serra ens convida a reciclar el temps, perquè
“reciclar el temps vol dir reaprofitar parts del temps ja invertit a l’hora d’emprendre noves accions, encara que siguin coses que semblin fora del temps. D’això tota la vida se n’ha dit experiència.”
